Recull d'articles i entrevistes
Article de Montse Frisach - El Punt Avui
El Miró perdut - 19 de juny de 2015 - El Punt Avui
L'escriptor David Cirici recrea la desaparició del mural ‘El segador' en la seva última novel·la, ‘El lladre del Guernica'
El misteri al voltant de la desaparició d'El segador, doncs, és el tema de l'última novel·la de Cirici, El lladre del Guernica, publicada per Proa. El títol pot confondre a primera vista, perquè l'obra tracta sobre la desaparició de l'obra de Miró i no sobre el cèlebre mural de Picasso, però sí que un dels protagonistes del llibre és un francès que rep l'encàrrec per part dels nazis de robar el Guernica durant el desmuntatge del pavelló, però que per error s'acaba emportant El segador. A partir d'aquí, la novel·la bascula entre passat i present, ja que una galerista i una falsificadora planegen realitzar una còpia de l'obra i anunciar que ha estat recuperada. “Em va semblar divertit muntar tota una intriga sobre el misteri d'El segador, un tema sobre el qual no hi ha gaire documentació, a part del gran llibre de Jacques Dupin sobre Miró i l'entrevista que George Raillard va fer a l'artista”, diu Cirici.
En el rerefons d'aquesta novel·la de misteri, aventures i passions, hi ha, segons Cirici, la voluntat de fer una “novel·la sobre art”, en què, per exemple, l'autor recrea les trobades entre Picasso i Miró i la seva relació. “Ha estat apassionant imaginar-se com serien aquelles trobades. Se'm fa molt difícil entendre que dos artistes que tenen un interès tan descarat pel sexe en la seva obra després tinguin una vida personal tan diferent. Miró va optar per una vida privada molt convencional, mentre que l'altre no parava de canviar d'amant”, explica Cirici, raó per la qual sembla que cada cop que es veien Picasso preguntava a Miró què feia sempre amb la mateixa dona.
Reivindicar l'art
Però, a més d'endinsar-se en la personalitat dels dos genis, Cirici admet que la novel·la reivindica l'art modern i contemporani, perquè “encara ara molta gent pensa que l'art és una estafa”. “El problema és que fa mig segle que l'art ha deixat d'estar al centre de la vida cultural al nostre país. Té poca presència als mitjans de comunicació, no hi ha educació artística i sembla que no interessi a ningú. I, quan s'explica, es fa de manera acadèmica, amb massa dades, quan l'art és experiència, vivència. L'art no necessita ser explicat. Si ens agrada la lluna o el mar i no necessitem conèixer-ne dades, per què no ens pot agradar l'art sense més explicacions?”, diu l'escriptor.
En el llibre, doncs, hi ha un petit homenatge al pare de l'autor, el gran crític d'art Alexandre Cirici, i reconeix que hi ha “més d'una frase textual extreta del seu llibre Miró llegit”. El lladre del Guernica és també una novel·la sobre “la impostura i la relació entre allò autèntic i allò fals”, que té relació en certa manera amb la seva novel·la anterior, I el món gira (premi Prudenci Bertrana) i que estava en part inspirada en la figura de Fèlix Millet.
L'escriptor, que ha dedicat part de la seva trajectòria a la literatura infantil i juvenil, acaba de guanyar el premi Protagonista Jove per la novel·la Zona prohibida.
Foto: Josep Losada
Foto: Josep Losada
________________________________________________________
Ressenya a l'illa dels llibres
19 de juny de 2015 - L'illa dels llibres
L’escriptor publica una novel·la basada en fets reals sobre la desaparició del quadre El segador de Joan Miró.
El pintor Joan Miró va rebre l’encàrrec de pintar un mural amb motiu de l’Exposició Universal de París (1937) per ser exposat en el Pavelló de la República, al costat d’una de les obres més importants de Pablo Picasso, ‘’El Guernica’’.
Miró va pintar ‘El segador’’, una pintura a l’oli en 6 panells celotex que després de l’exposició de París va desaparèixer i actualment es conserven només algunes fotografies en blanc i negre com a testimoni de l’obra.
‘’ No li sembla bé el segador?-va dir Miró-. El pagès representa el meu país. No seria el primer que pinto. Els pagesos són la terra mateixa. Ha vist algun dels meus pagesos? Una línea, una pipa, una barretina. Coses essencials…. Els pintors pintem perquè tenim moltes coses a dir que no es poden dir en paraules, vet aquí’’
L’obra de Joan Miró és molt possible que fos destruïda, però ara, la novel·la ‘El lladre del Guernica’ de David Cirici recupera part de la seva història i també essència.
Tot i que el títol d”El lladre del Guernica” (Proa) fa referència a l’obra de Picasso, la novel·la es centra en El segador de Miró i David Cirici ens trasllada al París del 1937 per recrear l’ambient de l’època i la relació que es va establir entre els dos pintors i les diferències existents entre ells.
