Hormones, Guix, Etcètera - Articles publicats al Suplement Criatures de l'ARA (I)

Setembre de 2014 - Desembre de 2015
*******************************


Els professors i el sexe
19/12/2015

El meu amic Benet sosté que fer de professor és una feina singularíssima, potser l´única que ni és objecte d’una formació específica ni passa per cap fase d’aprenentatge pràctic compartit, com és propi de la gran majoria de feines. Els metges practiquen durant anys al costat de doctors amb més experiència. Per pilotar un avió fas hores i hores de vol amb algú de l’ofici. Si fas publicitat, disseny gràfic, moda, arquitectura, enginyeria i un llarguíssim etcètera, abans d’establir-te pel teu compte treballes en equip. L’experiència dels altres és la base de la formació en la gran majoria dels oficis i professions, des de la dansa fins a l’oftalmologia. Però resulta sorprenent que precisament els qui ens dediquem a ensenyar no ho hàgim après de ningú.

En efecte: els professors estudiem una carrera, superem unes oposicions, i ens posem a fer classes sense que ningú ens expliqui como es fan les classes. No fem mai d’ajudant d’un altre i no entrem mai a les classes dels col·legues a veure com s’expliquen, com adapten el llenguatge als seus alumnes o quines tècniques fan servir. És cert que fem seminaris i congressos, però allà es comparteix la teoria, mai la pura realitat de les aules. I als centres d’ensenyament podem preguntar a un company, però no el veiem actuar.

En Benet no es resigna a acceptar que les coses siguin així. L’altre dia em va confessar, amb un punt de vergonya, que li agrada entrar a les aules buides per estudiar atentament les pissarres dels altres professors. És la seva manera d’informar-se sobre el que fan. Li agrada admirar la lletra perfecta del professor de filosofia, amb línies d’una horitzontalitat de premi. Li agrada veure els dibuixos amb guixos de colors d’una professora de naturals, o mirar d’entendre els esquemes caòtics però dinàmics, plens de fletxes i d’esmenes, d’una classe de fonètica del professor de català. I en treu les seves conclusions.

Les pissarres són un tastet de la feina dels altres. Per a en Benet, massa petit. Aquesta manera de funcionar, diu, explica que l’ensenyament evolucioni poc. Perquè els únics professors que hem vist com ho fan són els que hem tingut quan érem alumnes, i si eren bons i els volem imitar, ho fem vint o trenta anys després! El record... i el cinema, em diu. És com el sexe: com que en general només comptem amb l’experiència pròpia, acabem copiant el que veiem al cinema.





I això per a què serveix?
05/12/2015

Hi ha una pregunta típica que els fills fan als pares o els alumnes als professors: ¿per a què serveix estudiar això? Per a què serveix estudiar la Guerra dels Trenta Anys? ¿O les idees d’un filòsof que va viure fa dos mil tres-cents anys? ¿O els versos dels trobadors? El meu amic Benet els contesta que per a res. Que servir, el que se’n diu servir -com ara una roda per rodar, un punxó per punxar o un llum per fer llum-, no és la seva finalitat. I que, posats a filar prim, res serveix per a res, sinó simplement per anar fent, que és el que fem els humans sobre el planeta.

A mi també m’atabala la pregunta. Crec que, en poc temps, s’ha instal·lat entre els nostres estudiants una idea perversa en relació a la utilitat dels coneixements. La crisi ha servit d’excusa per advertir als estudiants que s’han de preparar per al futur. Això està bé. De passada, els hem dit que dels seus coneixements en depèn la carrera que estudiaran. Això també és cert. Però també els hem fet veure que, dels estudis que facin després, en dependran l’èxit, els diners que guanyaran i, finalment, la seva felicitat. Des d’aquesta visió tan simplista, és fàcil percebre que l’anglès i les matemàtiques proporcionaran més èxit, més diners i més felicitat que no pas el llatí i la filosofia.

Aquesta manera de veure les coses no és només simplista, sinó també absolutament falsa. El coneixement té més a veure amb la felicitat que amb els diners. Ni Parmènides, ni Newton, ni Darwin, ni Einstein pensaven a aconseguir muntanyes de diners per ser feliços. Això encara no ho han entès els que es pensen que només el capitalisme i la competència asseguren el progrés. Són aquells que estan interessats a fer dels nostres centres d’ensenyament un centre de formació d’empleats submisos per a empreses antigues i avorrides.

Per a què serveix estudiar Parmènides, els déus egipcis o els versos dels trobadors? Doncs per aprendre coses sobre les pors humanes, els dubtes, les il·lusions, les misèries, la bellesa i l’amor. Per descobrir que una mateixa cosa es pot imaginar o percebre de moltes maneres. I per aprendre a apreciar la creativitat i la imaginació. En la terminologia dels utilitaristes: per competir amb èxit amb els que no en saben res i treballar en empreses més avançades on la gent pugui pensar coses noves.





Tots els alumnes de negre
21/11/2015

En moltes escoles del nostre país s’ha parlat dels atemptats de París a classe, i s’han fet minuts de silenci. Però al Liceu Francès de Barcelona han anat una mica més lluny: dilluns passat els més de mil cinc-cents alumnes de l’escola van anar a classe vestits de negre.

Crec que va ser un encert. És important que fets com els que s’han viscut a París es tractin, als centres d’ensenyament, des del doble vessant que ens correspon als professors: des del cor i des de la raó. Crec que als alumnes del Liceu compartir un dol rigorós els deixarà una empremta important. Hauran pres consciència, des del símbol, que el dol els correspon a tots. En una època en què el vestit de dol ja no sovinteja als enterraments, pren encara més força com a manifestació d’aquest cop col·lectiu.

Vestits de dol, a més, segur que en el debat i la reflexió a les aules, que aquests dies ha de ser una de les nostres principals responsabilitats, els alumnes s’han sentit més solidaris, més enllà de l’opinió de cadascú. Perquè en el debat -i ara no parlo dels alumnes del Liceu Francès, sinó dels meus- surten opinions de tota mena. Hi ha qui surt a reivindicar la pena de mort. I ha qui creu que la culpa és d’una religió intolerant. Hi ha qui culpa el sistema capitalista i la marginació que pateixen els menys afavorits. Hi ha qui parla de la hipocresia dels països més avançats i esmenta l’Aràbia, el Barça i l’emirat de Qatar. A les aules hi tenim un bon tros de realitat. Hi tenim fills de burgesos a qui els va molt bé i fills de treballadors sense feina. Hi tenim musulmans, ateus, descreguts o cristians. Hi tenim alumnes que veuen París molt a prop, i alumnes poc més que indiferents. Hi tenim alumnes que, aquests dies, a causa de la seva religió, se sentiran perplexos, diferents, fins i tot estranys. Per això aquesta segona responsabilitat dels professors, que consisteix a canalitzar l’emoció i el dol cap a la reflexió, no és pas gens fàcil. I crec que l’ajuda dels símbols, com el vestit de dol, no és pas cap ximpleria. Es tracta d’exorcitzar els dimonis que engendra el terror, i una certa litúrgia ens pot facilitar les coses. Necessitem compartir respostes emotives. El món laic també sap construir la seva litúrgia. Ens ajuda a construir el dol, a compartir-lo i a resoldre’l. Només cal veure el pelegrinatge emocionat dels parisencs als llocs dels fets, les flors, les espelmes, el silenci.




Omplir els calaixos de la memòria
07/11/2015

¿És possible que algú escrigui, en un examen, que Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot el 24 de setembre de 1870 i no hagi copiat? ¿És possible que algú, sense copiar, enumeri sense errors la dotzena d’indrets del Pirineu que, segons el llibre de text, van rebre la visita del poeta mentre redactava Canigó? Naturalment, els professors, quan ens trobem amb exàmens ben fornits de detalls d’aquesta mena, sospitem que l’alumne ha copiat i ho ha fet amb prou tècnica per no ser enxampat. La tecnologia de la còpia ha avançat, perquè els mòbils també serveixen per a això, però encara sovintegen les xuletes de tota la vida, que els alumnes ja troben fetes a internet. Però la gràcia és que en Benet, després d’interrogar l’alumne sospitós sobre el sacerdoci de mossèn Cinto i sobre l’itinerari pirinenc, ha descobert que, lluny d’haver copiat, el noi se sabia de memòria aquestes i moltes altres coses, com ara els cent cinc versos de l’epíleg de Canigó, amb el diàleg dels campanars de Cuixà i de Sant Martí. “Perquè me’ls ha ensenyat el meu avi”, li va dir.

A mi no m’agrada que els alumnes s’aprenguin les coses de memòria. Em sembla que les oblidaran i no n’hauran tret res. M’estimo més que treballin amb conceptes, que relacionin coses, que facin comparacions, que no pas que s’omplin els calaixets de la memòria amb detalls que són fàcils de trobar a la xarxa. L’hi comento a en Benet, i em diu que ell pensava el mateix fins que ha descobert aquest alumne memoriós. Abans, em diu, potser es tractava més de recordar i repetir que d’entendre i reconstruir. Però potser n’estem fent un gra massa, de bandejar la memòria de l’ensenyament.

Em diu, a més, que si l’estudiant sap trobar algun punt d’unió entre la memòria i l’emoció, les dades memoritzades esdevenen coneixement. És cert, li dic. És el que em passa amb un vers après de memòria quan tenia set anys, i vinculat per sempre més a la veu de locutor i a la imatge simpàtica, amb un punt de bonhomia, d’un professor que vam tenir de literatura espanyola. És el que passa amb les nadales, que ens transporten als temps llunyans en què les recitàvem dempeus a la cadira.