Picasso i Miró agafen pes a la novel·la i les converses que estableixen sobre l’art i les seves obres.mMiró sentia certa admiració per Picasso i la seva obra malgrat la diferència existent entre els dos pintors.
‘’-Blanc i negre i aquest punt de blau i de rosadenc, aquest malva clar que no sé si el veig de veritat o me l’imagino.
-Hi és- va riure Picasso.
-Agradarà perquè al públic li esteu regalant el plaer d’interpretar, de descobrir, de llegir la pintura: qui és el guerrer, què vol dir l’espasa trencada, què vol dir el llum que porta la dona, qui és la dona, què significa el toro i què significa el cavall.’’
Cirici també ens situa en l’actualitat quan la pintora Lorenza rep l’oferta d’una galerista d’art de falsificar l’obra perduda de Miró.
Darrere de l’encàrreg hi ha la revenja a un antic professor i aquest fet amplia la galeria de personatges marcats per les relacions que intenten buscar un lloc i situar-se al món.
Per aconseguir una falsificació perfecta, malgrat la dificultat, Lorenza voldrà entendre el món de Miró i captar l’essència del pintor fent una immersió absoluta.
‘’Per la Lorenza, pintar El segador a partir de les poques fotografies que en quedaven era molt més que un repte tècnic. La Lorenza volia submergir-se en aquell mes d’abril de 1937 i reviure les emocions de Joan Miró. Volia connectar amb la ràbia que li feien, al pintor, les notícies de la guerra, que arribaven des d’Espanya. Volia reviure la seva competència amb Pabo Picasso’’
Gràcies a les dues històries separades en el temps coneixerem que els nazis havien iniciat una operació per robar El Guernica de Picasso però que finalment el quadre desaparegut va ser El segador de Joan Miró.
Els nazis van fer desparèixer milers i milers de quadres, alguns van ser cremats i destruïts i d’altres venuts o intercanviats.
David Cirici reivindica l’art, especialment el modern i ho fa amb coneixement de causa amb una història real que volgut afegir tocs de ficció.
‘’Ningú és capaç de falsificar els passos d’una ballarina. Són cops, esquitxos, i no es pot falsificar una onada que va contra una roca.’’
______________________________________________________________
Un article entusiasta d'Àngela Sánchez - La petita llibreria
16 de juny de 2015 - La petita llibreria
Per expressar la meva opinió en una paraula: “Uau”, si una onomatopeia doncs he sentit tantes coses dins meu i saber que està basat en fets reals alhora del poder narratiu del seu autor em deixen totalment sense paraules...
Intentaré explicar-me, conec part de l’obra d’en David Cirici, especialment la que dedica a un públic més jove com per exemple “Zona Prohibida” i la seva continuació a “La decisió d’en Viggo” però amb aquest volum m’ha deixat amb molt bon gust de boca, amb orgull de la meva terra i amb una gran reflexió sobre la memòria històrica col·lectiva.
La novel·la es desenvolupa en dos temps, en el primer ens situen al París de 1937 en que s’exposen El Guernica de Picasso i El Segador de Joan Miró al pavelló de la República Española i el servei secret obeint ordres nazis volen apropiar-se del primer però acaben fent-ho del segon.
Passaran anys i anys i ningú registrarà tan valuosa pèrdua per les terres catalanes fins que ens situem a l’actualitat on una galerista d’art descobreix els fils de tan enigmàtica desaparició.
Con si fos l’únic propòsit de la seva vida ho deixarà tot enrere per investigar-ho i tractar de recuperar-lo fent allò que faci falta.
Què passaria si fóssim nosaltres els que tinguéssim tan valuosa informació? Com actuaríem?
Aquí entren en joc les emocions i els valors que es debaten entre els protagonistes: ambició, amor a l’art, necessitat de notorietat, sentiment de pertinença, orgull... Què ens mou realment?
Si, oi que sembla que ja hi ha prou trama? Doncs no, anem una passa més enllà i ens endinsem en un món de passions que bateguen al ritme dels cors i analitzen des de l’actualitat el seu propi comportament i la rivalitat entre els dos pintors.
Som tan diferents o som els mateixos que fa setanta anys? La naturalesa humana pot canviar?
No us desvetllaré massa cosa doncs realment voldria que experimentéssiu de la mà de Proa tot allò que jo he anat percebent durant el desenvolupament de l’obra. És espectacular. Un clarobscur on el negre sobre blanc cobra milers de dimensions.
No el deixeu escapar!