Això sí: per aconseguir que el que memoritzes sigui coneixement, cal que el que aprens estigui vinculat a una emoció. Un repte més per al professor.




Impartir vol dir repartir
24/10/2015

En un dels episodis d’ Economia en colors, el programa que dirigeix Xavier Sala i Martín, l’economista comentava un fet que s’esdevé, sovint, a les nostres classes: el professor té dificultats amb l’ordinador de l’aula o amb el projector que s’hi connecta, i acaba demanant ajut als alumnes. Aquest fet, ens deia, il·lustra un canvi important en la relació entre professors i alumnes: el professor ja no és, a les aules, l’emissor únic del coneixement. Hi ha moltes àrees, i no precisament menors, en què són els adolescents, especialment en els darrers cursos de l’ESO i en el batxillerat, els que podrien alliçonar els seus professors, i no només als de més edat, sinó gairebé a tots.

En lloc de viure-ho com una amenaça, ens deia Xavier Sala i Martín, ho hauríem de viure com una invitació a modificar substancialment la nostra manera d’ensenyar i a compartir amb els alumnes l’adquisició del coneixement. Hi estic molt d’acord, però la realitat és que estem molt lluny encara de superar aquesta manera antiga d’ensenyar que consisteix a concebre les classes com una cerimònia impartida per una mena de sacerdot que encarna una saviesa indiscutible. El mateix disseny de les aules, amb els seus pupitres arrenglerats i l’altar professoral sota la pissarra, evidencia aquesta concepció.

Tots veiem que l’adquisició del coneixement, ara que disposem de tecnologies que faciliten com mai en tota la història l’accés a la informació, hauria de ser molt més compartida. Però encara no hem après a fer-ho. Crec que hem d’aprendre d’aquests museus que han capgirat els esquemes de sempre i proposen més preguntes que respostes. Ja no es pretén reunir i mostrar coneixement, sinó provocar-lo, despertar la inquietud que el farà possible.

La relació dels alumnes amb els ordinadors és d’aquest ordre. Es mouen bé en aquest món perquè hi tenen un diàleg, sovint gratificant i profitós. Aprendre com funcionen i com no funcionen els aporta un benefici tangible. Els nostres alumnes estan preparats per a aquesta nova manera d’adquirir coneixement, que de fet és l’única que no s’oblida, l’única que no és un tràmit per aprovar exàmens i anar passant de curs sense necessitat d’aprendre a aprendre. El tema és llarg i tot just l’he pogut plantejar. Però impartir classes vol dir repartir coneixement. I potser no el repartim prou.




Pobra cultura general
10/10/2015

El meu amic Benet passa fàcilment d’estar entusiasmat amb les seves classes a pensar que la nostra feina a les aules és com picar ferro fred o, encara pitjor, com donar margarides als porcs. Ara acaba de descobrir que només la meitat dels alumnes d’una classe de primer de batxillerat saben que a Barcelona tenim una alcaldessa, i només un de cada quatre en sabia el nom. Impressionat pel descobriment, ha seguit investigant i ha constatat que només la meitat saben que els dofins no són peixos, només tres de trenta saben de què va el sacrifici d’Isaac, només dos saben per què el cel és de color blau, i absolutament ningú li ha sabut dir amb quants països té frontera la Gran Bretanya.

Allò que anomenem cultura general, i que podríem definir com el conjunt de coneixements de qualsevol mena que tenen les persones, ha anat canviant al llarg dels temps. Però fa de mal dir si ara és més pobra que fa vint o quaranta anys. ¿Cal tenir cultura general en un temps en què només cal un telèfon mòbil per accedir a tota mena de coneixements generals i no tan generals? Tots dos estem d’acord que la xarxa ha canviat la nostra relació amb els coneixements. Ja no ens sabem els números de telèfon, i tendim a fer el mateix amb la taula dels elements, els decimals del número Pi o les dates de la Revolució Francesa o de la independència de Cuba. Però la xarxa no en té la culpa.

La xarxa no ens fa de reserva d’uns coneixements generals que no tenim. Perquè la funció de la cultura general no és guanyar al Trivial, sinó facilitar les relacions entre els diferents coneixements, que estaran més ben organitzats com més àmplia sigui, i crear una mena d’addicció per les coses del món: l’interès per saber. En tot cas, els recursos de què disposen els nois haurien d’haver donat, com a resultat, una millora encara més evident de la cultura general, i no és així. On és el problema?

Els alumnes amb més inquietud pel coneixement són els que segueixen més, a les converses familiars, l’actualitat del país i del món. Alimentem i vestim bé els nostres fills. Van a una bona escola i fan un munt d’activitats extraescolars. Però, ¿els parlem de Rajoy o de la guerra de Síria? Comentem amb ells els noticiaris? No es tracta tant de portar-los a veure museus com de parlar-los de la Volkswagen, de Colau o de l’èxode de Síria. A casa, tant o més que a l’escola, es desperta l’interès pel món.




L’alegria del principi de curs
26/09/2015

Els primers dies de curs són molt especials. Els alumnes duen encara amb ells tota l’alegria de l’estiu i pugen i baixen les escales d’una manera fresca i desimbolta que fa bonic de mirar des del replà. Els ulls els brillen, els somriuen. També brillen els vidres, les taules, els corredors del centre, perquè l’estiu s’aprofita per pintar i netejar i els centres revifen després de tot un curs. El primer dia les pissarres són com la sorra llisa d’una platja volcànica després d’una onada. A les aules l’aire és net, perquè encara no hi sura la pols del guix i dels neguits.

Els alumnes et saluden com a un oncle simpàtic a qui fa temps que no veuen. N’hi ha que et veuen arribar i criden el teu nom amb entusiasme des de l’altra banda del pati. En Benet em confessa que s’ha posat vermell quan una noia de segon d’ESO, que abans de l’estiu encara era una nena i que ara comença a mostrar els senyals de l’adolescència, s’ha posa’t a córrer en veure’l i se li ha llançat als braços. Ell no ha sabut què fer, com abraçar-la. No ha sabut fins a quin punt prémer el cos tendre de la noia contra el seu. M’ha fet riure amb la seva descripció. Me l’imagino com un estaquirot. Amb l’abraçada li han caigut les ulleres a terra. Pobre Benet.

El curs sempre comença amb bons propòsits. Alumnes i professors pensen que ho faran millor. Als alumnes el fet de començar de nou, d’estrenar bolígraf i llibreta, els facilita la il·lusió que estaran més atents, prendran els apunts amb més cura i es posaran a estudiar així que arribin a casa. Pel que fa als professors, les primeres classes no són mai improvisades. Han dedicat més hores a preparar-les que no les que dedicaran a impartir-les.

El setembre és la primavera de l’ensenyament. El renaixement. Temps de bons propòsits i d’il·lusions renovades. Les primeres classes són una alegria. Professors i alumnes en surten contents. Però aviat serà l’octubre, el novembre, la primera avaluació, les notes, l’hivern. Els dies es faran curts i les hores llargues. La feina serà dura. L’ensenyament segueix un cicle natural que comença cada setembre. Potser perquè la cultura i l’art de cultivar és comú en els pagesos i els professors. Compartim fruits, collites i carbasses. I, com els pagesos, cada any tanquem un cicle i en comencem un de nou que ens renova. A veure si sabem fer arribar fins a la collita de juny l’alegria del principi de curs.




Professors de cinema (i televisió)
12/09/2015

Un dels temes més comuns del centenar llarg de pel·lícules més o menys conegudes sobre el món de l’ensenyament és el del professor que aconsegueix seduir una colla d’alumnes rebels i poc motivats i treure’n el millor. Una de les més celebrades és, encara ara, El club dels poetes morts, en què un professor de literatura sedueix els alumnes amb excentricitats i mètodes poc convencionals. N’hi ha moltes més que també van per aquest camí: el professor que trenca esquemes, provoca tota mena de conflictes al seu centre i, gràcies als seus mètodes transgressors, acaba aconseguint una mena de conversió dels alumnes a la tolerància, la sensibilitat i el coneixement.

Reconec que abans m’agradaven aquests herois extravagants que s’enfronten amb tenacitat i amb mètodes originals i sorprenents a la ignorància i al desinterès dels alumnes. Però ara, novament submergit en l’experiència docent, els trobo una pura invenció, tan allunyats del món real com els herois de les novel·les de cavalleries. Això no vol dir que no funcionin bé per fer avançar un guió de cinema, i potser també per fer-nos reflexionar sobre moltes de les coses que fem malament. Però ara m’interessen més les pel·lícules que s’aproximen al tema d’una manera realista, com és el cas de Les choristes, Être et avoir o Monsieur Lazhar, totes tres franceses.

De la mateixa manera que el cinema contemporani ha creat policies tan reals com l’agent embarassada que protagonitzava Fargo, o l’extraordinària Catherine Cawood que protagonitza la sèrie britànica Happy Valley, també comencem a veure professors i professores creïbles a qui passen coses de veritat i que no obtenen grans triomfs, sinó petites victòries, que són les que, si tenim sort, aconseguim a les aules. Potser no som tan desgraciats com el meravellós Clément Mathieu de Les choristes, però encara ens assemblem menys al Mark Thackeray que representava un encorbatat Sidney Poitier a Rebel·lió a les aules.