______________________________________________________________
Entrevista de l'Anna Guitart - Tria33
11 juny 2015
______________________________________________________________
Article de Carles Domènech - "Ultima Hora"
9 de juny de 2015 - UH Noticias
«Tenemos una historia apasionante y falta el cuadro, por eso lo falsifican», avanzó Cirici, quien confirmó que «en todos los museos del mundo, un diez por ciento de las obras son falsas, que no significa que sean contemporáneas». En ese sentido, el autor declaró que «quería incidir en el concepto de lo auténtico y lo verdadero, no únicamente en el mundo del arte, también en la vida». De la obra El segador, el escritor, guionista y publicista aseguró que «Miró estaba obsesionado con este cuadro».
______________________________________________________________
Ressenya de Carla Pons - Nosaltres Llegim
3 de juny de 2015 - Nosaltresllegim.cat
No coneixia la història d’El Segador de Joan Miró. No en sabia res i m’ha semblat apassionant. Potser per això he llegit amb tant d’interès aquesta novel·la, entretinguda, àgil i fins i tot divertida.
L’any 1937, Miró va rebre l’encàrrec d’aportar una obra artística al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París. Ell ja havia vist els primers esbossos del magnífic Guernica, obra en què Picasso volia utilitzar tots els recursos de la seva trajectòria artística. Miró, que exposaria al mateix pavelló, volia estripar, sacsejar l’espectador, fer una obra de lluita, no un lament per la previsible derrota.
En els plafons d’una paret del Pavelló Espanyol i amb l’única ajuda d’un croquis guixat en un petit paper que duia a la butxaca, Miró va fer la seva obra més contundent i agressiva: un segador iracund alçant la falç en actitud de lluita.
Què va passar amb una obra tan singular com El Segador? Doncs que va desaparèixer. Mai més no se n’ha sabut res. Algú pot recordar que l’any 37 els serveis secrets de l’Alemanya nazi assetjaven París, i que tant el Guernica com El Segador els semblaven dues expressions d’un art “degenerat” i de denúncia intolerable. Però això no vol dir que tinguessin res a veure amb la desaparició.
Qui va robar El Segador? Apareixerà algun dia? Setanta anys després, una galerista d’art i una pintora donen voltes sobre aquesta qüestió. Totes dues tenen molt de talent, cadascuna en el seu terreny, però la seva relació és molt tensa des que van deixar de ser amants… Amb tot, inicien la investigació, que va agafant un cert regust de revenja personal.
No puc explicar gaire més. La novel·la està plena d’enigmes i d’acció. S’hi trenen històries i personatges reals i ficticis, històrics i actuals. M’ha semblat una aventura apassionant i m’ha obert els ulls a un episodi clau d’uns personatges que no oblidaré mai: l’enèrgic Picasso; la inquietant fotògrafa Dora Maar, el tímid i alhora atrevit Joan Miró, i una galeria de personatges secundaris boníssims.
Quin seria el referent artístic de Catalunya si aquest mural de Miró no hagués desaparegut? Jo ho tinc clar: El Segador. Busqueu-lo a Google, si us plau.
______________________________________________________________
Entrevista de Núria Ventura - Vilaweb
2 de juny de 2015 - Vilaweb
David Cirici: 'Tinc una vida conflictiva i torturada, però l’art m’acompanya'
—Barregeu ficció i realitat i si no s’és expert en art és complicat distingir què és què.
—És una novel·la de ficció però té una part de veritat. Hi ha moltes coses que estan documentades. La relació entre Picasso i Miró està construïda com una ficció però segurament és de les coses més certes de la novel·la. La manera de veure l’art de Miró i de Picasso no és inventat. He intentat fer un retrat de l’art del segle XX a través dels seus diàlegs. A la resta de la novel·la hi ha molts elements de realitat de l’època, del pavelló de la república espanyol a l’Exposició Universal de París del 1937, però a nivell argumental és pura ficció.
—Què hi ha tingut a veure el vostre pare, Alexandre Cirici, en aquest llibre?
—He volgut fer una novel·la guiada per les coses que sento i que sé d’una manera íntima. Tot això em ve del meu pare. Amb ell vaig viure sempre l’art com una cosa molt propera i immediata. Com una emoció més que com un coneixement. El meu pare no era un erudit de l’art, sinó que era un amant de l’art. S’emocionava abans que en feia un retrat històric d’una obra. Això és el que intento fer arribar a la gent.
—L’emoció abans que les dades.
—Sí, jo per fer una novel·la passo de documentar-me, perquè m’afecta massa. Quan em documento massa després les novel·les em queden enfarfegades i carregades d’història. No m’interessa això. Intento parlar de l’art i de l’emoció.
—Hi ajuda explicar l'art quan està relacionat amb els sentiments com l’amor i la passió, com fas a la novel·la?
—Sí, perquè en el fons l’art està molt basat en la vida, especialment el d’aquests dos grans, Picasso i Miró. Està basat en la vida, en les dones i en el sexe, que en el seu cas era un sexe obsessiu. És un relat sobre art i sobre vida. I l’art també juga un paper important en les dues protagonistes del present, que tenen una relació conflictiva i una mica caòtica. L’art acompanya els personatges de la novel·la com em passa a mi, que tinc una vida conflictiva i torturada, però l’art m’acompanya.