La qüestió és que TV3 estrena, aquest dilluns, una sèrie sobre un professor de filosofia i els seus alumnes. Com serà, aquest professor Merlí? Seguirà el model de professor excèntric que tant agrada (curiosament en la ficció però ja no tant en la realitat)? ¿Serà un professor de petits triomfs de cada dia? ¿Ens el creurem, els professors? Per començar, en veurem uns quants episodis.




Teniu Fills suspesos?
28/08/2015

Després de vint-i-cinc anys de no exercir com a professor, el meu amic Benet no només és un bon observador de les diferències entre ara i aleshores, sinó que de vegades em fa veure les coses d’una manera ben singular. Se les mira com si les veiés per primera vegada.

Qui es va inventar els suspensos del juny i els exàmens de setembre? Segons en Benet, sembla mentida que faci potser un segle que aquest sistema funciona i no se’ns hagi acudit res millor. Diu que fer estudiar els alumnes a l’estiu és un càstig mal plantejat, perquè afecta les famílies i perquè resol malament la causa del fracàs acadèmic. Per a les famílies és un problema. ¿S’ha de baixar a la platja més tard perquè el nen ha d’estudiar? Si les famílies són de viatge, ¿han de tornar d’hora a l’hotel perquè el nen faci els exercicis de matemàtiques? Hi ha, a més, les disputes entre els pares: a veure qui s’ocupa de resoldre-li els dubtes gramaticals, a veure qui li repassa les operacions amb fraccions, a veure qui li pregunta la Revolució Industrial i els orígens del capitalisme. Per no parlar de les disputes que afecten els progenitors separats, on sovint n’hi ha un que es queixa que amb l’altre no han fet prou deures, i ara li tocarà al segon fer la feina del primer i controlar la criatura.

En Benet segueix el seu raonament: “Podríem pensar que el càstig familiar és merescut, perquè els pares també són culpables, per negligència, del fracàs del nen o la nena. Però, i els professors? No en tenim cap culpa? Si la tenim, també hauríem d’assistir els pares durant l’estiu, i si una família passa uns dies a l’Estartit, nosaltres hauríem d’aparèixer per resoldre els dubtes de la criatura mentre la resta de la família, pares i fills aprovats, baixen a la platja”.

I continua: “Si no som culpables ni pares ni professors, i és l’alumne tot sol qui s’ha d’espavilar per aprovar al setembre, el sistema és encara més absurd. A l’escola l’alumne disposa de professors, psicòlegs i espais i tecnologia adequats. A més, l’avaluació no depèn només dels coneixements. També es tenen en compte aspectes com ara l’actitud, l’esforç, l’interès o la participació. ¿Com pot ser que, finalment, els avaluem només amb una prova? ¿No és absurd que fracassin a l’escola i se’n surtin, en canvi, quan estudien pel seu compte?”

“I què faries?”, li pregunto. I respon: “Suprimir els exàmens de setembre”.





Llegir és antic
15/08/2015

L’últim dia de curs el meu amic Benet va suggerir als seus alumnes una llista de llibres per llegir a l’estiu. Em comenta que els va fer un breu resum de cada llibre i que es van entusiasmar. Està convençut que perquè els seus alumnes es posin a llegir només cal saber triar els llibres -ben escrits, profunds, però interessants per als adolescents del segle XXI-, i seduir-los amb els temes i els arguments. Només cal comunicar-los el mateix entusiasme o el mateix neguit que vam sentir nosaltres quan llegíem aquests llibres. Si l’esquer és bo, em diu, segur que piquen.

Però una de les diferències entre els alumnes que en Benet tenia fa vint anys, quan va deixar l’ensenyament, i els que té ara que hi ha tornat, és que els d’ara llegeixen menys. Una cosa és que se l’escoltin amb interès quan els en fa un resum i una altra cosa ben diferent és que s’animin a agafar el llibre i iniciar aquesta activitat lenta i reflexiva que consisteix a estar-se una o dues hores amb el llibre a les mans, sense fer res més que deixar-se endur per la història que algú va escriure, per les descripcions, per les veus dels personatges, pel riu canviant dels esdeveniments i els sentiments dels protagonistes. Perquè els nostres alumnes viuen en el món dels resums. De la immediatesa. De les píndoles d’informació.

Però no són només els nostres alumnes. Tothom llegeix menys. Coses més breus, missatges, comentaris a Instagram o al Facebook. Capçaleres i entradetes de la premsa digital. Fragments d’article. Cosetes. Tasts. La literatura consisteix, en bona part, a viure altres vides, de vegades en altres èpoques i en altres països. És una incursió en la vida dels altres. Però és possible que aquesta funció quedi coberta per les històries dels nostres amics de Facebook o Instagram, pels comentaris i les imatges que ens fan arribar per WhatsApp o per les ocurrències que llegim a Twitter. Al metro, com a les platges, es veuen més mòbils que llibres.

El món canvia. Ja no es canten els himnes homèrics de poble en poble, ni les proeses de Jaume I. Tampoc es publiquen novel·les de fulletó. Les sèries de TV ocupen el temps que dedicàvem a llegir. Malgrat tot, sempre hi haurà algú que continuarà aprofitant l’estiu per embrancar-se amb Anna Karènina o amb la Divina Comèdia. I potser serà un de cada trenta alumnes d’en Benet i el seu esforç haurà valgut la pena.




Quan apreníem a fer petons
01/08/2015

Als estius, quan jo era petit, apreníem que les cues de les sargantanes, separades de la resta de la bèstia, es belluguen totes soles. Vèiem néixer vedells, gossos i conills. Vèiem orenetes fent el niu. Apreníem a empaitar gallines, a immobilitzar-les i a arrencar-los tres plomes de la cua que, ben retallades i encastades a l’extrem d’una branca fina d’avellaner, ens servien per fer fletxes com les dels indis de veritat. Apreníem a diferenciar avellaners i pollancres, bedolls i freixes, a apreciar la duresa o la flexibilitat de cada fusta per fer-nos armes paleolítiques com ara arcs o tiradors, que al meu poble s’anomenaven mandrons. Apreníem a fer-nos petons, perquè no devíem tenir més de deu anys quan jugàvem a penyores i, si perdíem, ens havíem de besar als llavis, o fer-nos petons sorollosos a l’orella, o tocar-nos amb les puntes de les llengües. Apreníem anatomia, perquè jugàvem a metges. Apreníem a enamorar-nos, a regalar flors, a convidar a sidral. Apreníem a enganyar els innocents amb la caça del gambosí, estrany animal a mig camí entre l’esquirol i el talp que, de nit, es fica dins d’un sac si n’il·lumines el fons. I mentre algun nouvingut a la colla intentava caçar l’estranya bèstia, la resta aprofitàvem el bon humor del moment, emparats en la foscor de la nit, per abraçar el nostre amor, i per assajar els primers petons intensos, com els que el germà gran d’algú ens havia explicat que feien les noies franceses als pobles de la costa, i que segons deien tenien un intens gust de maduixa. Als estius apreníem arquitectura perquè ens fèiem cabanes, apreníem cuina perquè davant de la cabana ens fèiem xocolata desfeta o patates al caliu, apreníem música perquè ens hi endúiem un tocadiscos de piles, i apreníem literatura perquè mentre ballàvem havíem de dir-nos coses boniques o importants.

Tant de bo els nostres alumnes, a l’estiu, vagin també a aquesta escola del món i arraconin una mica les maquinetes i els missatgets. Suposo que no cal que facin foc a la muntanya per fer xocolatades, ni que tirin pedres a les sargantanes, ni que arrenquin plomes del cul a les gallines. Potser tampoc els cal jugar a metges per descobrir-se els cossos. Però encara hi ha les estrelles, les muntanyes, el mar, els pops, les garotes, les pedregades, les maduixes, els petons, la llibertat, les caigudes de la bici i els genolls pelats, tornar a casa quan ja és de nit i banyar-se amb la lluna.




Viatge a les ganes de saber
18/07/2015

En Benet ha acabat el curs saturat, fins i tot una mica deprimit, perquè algun dia ha perdut els estreps en alguna classe. Ha sigut el seu primer any després de molts anys de dedicar-se a altres oficis. I aquestes vacances pensa fer el que ja feia durant la seva primera època de professor, ara fa vint anys: viatjar pel món per veure escoles. De la mateixa manera que hi ha farmacèutics que fotografien les farmàcies de pobles de l’Índia o de Birmània, minúscules i atapeïdes, o peixateres devotes dels mercats d’arreu del món, en Benet fotografia escoles, i hi entra, i parla amb alumnes i professors aprofitant que, a l’Índia i en bona part del sud-est asiàtic, però també en altres llocs del món, les vacances escolars són entre el maig i el juny, i no pas a l’agost.

N’ha visitat moltes d’una precarietat considerable. Cabanes amb el sostre de fulles de palmera, o de llauna rovellada, i el terra de fang escombrat, que donen aixopluc a una vintena de pupitres de fusta sense polir. Pissarres escrostonades. Una campaneta per reunir la canalla. Les criatures, per arribar a moltes d’aquestes escoles, especialment en indrets poc poblats, com als deserts de Mali o al Tibet, han de caminar hores. I em diu que en totes aquestes escoles, gairebé sempre a càrrec d’un sol mestre i amb alumnes de totes les edats, hi ha trobat un respecte i un interès que a nosaltres ens costa aconseguir.

En una d’aquestes cabanes, a l’entreforc d’uns quants camins que vénen del no-res, en una instal·lació modestíssima amb els mobles fets a mà amb quatre fustots recuperats, en Benet m’assegura que s’hi pot trobar el més important d’una bona escola: alumnes amb unes veritables ganes d’aprendre. Amb avidesa pel coneixement, per l’observació i pels llibres, les explicacions, els mapes i les fórmules que expliquen com és el món. ¿És perquè no tenen res més? ¿O potser perquè les lleis d’un mercat salvatge no els han convertit encara en consumidors de soroll i ximpleria?

En Benet no visita escoles per trobar cap recepta, ni per una nostàlgia de temps passats, sinó per carregar les piles de professor amb la constatació que l’interès per saber coses no s’ha perdut encara. I de retorn a casa farà tot el que pugui per descobrir en els seus alumnes, darrere l’excés d’informació i de coses que els distreuen i narcotitzen, les espurnes d’aquest interès primigeni que encara els queden.





Més sobre bons i dolents
04/07/2015

A l’article de fa quinze dies exposava una breu discussió amb el meu amic Benet sobre les polítiques d’ensenyament que tendeixen a separar els alumnes, ja a primària, d’acord amb el seu rendiment acadèmic. Des d’aleshores que no he parat de trobar arguments per demostrar-li que, com l’exministre Wert amb la seva llei, s’equivoca.

La Mariona, que va ser la mestra dels meus fills grans en una escola pública molt celebrada, em va enviar un e-mail per comentar-me l’article i me’n va regalar un de pes, d’argument. I avalat per l’experiència. Em va assegurar que, quan se separa els alumnes de primària segons les seves possibilitats, hi perden tots. “És fàcil d’entendre -em deia- que hi perdin els no tan bons: les activitats no són estimulants, el llistó és baix, no senten res millor del que ells són capaços de pensar, no tenen models propers bons a imitar... A part de l’impacte emocional que representa saber que duen al damunt una etiqueta de dolents a la qual, a més, hauran de fer honor!” Però el que m’ha interessat més del seu argument és la idea que els qui hi perden més són precisament els bons. “No hi ha una situació d’aprenentatge millor que aquella en què hem de parlar sobre el que sabem a qui no en sap tant”, em diu. D’aquesta manera, liderant els grups, o els equips de treball, els bons consoliden el que saben, i se senten estimulats, com a responsables d’estirar el carro, per seguir aprenent.

L’hi comento a en Benet, i reconeix que els seus dubtes sobre la conveniència de separar bons i dolents són el resultat, en bona part, d’una falta de preparació per gestionar tanta diversitat. Em diu que sabem matemàtiques, o llengua, o història, però no sabem apropar-nos als alumnes com ho feia el mestre d’escola d’un poblet de França en aquell magnífic film Être et avoir, entre la ficció i el reportatge. Bons i dolents barrejats. I grans i petits. Els uns ajudant els altres. Els petits compartint els problemes dels grans, i a l’inrevés. Una societat en petit, amb gent preparada per col·laborar segons les seves possibilitats.


Li dic que té raó. És una queixa típica dels professors d’institut. Però hauria de deixar de ser una queixa paralitzadora. A fer de mestre se’n pot aprendre. I als professors d’institut ens aniria bé tenir més per model els mestres de poble que no pas els savis que fan classes magistrals.




Separem bons i no tan bons?
20/06/2015

El Benet està a punt d’acabar el curs i em comenta que, quan posa un deu, té la impressió que no és just, però no perquè els alumnes no se’l mereixin, sinó perquè no han après tot el que podrien haver après. Li dic que no ho acabo d’entendre, i m’aclareix que, en general, els professors no fan les classes només per als alumnes més avançats. Procuren que tothom segueixi, especialment quan es tracta de l’ESO. Però així els alumnes més bons ho tenen molt més fàcil. En realitat, podrien fer molt més del que fan. Anar més enllà del currículum. Aventurar-se de veritat pels camins del coneixement.


Segons el Benet, la diversitat de nivells en un mateix curs d’ESO arriba a ser absolutament escandalosa. El tema, em diu, hauria de ser el centre d’un debat important. Perquè quan es parla de les diferències que hi ha en els plans d’estudis i en l’organització de la formació als diferents països europeus sempre es fa notar que n’hi ha on de seguida separen les criatures per nivells, i els aboquen a estudis de diferent grau, i n’hi ha d’altres, en canvi, que presumeixen d’integrar tothom i de no crear grans diferències, si més no fins a les portes del batxillerat.


El Benet em diu que no se m’acudeixi publicar un dels meus articles en què parli d’aquesta qüestió. La considera massa polèmica. Li fa l’efecte que s’aparta del pensament correcte. Em diu que el pensament correcte diu que per més que els uns treguin deus i els altres tresos, han de continuar junts perquè és bo per a tots.


Però ell pensa que els que treuen deus podrien treure quinzes. O vints. “Però tu els separaries? -li pregunto-. ¿Faries com a Alemanya, que als deu anys ja separen els bons dels no tan bons?” El Benet em diu que si no separem els bons dels no tan bons, no permetem que els bons de veritat arribin lluny. No permetem, en definitiva, que els bons i els no tan bons es diferenciïn gaire.


L’ensenyament hauria de ser una peça clau per a la igualtat d’oportunitats i per al funcionament de l’ascensor social. I és perfectament demostrable que la diferència entre els més bons i els no tan bons ja no és, ni de bon tros , una simple conseqüència de les diferències socials. “Si no permetem que els molt bons de les famílies més desafavorides destaquin, estem cometent una gran injustícia. Ja no és tan progressista, avui, defensar tanta igualtat!” Glups. Jo li dic que potser hauríem d’esforçar-nos més a millorar el nivell dels no tan bons... I li dic que el tema dóna per a més d’un article...







Assignatura d’humor
06/06/2015 

Sovint, amb en Benet, parlem de què s’hauria de fer per millorar, transformar o revolucionar l’ensenyament. El meu amic està convençut que cal anar cap a noves assignatures que trenquin els armariets, o els nínxols, en què ara es conserven i es fan fortes, gens disposades a canviar. Com més nou fos el plantejament, diu, més ens estimularia a plantejar-nos la manera d’ensenyar el que sabem. I em diu, molt seriós, que una d’aquestes noves assignatures hauria de ser l’humor.
Segons en Benet, l’assignatura d’humor seria absolutament seriosa, encara que de tant en tant provoqués alguna bona rialla. Bona part de la nova assignatura d’en Benet estaria centrada en l’acudit.

“Vols dir que s’aprèn alguna cosa, explicant acudits?”, li pregunto. I en Benet obre els ulls, sorprès que no sigui capaç de copsar la importància intel·lectual de l’acudit. “Els acudits -em diu- evidencien estratègies argumentals, punts de vista i deduccions que, ben sovint, es troben en la vida, en la política, en el funcionament de l’economia i de la societat”. Li dic que si no em posa un exemple no ho entenc, i m’explica que es mor en Jordi Pujol i se’n va a l’infern per les seves malifetes. Però com que ha sigut president durant tants anys, els dimonis tenen la deferència de permetre-li que esculli habitació. N’obre una, i es troba en Franco al llit amb la Marilyn Monroe. “Fantàstic!”, diu en Pujol. Aquesta habitació mateixa ja em va bé! I el dimoniet que l’acompanya li comenta: “No es precipiti, senyor Pujol, que aquesta no és l’habitació d’en Franco, sinó la de la Marilyn Monroe!”

Però el que em sorprèn més és el profit que en Benet treu dels acudits. “Un acudit com aquest -em diu-és tota una lliçó sobre el canvi de significat que pot provocar desplaçar el punt de vista. És una invitació a l’empatia, a la comprensió del punt de vista de l’altre, que sobtadament passa a estar representat per la Marilyn...”

“Els acudits -s’entusiasma en Benet- ens ofereixen poder capgirar els tòpics. Els acudits trenquen tabús, fan trontollar la correcció política, són lliçons sobre la deducció incorrecta o sobre el sofisma. Els acudits ens ensenyen a riure’ns de nosaltres, dels països, pàtries, creences, identitats i tantes altres coses que, sense acudits, ens acabaríem creient que són veritat. Els acudits, en definitiva, ensenyen a pensar, que és exactament el que necessitem ensenyar”.





Dia de reflexió
23/05/2015

Aviat no se sabrà d’on li ve el nom, perquè ningú no dedica aquest dia a reflexionar sobre el que ens han dit els candidats i candidates que es presenten, si és que ens han dit alguna cosa sobre la qual valgui la pena reflexionar. Però el meu amic Benet aprofita el nom del dia per insistir en la importància de la reflexió. El primer que fa notar als seus alumnes és el següent: si no s’acaben de creure el que diuen els candidats, perquè consideren que ho diuen per quedar bé, per guanyar vots, poden fer l’exercici, sempre interessant, de reflexionar sobre el que no diuen. O sobre el que diuen sense paraules.

¿Per què un partit que promet una nova forma de fer política, allunyada dels personalismes i oberta als ciutadans, dissenya paperetes de Barcelona amb la fotografia de la candidata a la manera de Mao Zedong? Per què un altre partit ha enviat la propaganda electoral sense imprimir cap logotip al sobre? ¿Per què costa tant de recordar els eslògans d’aquesta campanya (llevat potser del de la ciutat de Badalona, que en Benet compara amb l’ Arbeit macht frei dels camps de concentració)? Per què només en una de les candidatures (i no és Podem) hi ha tantes dones com homes, i fins i tot alguna més?