—Així, és un homenatge al vostre pare?
—Va morir quan jo era bastant jove i suposo que sí que hi ha aquesta admiració. Però no m’ho he plantejat mai com un homenatge al pare. No sé si li agradaria perquè jo sóc molt prudent amb el Guernica. Es veu que m’agrada més Miró que el Guernica. A mi Picasso m’agrada molt, però no el Guernica. El trobo un quadre fàcil i crec que això queda força dit a la novel·la. Aquesta és una idea que tenia clarament el meu pare. No era un entusiasta del Guernica. El meu pare no veia clar això del valor social de l’art. Ell considerava, i jo també, que casa malament l’art i la política. I el Guernica en té força d’això.
—L’art ha estat moltes vegades una eina de denúncia social…
—Però de maneres més enginyoses, sense dir el mateix que ja es pot dir per escrit. Subvertint els valors, canviant-los, capgirant-los, però no alliçonant. L’únic quadre de Picasso que té una història per explicar, que es pot relatar, és el Guernica. Vol dir que és un quadre singular de Picasso. Pots estar-te hores especulant sobre aquest quadre. En general, la pintura de Picasso és molt més immediata que això. I la de Miró encara més. El Guernica és molt literari i, des d’aquest punt de vista, no és la millor obra de Picasso.
—Què tenia Miró que l’hagis fet protagonista del teu llibre?
—La intenció primera no era parlar de Picasso o Miró, sinó que vaig descobrir la història del quadre del Segador i em va agradar. Miró fa pintura social d’una manera molt elegant. No esmenta les coses, sinó que les suggereix. El Segador és un quadre molt brillant. I la seva desaparició vaig trobar que era un misteri molt curiós. Aquesta base d’intriga ajuda molt a una novel·la, encara que parli de moltes altres coses. Fa que sigui més llaminer. He volgut fer un llibre que es llegeixi. No diré comercial, però ja m’agradaria.
—Així, us penjaríeu el Segador a casa?
—El trobo molt impactant. Seria una gran peça de tenir, tot i que no m’hi cabria a casa, feia gairebé 6 metres d’alçada. A més, crec que el Miró de l’any 37 amb aquest quadre es va avançar uns quants anys a ell mateix. De cop va fer una obra molt avançada. Potser perquè la va pintar directament a la paret, sense gaires esbossos.
—Voldríeu l’obra encara que fos una falsificació, com al llibre?
—Aquest llibre va molt sobre la veritat i la mentida i les coses falses. Penso que vivim envoltats de tantes coses de mentida i falses que, segons com, tenen gràcia. Andy Warhol ja va reflexionar sobre això, sobre què és de veritat i què és de mentida. Va convertir la llauna de Coca-cola o de Cambell’s en una obra d’art que avui se subhasta per 125 milions d’euros. Això em diverteix.
—Quines conseqüències creus que tindria si ara es retrobés el Segador?
—No crec que gaire. Suposo que passaria un mica el que plantejo a la novel·la, una gran presentació. Ara, no podem perdre de vista una cosa. El Segador, és propietat de l’estat espanyol. Se l’endurien a Madrid, com passa amb el Guernica. El govern de la república va pagar per l’encàrrec.
—La pintora i la galerista havien de ser personatges masculins primer? Per què aquest canvi?
—Tots els personatges s’assemblen molt a l’autor. Escric sobre mi, en el fons. Jo em camuflo amb dos personatges, que és el professor i la Sílvia, la galerista, que no cauen bé. Però és que m’agrada parlar de la meva part que no funciona, dels meus conflictes: les revenges o ser ressentit, fer mal sense adonar-se’n, l’excessiva dependència de l’enamorament per tenir una relació… En un moment determinat vaig pensar que allò podia funcionar millor si el personatge una dona i lesbiana. La novel·la ja tenia més de cent pàgines i aquests personatges eren masculins.
—I la vas refer?
—Sí, ho faig sempre. Escric les novel·les i després les reescric. Amb aquesta ho he fet tres vegades. El sistema d’escriure amb trama és molt difícil de fer que tot lligui.
—T'hauria agradat ser pintor?
—Molt. Penso que els pintors tenen una gran llibertat. Ser escriptor és un grau per sota de llibertat de la que tenen els artistes. Els artistes contemporanis són de la gent més lliure que hi ha al món. Quan veig les obres de Jaume Plensa, amb els tamanys amb què juga, sento admiració. També el Miquel Barceló. Catalunya té gent d’aquesta alçada. N’hi ha pocs, però aconsegueixen fer el que volen. És una llibertat que també tenia Picasso. I Miró també, en menor mesura.