En Benet diu que les preguntes són més importants que les respostes. Com més preguntes es facin els seus alumnes, més possibilitats tindran de ser crítics, de no deixar-se entabanar, i de mirar les coses des de punts de vista diferents, que són bones estratègies per adquirir coneixements. Preguntes difícils de respondre: ¿com és que un candidat que es diu Collboni, i que es presenta per un partit que té, políticament parlant, l’aigua al coll, es presta a fer una mena de joc de paraules amb el seu cognom i surt a la tele precisament amb l’aigua al coll per il·lustrar la idea que comparteix l’ofec que pateixen milers de ciutadans? Per què tots els candidats es fan fotografies de grup i no apareixen tots sols, somrient, com abans? Per què una de les candidatures sembla que en lloc de presentar un candidat presenti unes ulleres? Simbolitzen alguna cosa? I l’última: per què només hi ha una candidatura que digui que és la Barcelona del Sí? Només hi ha aquesta?

Hi pensaré, amic Benet. I, segons a quina conclusió arribi, encara sóc capaç de canviar el meu vot.




A propòsit de Baltimore

09/05/2015


Parlo amb el meu amic Benet d’aquesta mare de Baltimore que va reconèixer el seu fill mentre veia, en directe, les imatges de l’enfrontament d’una colla de manifestants amb la policia, i va decidir anar-lo a rescatar i enviar-lo cap a casa a empentes i clatellades. Als EUA ja l’han batejada com la “mare de l’any”, i aquí com la “mare coratge”.

Tant la mare com el noi tenien les seves raons, ell per manifestar-se i ella per protegir-lo de la violència amb què la policia mira de resoldre els problemes en aquella ciutat. Els entenc a tots dos, i la veritat és que la sorprenent combinació de manifestant radical i mare protectora em va fer riure i em va fer sentir una simpatia repartida a parts iguals entre la mare protectora i el fill acollonit. En Benet és més radical que jo. És un entusiasta d’aquesta dona. Em diu que el que no va aconseguir la policia amb les seves porres i gasos lacrimògens ho va aconseguir ella amb quatre crits i quatre clatellots. “Suposo que des de la correcció política -em diu en Benet- hauria de pensar que la mare va fer mal fet d’avergonyir un noi que lluitava per una causa justa. Però no és el que penso. A mi m’interessa el gest espontani, natural, d’una dona que es preocupa pels seus cadells”.

I de seguida em confessa una raó més profunda de la seva admiració per la bona dona: “Ja ens aniria bé, als professors, que de tant en tant entrés una mare a l’aula i li clavés una clatellada al fill que no para de tocar la bateria amb dos bols, al que fa sorollets amb la boca pel plaer d’empipar, o a l’alumne ja més gran, de batxillerat, que menteix descaradament i diu que si ha descrit tan bé els esdeveniments principals de la Revolució Francesa i ara no els sap repetir no és perquè hagi copiat l’examen, sinó perquè tot el que estudia per superar una prova ho oblida l’endemà”.


Li dic que aquesta vegada no podré fer servir les seves opinions en aquesta columna. Si ho fes, segur que rebria unes quantes crítiques de mestres i professors, perquè les bufetades mai no resolen res. Més aviat al contrari. Tant que es diu que els pares no respecten els profes, la batalleta potser comença una mica abans, amb el respecte als pares, i aquesta mare aconsegueix que el seu fill la respecti. Però potser no cal que els pares entrin a classe a escridassar els seus fills, li dic.






Noies plorant a classe

25/04/2015


Teniu fills que facin els primers cursos de l’ESO? Us parlen dels seus amors? Us confessen que s’han enamorat, que es disputen un noi o una noia amb algú altre o que han tingut un desengany? El més comú és que, de tot això, a casa, en parlin ben poc. Pot semblar estrany, però aquesta mena de coses les expliquen abans a un professor que a un pare. I no només les hi expliquen. De vegades mostren sense pudor les seves emocions i esclaten a plorar enmig de la classe perquè pateixen mal d’amor. En Benet m’ho explica i la veritat és que ha d’insistir molt perquè m’ho cregui. Em diu que fa uns dies dues noies de segon que comparteixen pupitre es van posar a plorar. Discretament, gairebé en silenci. Un company li va explicar a en Benet la causa de tanta llàgrima: una ha intentat pispar-li el nòvio a l’altra.

Entre els records escolars dels pares que llegiu aquesta columna no crec que hi hagi gaires escenes com aquesta. Als vostres anys més tendres el món de l’amor no es feia explícit a l’escola. Era una matèria per treballar a l’estiu. Ara, s’hi barregen dues coses. La primera no m’agrada: els alumnes consumeixen programes de televisió en què es fa una exhibició impúdica dels sentiments, les pulsions i els desitjos. I encara que siguin programes guionats, i de vegades més falsos que el testimoni de la Camacho al Parlament, els nois se’ls creuen. Aquí aprenen la falta de vergonya i de prudència, com si dir sempre el que es pensa fos el millor.

La segona és positiva: més bé o més malament, la gestió de les emocions ha format part de l’educació d’aquests nois i noies, probablement ja des de l’escola bressol. I els pares han estat més atents a les alegries i les penes dels seus fills que no pas ho van estar els avis amb els pares. Per això, ara també els professors són comprensius. Per això en Benet ha proposat a les dues noies ploraneres que surtin de classe, facin un volt pel pati, mirin de resoldre serenament les seves diferències, i tornin a pujar a classe quan estiguin més tranquil·les.


Li dic que no ho veig clar: ¿i si les dues noies, ja fora de classe, s’estiren els cabells i converteixen en un drama el que només era un plor discret i contingut? Em diu que no, que no són així. Que no sap com s’ho fan, però resolen les coses parlant. “Segur que acabaran agafades de la maneta”, em diu. Decididament, els nostres professors no eren així.





Notícies d’avui mateix

Sant Jordi 2015, El diari dels escriptors - Diari ARA


Avui Anna Karènina es persigna i recorda les joies lluminoses del passat abans de llançar-se entre dos vagons d’un tren en marxa. Mr Leopold Bloom es menja uns ronyons de be a la graella que li deixen al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d’orins. La Colometa entra en una adrogueria a comprar salfumant per matar els seus fills. Mrs. Dalloway diu que ella mateixa comprarà les flors, el Tirant toca lo secret de Carmesina amb la punta del peu i el coronel Aureliano Buendía torna a recordar aquell matí remot en què el seu pare el va portar a conèixer el gel. A la bella Verona, una noia diu: “Quin prodigi d’amor em neix al pit / que m’obliga a estimar el meu avorrit”, i a Hans Castorp, en un sanatori dels Alps, li estan fent una radiografia dels pulmons. Gregor Samsa es desperta convertit en un insecte monstruós. A Mart, un matrimoni de jubilats rep la visita del seu fill Tom, mort ja fa anys a la guerra. I ja fa hores que Emma i Léon volten per París dins d’un cotxe de cavalls amb les cortines abaixades. El senyor Brownlow veu l’Oliver Twist ajagut a terra, amb la camisa espitregada i les temples xopes d’aigua, amb la cara blanca com un mort i un fred tremolor que li convulsiona el cos, i se’n compadeix. Raskólnikov treu la destral, la branda amb les dues mans sense tenir a penes idea del que farà, i gairebé sense esforç, gairebé maquinalment, la deixa caure damunt la testa de la vella. Per donar-li una alegria, Elizabeth Costello es posa a la boca el pobre membre flàccid d’un moribund i aconsegueix una tímida erecció.





Les aules semblen galeres!
11/04/2015

En Benet em pregunta com són les aules a la gran majoria de centres d’ensenyament secundari. Suposo que tots ens imaginem el mateix: una sala rectangular amb tot de pupitres orientats cap a la pissarra i la taula professoral, on poden seure, situats de dos en dos, entre vint i quaranta alumnes. Li faig aquesta descripció i em diu que, encara que no sigui exactament aquesta la causa de tots els mals, sí que n’és tot un símptoma.

De vegades en Benet em fa riure amb les seves teories. Segons ell, aquestes fileres de pupitres, amb un corredor central, són un anacronisme ridícul, una forma absurda d’establir qui mana a l’aula, i de decretar que els alumnes només hi són per escoltar i mirar la pissarra o la pantalla, i a callar. Semblen galeres! Em diu que van implantar-se a l’Edat Mitjana, a imitació de les esglésies. D’aquesta manera les aules esdevenien també un espai simbòlic i de representació, a mig camí entre l’església i les sales de junta municipals o els Parlaments, uns espais que també han canviat ben poc en mil anys.

La qüestió, diu en Benet, és que aquest caràcter simbòlic, que potser té algun sentit en espais de representació com són precisament els Parlaments o les esglésies, ja no en té cap a les aules. Ja no hi tenim ni creus ni retrats de dictadors, però tampoc mapes d’imperis, ni banderes nacionals, ni pintures al·legòriques. Les aules d’ensenyament són, simplement, llocs de treball. Però la realitat és que no serveixen per treballar en equip, ni per discutir, ni per atendre els alumnes d’una manera personal. Si segueixen sent com són, és únicament per mandra. Els canvis importants fan mandra.


I el canvi important, em diu en Benet, seria passar d’un ensenyament passiu, basat a entaforar un seguit de coneixements més o menys indiscutibles a la testa dels alumnes, a un ensenyament creatiu, en què els alumnes aprenguessin a aprendre, fossin crítics, treballessin en equip i miressin de trobar el seu camí personal. La idea és dels caps pensants de la Il·lustració, i tres-cents anys després Noam Chomsky insisteix que encara no l’hem aplicada. I un ensenyament que estimuli la crítica i la creativitat ha de concebre els espais docents de manera radicalment diferent. És el que ja han fet, fa anys, els museus que funcionen, o les empreses més dinàmiques i creatives.







Literatura sense llibres

28/03/2015


Aquesta mena de rècord de lectura que ha aconseguit la mestra americana guardonada amb el Global Teacher Prize no em sembla res de l’altre món. A Catalunya ja fa unes quantes dècades que funcionen les biblioteques d’aula, i hi ha força mestres que aconsegueixen que els més petits es llegeixin un llibre cada quinze dies. Estem parlant de llibres infantils, de text breu. Conec una mestra, d’una escola pública, que aconsegueix resultats similars des de fa trenta anys. Però mentre es comenta i se celebra aquest premi, gairebé ningú no gira la mirada cap als nostres plans d’estudis, a veure fins a quin punt s’hi valora la lectura. Veuríeu que, al batxillerat, per exemple, s’hi pretén ensenyar literatura llegint només un parell de llibres a l’any.

Mireu-vos un manual de literatura de batxillerat. Pàgines i pàgines amb la vida dels escriptors i els resums de les tendències, els moviments i les influències de cadascú, i només de tant en tant algun textet il·lustratiu, un retall d’una novel·la o uns versos extrets d’un poema. Hi ha més fotos dels autors, o de les portades dels seus llibres, que textos seus.

És evident que podem admirar les pintures de les coves de Lascaux, o les de Joan Miró, sense saber absolutament res -en el cas de Lascaux-, o només alguna cosa -en el cas de Miró-, dels seus autors. I també és evident que, si en lloc de veure una fotografia dels cavalls rupestres o de La masia de Miró, en llegíssim la història, no ens emocionaríem gaire. En tot cas, no estaríem en contacte amb l’art, sinó amb una altra cosa. I amb la literatura, com amb la música, passa el mateix. El que és important són les obres. El fet que siguin anònimes o d’autors poc coneguts no els lleva pas la qualitat i l’interès. En canvi, estudiar-se les vides dels escriptors o dels músics sense llegir-ne o escoltar-ne gairebé res voreja l’absurd. Com una història de l’art sense il·lustracions.


Si estudiar literatura té algun sentit és perquè als textos hi trobarem idees, conceptes i emocions importants, i perquè aprendrem a escriure i a parlar millor. Tan fàcil com és l’accés gratuït a les obres literàries de tots els temps i en tots els idiomes, no entenc que no ens plantegem els estudis de literatura com una immersió en els textos: en els símbols, en les ficcions i en les emocions.






El 'Calvary’ dels professors

14/03/2015

En Benet ha anat a veure recentment Calvary, aquesta pel·lícula irlandesa escrita i dirigida per John Michael McDonagh que ens explica una setmana de la vida d’un capellà de poble. El pobre home viu el calvari de la burla, de la indiferència i del menyspreu en un poble tronat, envoltat de gent que, per diversos motius, ha anat deixant de banda la vida espiritual de les creences, però també l’espiritualitat laica del civisme i de la cultura, i viu aferrada a les necessitats i els plaers immediats.

-M’ha fet pensar en les meves classes a l’institut -em diu en Benet.

-No em diguis que et veus com el capellà, i que veus els alumnes com els pobres vilatans de la pel·lícula! -li dic, sorprès.

-No es tracta d’això -em diu en Benet-. Però mira: el capellà de Calvary insisteix a ajudar la gent en un món on ja ningú no s’ajuda. I ho fa gràcies a la seva fe. Una fe que, en un moment de la pel·lícula, també trontolla. I jo, de vegades, també perdo la fe. Ho engegaria tot a rodar i demanaria la baixa. No seria el primer.

-Collons, Benet, que religiós que te m’has tornat! -li dic.

-No gens! Però la fe, per als professors, és allò que se’n deia vocació. Se’n deia, perquè també s’està perdent. Saps? La vocació és el que fa que un professor no s’animi només amb els resultats dels millors alumnes, sinó que creixi amb els problemes dels que tenen més dificultats. Per al professor sense vocació un examen ple de correccions en vermell és un desastre, l’evidència que un alumne passa de tot. Però el que té vocació veu el mateix examen com un pedregar que cal llaurar, regar i adobar perquè esdevingui un hort. I s’hi posa!

D’entrada, quan reflexiono sobre aquesta conversa i el que opina en Benet, penso que deu passar per un mal moment i s’ha empeltat de la religiositat de Calvary. Però ben mirat, Calvary no és una pel·lícula sobre la religió, sinó més aviat sobre la vida espiritual, la compassió i l’ajuda. I el que fa que molts dels nostres alumnes se salvin, no per a la fe, sinó en relació als seus resultats acadèmics i també com a persones, no és el sistema educatiu ni els recursos que hi posem, sinó la vocació tenaç d’algun mestre o d’alguna professora que s’hi deixa cada dia la pell. Aquella mena de professors que tots els pares voldríem a les aules dels nostres fills.


Sigui com sigui, ara en Benet ja està pensant a portar els seus alumnes a veure aquesta pel·lícula, perquè té clar que en aquest camí conjunt ells també hi han de posar alguna cosa de la seva banda.







Cal parlar a classe

28/02/2015

A les aules s’hauria de parlar més. Aprendre a parlar bé és molt més important que aprendre ortografia. L’oralitat hauria de ser tan important com l’escriptura. Diem que els nostres alumnes parlen malament perquè es comuniquen amb whatsapps mal escrits i conversen poc, i perquè viuen en un entorn amb una aparent preeminència de la comunicació visual. Però a les aules seguim fent exàmens escrits, i no els fem practicar l’explicació oral d’un teorema de la geometria, d’una idea filosòfica o d’una revolució. De manera que també és culpa nostra.

A principis del segle XXI, el domini de l’expressió oral és tan important encara com a l’antiga Grècia, i probablement com en qualsevol altre temps històric i prehistòric. És important comunicar bé les idees en una conversa o en un discurs, entretenir parlant, convèncer a partir de la paraula dita. L’assignatura d’oralitat, si existís, seria important com ben poques, perquè resultaria tan útil per a la vida sentimental com per a la vida professional.

L’ invent de Podem s’aguanta, en bona part, gràcies a la importància que han sabut donar a la paraula. Busquen gent que parli bé, com va fer el PSOE de fa quaranta anys. En canvi, els partits en decadència potser ho són perquè, així que s’han anat allunyant de la gent, han abandonat també l’ambició de seduir i de convèncer i no els ha preocupat que els seus líders siguin d’una oralitat més aviat limitada, com Rajoy o com Montilla.

Certament, també trobaríem exemples de gent de paraula pobra que se n’ha sortit prou bé. Però en aquests casos les idees que expressen són tan bones que les paraules fins i tot fan nosa: és el cas de Moisès, que diu la Bíblia que no tenia el do de la paraula (segons Freud perquè era egipci!), o de Ferran Adrià, que més enllà de com parla, expressa un entusiasme captivador. Però és evident que la qualitat del discurs i l’educació de la veu, del timbre i de l’entonació poden arribar a fer creïbles i seductors discursos més aviat pobres.


En síntesi: reivindico els exàmens orals, els poemes apresos, la lectura en veu alta, les exposicions a classe, el teatre i, en general, la pràctica de l’argumentació i el debat. Perquè sembla que va per llarg que les màquines parlin per nosaltres.







Descarats pits com llimones

14/02/2015

De tant en tant, a través del Facebook, algun exalumne de fa trenta anys es posa en contacte amb mi i ens preguntem com ens va la vida i recordem els vells temps. No fa gaire, una noia (jo les recordo quan tenien disset anys, i ara voregen la cinquantena), em recordava l’èxit que tenia entre les noies el meu col·lega d’institut d’aleshores, el poeta Francesc Parcerisas, a qui sovint comparaven amb Marlon Brando.

En aquella època remota en Francesc va publicar l’ Edat d’or, on hi ha un poema, Joventut procaç, amb uns versos magnífics dedicats als nostres alumnes. Hi descriu la cridòria, l’alegria a la sortida de classe, “entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones”, i es pregunta què és exactament el que sent en veure passar tota aquesta exhibició de cossos i rialles. Desig? ¿Enveja per tanta vida que encara han de descobrir? ¿O és que potser l’enveja dels cossos bruns i dels llavis molsuts se li barreja amb la tristesa de pensar que, també ells, gairebé sense adonar-se’n, aniran caient, “lentament, al vell parany d’anar-se resignant al bo i dolent / mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer”?


Rellegits ara, aquests versos em semblen escrits avui mateix. Però posats a buscar diferències, que hi han de ser, diria que els nois i les noies d’ara es coneixen una mica més. Saben menys però es coneixen més. Llegeixen només el que és obligatori i no els fa cap vergonya dir-ho. S’interessen ben poc per les notícies. No van mai al teatre. Les pel·lícules en blanc i negre els semblen prehistòriques i els fan badallar. En definitiva, són, amb totes les excepcions que vulgueu, més ignorants. Però l’educació ha donat bons resultats en altres aspectes. En l’autoestima, el coneixement d’un mateix, el respecte per la diferència, la normalitat amb què es tracten les qüestions sexuals o la igualtat de la dona s’han fet passes de gegant.


A la sortida de classe hi ha la mateixa alegria de cossos entresuats i de pits descarats com llimones. Però ara també hi ha la pressa per consultar el mòbil i contestar missatges mentre baixen l’escala. Els alumnes d’ara es coneixen més i potser fins i tot són més feliços. Però fins a quin punt es resignaran al bo i dolent? ¿N’hi ha gaires que alimentin el desig, per il·lusori que sigui, de canviar el món? Ni que sigui una mica.






Els bons alumnes es fan bones preguntes

31/01/2015

En Benet em comenta que té la impressió, ell que ha tornat a les aules després de més de vint anys de dedicar-se a altres coses, que mentre per als alumnes internet i les aplicacions per a mòbils formen una part important de la seva vida de cada dia, la manera de plantejar els estudis i la manera d’accedir al coneixement es resisteix a canviar. “Internet -em diu- ens hauria de permetre passar d’una formació basada en les respostes a una formació basada en les preguntes”. M’ho explica: “Abans, fer un treball sobre la Revolució Francesa, sobre l’evolució de les espècies o sobre El Canigó de Verdaguer implicava anar a una biblioteca, llegir alguns llibres, sintetitzar les idees més importants, escriure-les i, finalment, vigilar la correcció ortogràfica del text. Ara els estudiants poden accedir fàcilment tant a treballs fets i penjats a la xarxa com a una quantitat gairebé inabastable d’informació sobre qualsevol d’aquests temes. Si els fa mandra, no cal que escriguin res. Es poden limitar a tallar i enganxar. I pel que fa a la correcció, els programes d’edició se n’ocupen amb bastanta fortuna”.

La conseqüència és que omplir vint pàgines, o dues-centes, parlant de l’origen de l’Univers, de les lleis de Mendel o de Quevedo ja és tan fàcil com inútil. També resulta absurd que el professor perdi el temps perseguint a veure qui retalla i enganxa. De fet, els resums que fèiem abans no eren pas gaire més originals. I perquè sigui una mica més útil no n’hi ha prou a fer que les preguntes que volem que responguin els alumnes siguin més concretes o més difícils: avui és tan fàcil fer un resum dels esdeveniments principals de la Revolució Francesa com saber a quina hora exacta es va rendir la guarnició de la Bastilla, quants guàrdies suïssos la defensaven o quines van ser les paraules exactes de Lluís XVI quan ho va saber.


“Les noves possibilitats d’accés a la informació ens haurien de permetre que la feina dels alumnes consistís més a fer-se preguntes que no pas a donar respostes”, em diu en Benet. Li dic que la idea em fa pensar en el que sempre ha dit Jorge Wagensberg, l’inventor del Museu de la Ciència de Barcelona, a propòsit del seu museu: que fornia més de preguntes que de respostes. I em diu que sí: “M’agradaria que els meus alumnes, en sortir de classe, es fessin més preguntes, tinguessin més interrogants que quan hi han entrat”.







‘Charlie Hebdo’ a les aules

17/01/2015

Una mare es presenta al centre d’ensenyament on treballa en Benet per protestar que el seu fill ha rebut un WhatsApp d’algú que afirma que NO és Charlie Hebdo, a qui acusa d’islamofòbia i d’haver insultat la seva religió i el seu profeta. “Ostres! -li dic-. I què penseu fer? Heu localitzat el culpable?” En Benet fa que no amb el cap: “Seria absurd que per un missatget ximple com aquest ens poséssim a buscar integristes entre els nostres alumnes. Per on començaríem? Cap a quins nois i noies apuntarien les primeres sospites? En realitat això és el que busquen aquests desgraciats. Que ens espantem. Que sospitem. Que desconfiem. I si féssim això en un centre d’ensenyament començaríem a deixar de tenir raó”.

“Aleshores què heu fet, finalment? Res? Ho heu deixat córrer?”, li dic. En Benet treu el mòbil i m’ensenya el missatge. Inquieta una mica pensar d’on deu venir.

“És difícil evitar que circulin missatges com aquest -em diu en Benet-, gairebé tan difícil com evitar que hi hagi assassins que matin gent innocent. Però als centres d’ensenyament tenim molta feina a fer: amb l’educació potser no evitarem que hi hagi terroristes, però podem fer molt perquè el dret que tenim en democràcia de dir el que pensem, d’opinar el que ens sembli i de riure’ns del que vulguem segueixi sent un principi bàsic, el fonament de la vida en llibertat. I perquè la igualtat d’homes i dones sigui un fet en tots els àmbits i sense excuses de caràcter religiós. Les noies són més sensibles als totalitarismes”, diu.

En Benet ha proposat als seus companys de feina dedicar uns minuts de classe a parlar de Charlie Hebdo i dels fonaments de la democràcia. Un tema com aquest no ha de quedar en mans només dels professors de ciències socials o de filosofia. Val la pena que els alumnes vegin que un col·lectiu divers d’homes i dones, professors de mates o de tecnologia, d’educació física o d’anglès, comparteix la idea que tots som una mica Charlie Hebdo, que tots defensem la llibertat d’opinió (que inclou la burla i la sàtira de les idees, els mites o els herois del passat), el debat lliure i pacífic amb els adversaris ideològics i, en definitiva, la democràcia i els drets humans. La setmana que ve quedarem per fer un cafè i m’explicarà com ho han viscut els seus alumnes.







Prohibir els llapis a classe

03/01/2015

Els centres d’ensenyament secundari són territori dels nostres fills. Per a ells, no hi som ben vistos. De tant en tant ens hi conviden a algun acte o a alguna celebració, però la vida quotidiana a les aules no la veiem mai. De fet, el territori prohibit comença molt abans de la porta de l’aula. Comença fora de l’edifici, i a una distància considerable. Els qui acompanyen els seus fills a l’escola amb cotxe o amb moto saben perfectament que els pares s’han d’acomiadar dels seus fills a una certa distància de la porta del recinte escolar, com més millor. Saben que no es poden entretenir i, encara menys, sortir del cotxe per fer-los un petó. Com menys estona s’estiguin davant de l’edifici, millor. Els companys dels nostres fills no ens han de veure. No han de poder-nos jutjar. I, sobretot, no han de veure gestos d’estimació i paraules tendres de comiat. Ja fa temps, quan encara anaven a primària, ja vam ser advertits: un dia ens van dir que no els agaféssim la mà mentre anàvem pel carrer.

Està bé que tinguin el seu territori. Però de vegades voldríem veure què passa en aquest territori físic que tenim vedat, i en aquest altre de virtual que són els mòbils. Què fan els nostres fills, quan són a classe, amb aquests mòbils fantàstics que els comprem? ¿És veritat, com surt de tant en tant als diaris, que en fan un mal ús?

En Benet em diu que els mòbils no són cap problema. Tendim a complicar les coses, a veure més amenaces i perills del compte. Tampoc cal obsessionar-se a convertir-los, com s’ha fet en alguna prova pilot, en eines per a la docència. Ja ho són. Hi ha coses de sentit comú: al recinte escolar no es poden fer trucades ni enviar missatgets. Però els mòbils també són calculadores, i diccionaris, i enciclopèdies, i biblioteques, i màquines per copiar els apunts d’un company o fins i tot la pissarra. No cal que renunciem a totes aquestes possibilitats. I no és pas complicat discernir si l’alumne hi està buscant informació o està escampant entre els companys un d’aquests acudits explicats per un gat que parla andalús.

“El mòbil és com el llapis -em diu en Benet-. Quan érem petits, sempre hi havia algú que dibuixava a classe. Batalles, tortures, penis i coses així. Petites obsessions de criatura. Però a ningú no se li va acudir de prohibir els llapis”.






La poesia és inútil

20/12/2014

La idea que els coneixements han de ser útils, i que la utilitat va lligada d’alguna manera a la producció d’alguna cosa material o a l’obtenció de diners, és tan general que els alumnes d’en Benet no se n’escapen. Però no deixa de ser curiós, em diu, que la classificació, en dos grans grups, del que és útil i el que no ho és, sigui tan arbitrària. ¿Són més útils les matemàtiques que la literatura? ¿L’anglès que la filosofia? El meu amic Benet m’explica que, de tant en tant, dedica una estona de classe, inspirat per La utilitat de l’inútil, el magnífic llibret de Nuccio Ordine, a discutir amb els alumnes sobre el rendiment final, si el considerem en termes de felicitat, de llibertat, de democràcia i d’altres intangibles, dels coneixements que no tenen res a veure amb les finalitats utilitaristes ni amb l’acumulació de diners.

Per què aprenem literatura? Per què ens hem d’esforçar a entendre el català aspre d’Ausiàs March i a interpretar la seva concepció de l’amor? “Sabeu per què? -els pregunta en Benet-. Doncs perquè és difícil”. Jo no sé si els alumnes l’acaben d’entendre, però la idea m’agrada. El repte de la dificultat justifica l’interès de l’objecte d’estudi. És com un joc. És un exercici intel·lectual. Els estudiants potser no faran servir per a res els versos d’Ausiàs March, però l’esforç per entendre’ls no és gaire diferent del que cal per entendre qualsevol altre text complex que tracti temes que encara no ens resulten familiars. “En definitiva -els diu en Benet-, a les aules no hi venim a aprendre coses, sinó a una única cosa tan útil com inútil: aprendre a aprendre. I aprendre demana esforç”.

Li pregunto si arriben a entendre March, i em diu que això no té gaire importància. De la mateixa manera que només entenem parcialment l’economia del país on vivim, o el clima, per no parlar de com funciona un ordinador, un avió o un bisturí làser, els alumnes entenen Ausiàs March a trossets, i en Benet se sent satisfet encara que només un alumne, potser una noia tímida que seu a l’última fila, proclami amb alegria, després d’una estona de lectura i de comentaris, que acaba d’entendre aquests quatre versos inútils: “Amor, de vós, jo en sent més que no en sé / de què la part pitjor me’n romandrà, / e de vós sap lo qui sens vós està. / A joc de daus vos acompararé”.






Ni pel cognom, ni per la cara, ni pel mòbil

06/12/2014

En Benet fa algunes classes de batxillerat nocturn. És un altre món, em diu. Els alumnes són nois i noies que combinen la feina amb els estudis o la pràctica d’algun esport professional. En algunes classes hi ha una diversitat extraordinària. En Benet em descriu una noia que mira d’obrir-se camí en el disseny de sabates. Va amb els cabells tenyits d’un color de rosa descolorit, com una flor ja mig esfullada, recremada pel sol. Quan entra a l’aula, ara que ja veu que en Benet és tolerant de mena, treu un vaporitzador de perfum i mira de cobrir l’olor d’humanitat que sura sobre els pupitres a les vuit del vespre amb les flaires sensuals d’una ampolleta de Jean-Paul Gaultier.

En la mateixa aula hi ha un jardiner colrat pel sol, una noia d’origen àrab que encara que no hagi acabat el batxillerat ja parla sis idiomes i una noia del Pallars amb un accent deliciós que aspira a tornar al seu poble i reformar la fleca familiar, amb més de sis generacions d’antiguitat. Hi ha l’exotisme dels noms, dels cognoms i de les cares, i hi ha una altra diversitat, l’econòmica, que en Benet mira d’endevinar a través dels detalls, com ara el model del mòbil que posen en marxa, amb un neguit d’addictes, així que surten de l’aula.

En Benet s’aventura a treure conclusions. “Resulta -em diu- que ni pel nom, ni pel cognom, ni per la pinta que fan, ni per la cara, ni pel mòbil ni per les vambes que duen pots endevinar qui treu més bones notes, quins són els bons i quins són els que fluixegen”. Segons en Benet, la diversitat de fa uns anys facilitava, precisament, endevinar els alumnes més ben preparats. “La d’ara és com de segona generació”, afirma. Els millors de la classe poden ser una noia nascuda a l’Equador i el pitjor un noi de bona família de Sarrià de tota la vida. Suposo que la immersió lingüística i les aules d’acollida expliquen, en part, l’èxit que observa en Benet.

Però, ¿passa el mateix a tot arreu? Per la meva experiència com a conferenciant, hi ha centres d’ensenyament en què les diferències entre els millors i els pitjors són un reflex, encara, de les diferències econòmiques i culturals d’origen. Però les conclusions d’en Benet permeten ser optimistes. Li pregunto què ho fa, que uns siguin més bons que els altres: si les condicions innates o alguna cosa més. I em diu que un altre dia.







La noia que volia aprendre a llegir bé

08/11/2014

Com que en Benet, en realitat, no es diu Benet, ningú no li ha comentat l’article de l’altre dia. Però a mi sí. Me l’han criticat i, figuradament, diguem que me l’han rebregat i me l’han llençat a la paperera. Una bona amiga, professora de secundària, em diu que, en aquests temps difícils, hem de ser positius. I em demana que li digui que el que ha de fer és connectar amb els alumnes, apropar-se a les persones que té a les aules. Els coneixements no són, ni de bon tros, el més important que es transmet a les aules. “Ah, no?”, faig. I la meva amiga insisteix: “No”. Més important que aconseguir que aprenguin a calcular l’equació d’una paràbola, que sàpiguen resumir els antecedents de la Revolució Francesa o que es llegeixin El Tirant o El Quixot, hi ha aquesta cosa gairebé màgica que consisteix a despertar-los l’interès per aprendre. Pel coneixement.

En aquesta vida tothom ha tingut algun professor/a memorable, i el seu record no va tan associat a la quantitat de coneixements adquirits com a la qualitat gairebé entranyable del que ens va ensenyar. En vam aprendre una actitud, una mirada. La capacitat d’observar i de raonar sobre les coses més diverses. I hi vam establir un lligam personal perquè sabia despertar-nos l’interès pel coneixement.

Faig un cafè amb en Benet i l’hi comento. Li dic que es lamenta de la falta d’interès dels alumnes quan, segons la meva amiga, fer de professor consisteix precisament a despertar-lo. Em diu, amb un punt d’emoció, que hi està d’acord. Em confessa que el seu retorn a les aules li està resultant més complicat que no es pensava, i que aquest mateix matí ha viscut una experiència que l’ha fet pensar. Mentre els alumnes enllestien uns exercicis amb l’ordinador, una noia li ha demanat que segués al seu costat i l’escoltés mentre llegia en veu alta. La noia vol millorar la seva capacitat de lectura en públic. “Com es fa, per llegir com tu?” En Benet li ha recomanat que llegeixi a casa. La noia li ha dit que el seus pares, quan són a casa, no tenen temps per escoltar-la.

“És això -em diu en Benet-. No és tan important què ensenyem com aquests ulls inquiets que et demanen que els ajudis a veure el món”. La noia ha llegit, i en Benet li ha explicat algun truc per assegurar l’entonació de cada frase. I a la noia li brillaven els ulls.






Quan l’objectiu és aprovar, no aprendre

08/11/2014

El meu amic Benet ja sabia que el seu retorn a la docència seria tota una experiència i creia que tindria un munt d’anècdotes divertides per explicar. “Tota una experiència -em diu- sí que l’és”. Però d’històries divertides poques. Sabia que el seu retorn a les aules d’un institut no seria fàcil. Però, entusiasta com és, estava convençut que de seguida en sabria veure la part positiva.

Jo mateix l’advertia que les aules d’ara no són com les d’abans. Li deia que a les visites que faig de tant en tant a les escoles i instituts per parlar d’alguna de les meves novel·les juvenils he pogut veure que mentre en alguns centres es manté la il·lusió de sempre per la visita d’un escriptor, en d’altres hi ha hagut un canvi tossut i lamentable cap al desinterès, que sovint s’expressa en un comportament del tot inadequat, en la ximpleria i en el comentari groller. Mentre els uns encara volen aprofundir en els drames personals dels personatges d’una novel·la o en les idees que mira d’expressar l’autor, els altres només mostren una mica d’interès quan algú pregunta quants diners guanya un escriptor, quants euros li corresponen per llibre comprat i en quants dies es pot escriure una novel·leta, a veure si l’escriptura és una bona manera de guanyar-se la vida sense fer gaire esforç.

I en Benet, visiblement aclaparat per l’experiència de les primeres classes, em confessa que ha constatat el mateix: als seus alumnes els preocupen més les notes que els coneixements. L’objectiu és aprovar, no aprendre. Guanyar, arreplegar coses tangibles, com les notes i els mòbils, més que no perdre’s en el món boirós del coneixement, tan indefinit i inabastable.

“Però no està tot perdut -em diu amb l’optimisme que emergeix encara per damunt del seu aclaparament-; tenim els professors, bons i ben preparats, i tenim els edificis. El que falla són les lleis, els pressupostos, l’aposta decidida per invertir de veritat en l’única riquesa possible d’un país que no té petroli, ni diamants, ni un gran territori per omplir-lo de vaques o blat”.

Per això en Benet s’ha fet voluntari. I demà el trobareu al seu institut, disposat a facilitar la participació de la gent, a veure si fem un pas més, ni que sigui modest, perquè la nostra educació s’assembli una pèl més a la dels països que envegem.






De què va aquesta nova aventura

25/10/2014

Fa més de vint anys que en Benet, un bon amic meu, va deixar de fer classes en un institut per dedicar-se a treballar en el ram de la televisió i la comunicació. Durant tots aquests anys ha fet de guionista en programes d’èxit, i de creatiu publicitari en algunes de les millors agències del país. Però un bon dia, aquest estiu, em va fer saber que havia decidit tornar a fer classes. No crec que hagi descobert, de cop, que la seva autèntica vocació sigui l’ensenyament. És cert que quan era professor en parlava amb entusiasme, però sospito que el seu retorn té més a veure amb la crisi que amb cap altra cosa.

Però això sí: quan en Benet decideix fer alguna cosa, la fa de veritat. S’hi posa amb totes les conseqüències. Amb el neguit i amb l’entusiasme que sempre l’acompanyen. S’hi aboca tant, que des del primer moment vaig pensar que podria fer-ne el protagonista d’una nova columna dedicada a les aules. Perquè en Benet és gat vell, però la seva mirada és nova. Perquè torna després de força anys, i pot comparar. I perquè és un bon observador i és prou sincer per explicar-me la seva vida a les aules.

Després de les primeres setmanes, encara el veig una mica perdut, nàufrag en un món de timbres que marquen el final de les classes i l’inici d’una migració animal, escales avall, cap al pati i cap als mòbils. Un món d’hormones i de cossos que encara no es coneixen gaire, amb noies que semblen princeses acomplexades al costat de nois amb ortodòncies sense complexos. Amb tanta alegria com timidesa i amb el plor tan fàcil com la broma. Un món poblat pels pupitres de sempre, on els ordinadors no han aparcat encara, ni de bon tros, el guix i la pissarra. Un món on es barregen les ganes d’aprendre dels uns amb les ganes dels altres de no fer res que demani cap esforç. Un món on hi ha molta il·lusió i molts ulls oberts, però també nois i noies que la comencen a perdre i els comencen a tancar.

Potser, em diu en Benet, només m’hauria de dedicar a fomentar l’entusiasme. Però com s’aconsegueix fomentar l’entusiasme pel Quixot o pel Tirant? Per les lleis de la física? Per les sals i les bases? Pel càlcul de límits? O per les ganes de saber el que passa en aquest món? O per entendre els altres humans? En Benet em diu que ho pensa descobrir, i que m’ho anirà explicant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada