Gener de 2016 - Desembre de 2016
*******************************
Com el poble de l’Obèlix
31/12/2016
És evident que els nostres alumnes, i els nostres fills, llegeixen poquíssim, per no dir gens, i no els fa cap vergonya confessar-ho. Creuen que la lectura és una opció personal, i no una necessitat, de manera que diuen que no llegeixen amb la mateixa alegria que podrien dir que no practiquen l’esgrima o que no mengen cargols.
Ja no llegeix ningú? No! Com el petit poble de la Bretanya on viu l’Obèlix, encara hi ha petits nuclis de resistència. Tenim alumnes que llegeixen molt. Però si mirem què llegeixen veurem que bona part d’ells, de vegades compulsius, se serveixen de la lectura per passar l’estona i llegeixen llibres que els aporten ben poc. Llegir és una altra cosa. Fa uns dies, Eduardo Mendoza deia que les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb la promesa que els llibres són divertits, distrets i emocionants. Perquè les bones lectures demanen un esforç, i les campanyes haurien de parlar d’aquest esforç i del que en podem treure a canvi. En aquest sentit, un dels errors que cometem pares i professors és el fet de considerar que ja està bé que els nois llegeixin qualsevol cosa mentre llegeixin. Mendoza diu que, per llegir segons què, més val que no llegeixin. No podem caure en la trampa de fomentar la lectura fàcil i evasiva per mirar de competir amb les màquines i els youtubers. Ni pensar que el que és important és que mantinguin l’hàbit, amb l’esperança que ja tindran ocasió, més endavant, de llegir coses importants.
Hi ha ben pocs llibres que connectin tant amb els adolescents com El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Però un llibre com aquest als lectors d’aventures els pot semblar avorrit. Tampoc hi ha grans aventures a La metamorfosi, de Kafka. Però si el llegim descobrirem que la literatura pot parlar de nosaltres com si els escriptors ens veiessin per dins. Aquesta és la mena d’experiència que fa que la literatura sigui una forma de coneixement.
No cal, però, que siguem sempre tan transcendents. L’educació sentimental també està feta de lectures menys profundes. Però els hem d’exigir que, si més no, ens ofereixin un imaginari potent, amb personatges com ara el capità Nemo, l’Oliver Twist, en John Silver, el capità Haddock, en Charlie Brown o la Castafiore. Si no, llegir és perdre el temps.
L’alumne que agraïa les classes
17/12/2016
A última hora del dia, o quan, al final d’una classe, els alumnes han de canviar d’aula, els professors tenim per costum quedar-nos al costat de la porta per acomiadar-nos i tancar l’aula. Quan surten, n’hi ha algun que et diu adéu amb un somriure, més d’un que remuga un adéu desganat, i una majoria que no et diuen res. A principis de curs, però, em vaig trobar que un noi em deia “ muchas gracias ”. La situació es va repetir força vegades fins que el noi va deixar de dir-ho. Ara em diu “adéu”, en català, seguint el costum dels pocs que diuen alguna cosa.
En parlo amb en Benet, perquè això que t’agraeixin una classe és interessant. L’amic Benet em comenta que té set alumnes que han arribat fa poc de diferents països sud-americans i que tots set li diuen “ muchas gracias ” quan surten de l’aula. És evident que, en el seu cas, hi ha massa crítica perquè el costum dels americans es mantingui, cosa que no passa en el meu cas. L’alumne que em deia muchas gracias ha acabat cedint als costums de la majoria.
Ni en Benet ni jo pretenem que els nois surtin de classe dient gràcies per la classe, però l’agraïment d’aquests nois em serveix per parlar de fins a quin punt són desagraïts molts dels nostres adolescents. N’hi ha massa que es pensen que tenen de tot perquè els toca, i que la sanitat, l’escola, el cinema, els poliesportius, els pastissos, els telèfons mòbils o la llibertat relativa de què gaudim no s’han d’agrair a ningú. I també n’hi ha, i molts, que es pensen que si algú s’esforça a fer la seva feina és, senzillament, perquè és la seva obligació a canvi dels diners que rep. Vist així, no cal agrair res ni al forner que fa un pa millor que un altre, ni al conductor de l’autobús que ens saluda amb un somriure, ni a qui sigui que ens faci el llit i o ens renti i estengui la roba.
Només els agraïts són conscients que hi ha gent que fa les coses ben fetes per als altres i pel plaer que proporciona. És cert que n’obtenen un guany, com pot ser ara el reconeixement, o l’èxit, però els diners no hi juguen cap paper important. Només els agraïts poden descobrir el plaer de la cultura, del coneixement, de la investigació científica o, simplement, de la feina ben feta. I és tant d’agrair que algú ens toqui el concert per a violí de Sibelius com que algú altre ens faci una barra de pa ben feta. I mentrestant, al final de la classe, agraeixo als alumnes que m’hagin escoltat.
Teleporqueria a les aules
03/12/2016
El meu amic Benet m’explica que un grup d’alumnes del seu institut s’han dedicat a buidar una classe a l’hora d’esbarjo i a amuntegar tots els mobles a l’aula del costat. Els culpables han estat descoberts i només han rebut una amonestació lleu, potser perquè tothom sabia que la idea venia de l’últim episodi de Merlí -en què els alumnes buiden una aula amb la poètica intenció d’experimentar la sensació del no-res-, i com que el professor televisiu havia reaccionat amb una certa complaença davant l’experiment dels nois, els professors del món real es veu que tampoc tenien dret a prendre-s’ho malament.
En Benet té la teoria que els nostres alumnes miren poc la tele però imiten més que mai el que veuen a les sèries i als reality shows. Em fa notar, per exemple, que tota aquesta nova gestualitat que veiem pels corredors dels instituts, aquests give me five que es fan els alumnes quan es troben, de vegades seguits d’un xoc de punys tancats, surten de les sèries nord-americanes per a adolescents. Li dic que en Ramon Solsona en parlava, no fa gaire, en una de les seves intervencions radiofòniques. És cert, en ben pocs anys bona part dels nostres adolescents han deixat enrere un seguit de gestos antics, com ara fer la botifarra, i n’han adoptat de nous que, no fa gaire, només vèiem als partits de la NBA.
Però tot això no és res comparat amb la sensació, que compartim amb molts col·legues, que alguns alumnes nostres viuen submergits en un món de ficció televisiva. Un món en què una alumna de 13 anys es pot posar a plorar a classe perquè acaba de rebre un missatge del noi amb qui surt. Un món en què l’alumna en qüestió, interpel·lada pel professor, explica entre ofecs i embuts que vol trencar amb el noi i ell no la deixa tranquil·la. La noia diu que necessita sortir de l’aula per rentar-se la cara de llàgrimes i mocs i regalims de rímel. Dues companyes demanen permís per acompanyar-la i en Benet s’estima més deixar que surtin de classe que allargar més el xou televisiu. La noia, els dies següents, anirà informant els companys sobre la seva relació, la reacció terrible del noi davant la decisió de trencar, els seus dubtes, etc., i així serà protagonista d’alguna cosa, com veuen que passa amb aquests nois i noies empastifats de maquillatge, amb cossos de gimnàs, que declaren el seu amor o odi sota els focus de la tele. Com a la tele, volen audiència, seguidors i likes.
Por d’anar a classe
19/11/2016
La setmana passada em van venir a veure dues exalumnes. És fantàstic que s’enrecordin de tu i et vulguin passar a saludar. Venien a dir-me que eren felices. S’ho havien passat molt malament durant el batxillerat. Suspenien. Més que aprendre, es barallaven amb les assignatures. L’institut els feia por. Però ara la V està fent un grau superior d’anatomia patològica, treu excel·lents i s’ho passa molt bé amb les cèl·lules i el microscopi. Res a veure amb la seva trajectòria angoixada com a alumna de batxillerat. La M estudiava estètica i bellesa, i també estava encantada de la vida, contenta d’haver deixat enrere la tortura de tantes hores de classe, tantes hores de professors que no paraven de xerrar, tantes hores de prendre apunts i d’estudiar coses que no entenia.
La M potser hauria d’haver fet formació professional, però els seus pares tenen la idea equivocada que és de perdedors. I el batxillerat és poc flexible. Pretén que prepara els alumnes per a les carreres superiors, però en aquest objectiu es queda curt. I d’altra banda tampoc acaba de servir per despertar un interès ampli dels alumnes per les coses del món i orientar-los cap a feines i professions que els puguin anar bé. Els pares també en són culpables, amb la seva obsessió per les bones notes, com si les notes fossin la clau del futur i de la felicitat.
La conseqüència de tanta pressió i de tan poca flexibilitat és que, a més dels alumnes que, com la M o la V, tenen greus problemes per seguir el curs, tenim nois amb atacs d’angoixa que s’enfronten amb pànic als exàmens i fins i tot a la rutina de les classes, i tenim nois que s’adormen a classe o que s’hi entretenen pintant els quadradets de la llibreta. Els primers acostumen a ser alumnes amb molt bons resultats acadèmics que no poden suportar tanta pressió i tanta autoexigència i fan un pet com un aglà. Els segons són uns penques, però no tot és culpa seva. Tant els uns com els altres veuen l’aprenentatge com una cosa dura, aspra i desagradable. El primer vol vèncer el monstre, i el segon ja s’ha rendit, però tots dos han perdut l’alegria del coneixement, que és el que hauríem de saber transmetre a casa i a les aules, i no la por de les notes. Però és més fàcil exigir bones notes que mirar de descobrir i estimular els interessos i les afinitats d’un fill o d’un alumne. Que és el que hauríem de fer.
Classes sense paraules
05/11/2016
En Benet opina que una de les coses més profitoses que es poden fer a classe, amb els alumnes dels primers cursos d’ESO, és fer-los llegir en silenci una hora a la setmana. Coincidim plenament, i li comento que jo ho faig amb un punt de mala consciència, perquè se suposa que els professors hauríem de fer alguna cosa més que seure i mirar com llegeixen. En Benet aixeca les celles i em diu que no tot ha de ser parlar i omplir la pissarra. ¿Quants pares aconsegueixen que els seus fills llegeixin en silenci durant cinquanta minuts? Si nosaltres som capaços d’aconseguir-ho, em diu, ja hem fet la nostra feina.
Els professors expliquem massa coses. De vegades no cal explicar res. O ben poc. Quan fem lectura en silenci, fem de diccionari si algun alumne vol preguntar el significat d’un mot. I poca cosa més. En aquesta època de l’any, a més de lectura en silenci, hauríem de fer passejos sense paraules. Entrar al bosc o fer camins entre els camps sense fer-los llegir cap dossier sobre els ocells que hi trobarem i els biòtops que veurem. Només silenci i cruixidera de fulles rovellades. Només mirar els arbres, les molses, els bolets, els colors de la tardor. Escoltar els colors de les fulles: el groc de plàtan sobre el blau perfecte del cel. Tastar el vermell enrivetat de rovell, o la barreja dels morats, vermells i els verds d’una vinya verge. Endevinar l’isard, en un bosc espès, pel seu respir, i veure’n la mirada confiada. Observar formes, colors, contrastos: els fruits vermells dels rosers de pastor -els grataculs-, penjant de branques nues, amb el cel de fons. Els del boix grèvol, sobre el verd espès, negrós, de les fulles punxants. O les boletes d’ònix que formen les móres i el blau polsós dels aranyons.
Abusem de les explicacions, les informacions, els comentaris. Tenir uns certs coneixements de botànica, de geologia i de zoologia pot enriquir la nostra percepció d’un paisatge, i fer-nos-hi veure més punts d’interès. Però en la lectura en silenci, com en un passeig pel bosc, es tracta d’aprendre una altra mena de coses. De la mateixa manera que els alumnes poden preguntar el significat d’una paraula, al bosc s’hi valdria preguntar si un bolet és bo o no, o si un rastre és d’isard o de senglar. Però en silenci també s’aprèn. S’aprenen, sobretot, la mena de coses que no es poden explicar, tan semblants a les que s’aprenen llegint en silenci, tan personals, tan de cadascú.
I el Nobel per a Quino?
22/10/2016
En Benet em diu que els seus alumnes li han preguntat què li sembla que Bob Dylan tingui el Nobel. Com que Dylan és un autor de la seva època, i han vist (o els han explicat) que alguns escriptors diuen que no es mereix el Nobel perquè no és un dels seus, volen saber què en pensa. Que quedi clar que als alumnes d’en Benet, com als meus, l’elecció no els ha sorprès, entre altres coses perquè gairebé no saben ni qui és Bob Dylan. Escolten música del segle XXI. Però volen saber per què hi ha gent que diu que Dylan no és un escriptor si en Benet, a classe, els ha parlat dels trobadors i els ha comparat amb els cantants de rap.
La veritat és que als meus alumnes el Nobel de literatura tampoc els interessa gaire. Però també els parlo del tema. Hi estan d’acord: si els trobadors de què hem parlat aquest principi de curs són escriptors, també ho han de ser els qui rapegen. I n’hi ha més d’un, a més, que sap que rap és l’acrònim de rhythm and poetry. Els dic que el Nobel a Dylan va d’això: un reconeixement als lletristes i als poetes que canten. I una noia diu que, si és així, troba que han trigat molt a reconèixer que les lletres de les cançons poden ser poesia de la bona.
És ben veritat. El Nobel sempre arriba una mica tard. Els qui el decideixen són gent conservadora. Aquest Nobel hauria tingut més sentit quan aquesta generació de poetes que canten, com Georges Brassens, Pete Seeger, Leonard Cohen o Janis Joplin estava en el seu millor moment. Fa quaranta o cinquanta anys hauria sigut més adequat reconèixer que aquesta literatura cantada era fonamental per a l’educació sentimental de més d’una generació. I fa més de cinquanta anys que Umberto Eco cridava l’atenció sobre altres marges de la literatura, com ara el còmic. També aquí el Nobel ha arribat tard: ni el Charlie Schulz del Charlie Brown, ni l’Hergé del Tintin no el tindran mai. Això sí, encara són a temps de concedir-lo al Quino de la Mafalda.
Però vaja, al Nobel no se li ha de fer gaire cas, perquè el més probable és que el nostre escriptor favorit no el tingui mai, i no passa res. També és probable que acabi en mans d’algun escriptor que no ens agrada. Però trobo que ja són ganes de discutir el de Dylan. Per què no ens fiquem amb el Nobel de matemàtiques? Potser perquè no en sabem prou? Doncs això.
De llombrígols, crestes i gorres
08/10/2016
En Benet em comenta que, al seu institut, hi ha una norma curiosa sobre la vestimenta dels alumnes: a classe, no es pot anar amb una gorra. Certament, resulta curiós. Als nostres instituts -i en bona part de les escoles privades del país- els professors ens estem de fer cap mena d’observació als alumnes sobre la seva vestimenta. Diguem que els deixem construir la seva identitat i exhibir-la a les aules. I diguem, també, que això que sembla tan progressista també té els seus inconvenients.
D’entrada, tanta diversitat resulta divertida. Als anys setanta, per exemple, només hi havia una vestimenta més o menys formal, i una de més o menys inspirada en el món hippie. Ara tenim alumnes que vénen amb talons, pantalons breus i camises amb els botons tibants, a punt de rebentar, i alumnes amb xador i faldilla fins als peus. Tenim nois amb samarretes de color rosa, plenes de forats, com si els haguessin metrallat, i nois amb polos blancs i pantalons de pinces, com si vinguessin del golf. Les noies poden anar ensenyant el llombrígol o dur uns pantalons curtíssims amb les butxaques per fora, i els nois es poden presentar amb samarretes mínimes a les quals han amputat les espatlles. Com que, quan seuen, els nostres adolescents perden bona part de les seves possibilitats expressives, han de concentrar l’exhibició de la diferència en els pentinats, i també aquí aconsegueixen mostrar la seva singularitat, d’acord amb el bon gust o el mal gust de cadascú.
En efecte, resulta curiós que a l’institut d’en Benet, atès el panorama, estiguin prohibides les gorres. Però jo li dic que em sembla bé. Per què? Doncs perquè l’exhibició de la diversitat mitjançant la vestimenta també té els seus problemes. Els recursos de cada família i les diferències de classe s’exhibeixen també sense límits, i això ja no té tanta gràcia. I mentre no ens decidim, perquè els uniformes tampoc ens acaben d’agradar, resulta interessant deixar clar que els professors encara tenim l’autoritat. Ni que sigui prohibint la gorreta d’una manera arbitrària. A més, què caram, la prohibició de la gorreta permet un debat interessant sobre els tabús i les prohibicions. Hi ha llocs on els adolescents van despullats -els nois amb una funda de colors al penis-, i hi ha llocs on van com volen, però amb gorra a classe no.
‘Muermo’, bé o ‘Puto Amo’
24/09/2016
Tots preguntem als fills com els ha anat el primer dia de curs. Les respostes són tan diverses com les criatures. Poden anar d’un “bé” i poca cosa més, fins a una explicació detallada de la jornada. Però el més probable és que no us hagin explicat que han pintat les aules o han plantat un arbre nou al pati. Fins i tot si han canviat de centre, no els importa gaire ni la geografia de les aules ni la forma dels pupitres. El més important és la valoració dels professors que els han tocat.
Els alumnes, a més, s’informen amb els companys de cursos superiors: aquest com és?, i aquella? Amb això i l’hora escassa de la primera classe, emeten un veredicte que costarà molt de canviar. Com que els adolescents són gent intensa, sense gaires matisos, no es molesten a fer gaires categories. Amb tres n’hi ha ben bé prou: muermo, bé o puto amo.
El muermo és un professor avorrit que avorreix. Llegeix a classe el llibre o els dossiers de la matèria. Evita la participació dels alumnes, potser perquè té poca autoritat i li fa por que la classe es descontroli. Les seves explicacions són llargues i poc il·lustrades. El puto amo, en femení puta ama, és un professor que s’explica amb claredat, avança a poc a poc, convida a participar i a la vegada manté una absoluta autoritat sobre els alumnes. El professor classificat com a bé és la barreja dels dos extrems.
En general, potser amb altres paraules, aquesta és la classificació que els alumnes fan arribar als pares. També hi ha alumnes que ens parlen dels nostres col·legues en aquests termes. Sempre els dic dues coses: que no venim a classe a divertir-los, i que el Merlí que veuen a la tele parla entre quatre i cinc minuts amb els alumnes. I així és molt fàcil ser fantàstic. Si el guionista hagués de fer un guió per a dues hores de classe a la setmana, ja en parlaríem. I ho dic perquè ara faig classes, però he fet de guionista molts anys.
Per això crec que la realitat supera la fantasia, i de putos amos, als nostres instituts, n’hi ha molts. I els que només són bé, potser són encara més eficaços a l’hora dels resultats. I els muermos? Doncs bé, els dic: dels professors que no ens agraden també en podem aprendre molt. Als centres d’ensenyament també s’aprèn a anar per la vida. I no tot serà, a la vida adulta, tenir col·legues o caps o directors generals tan fantàstics com els putos amos. De tot se n’aprèn.
Menys pronoms febles i més lectures
10/09/2016
Cada any, a principi de curs, en Benet es proposa d’aconseguir uns objectius ben concrets. Les seves classes serien un èxit, em diu, si aconseguís que els alumnes llegissin més i que els preocupés una mica més la seva expressió oral.
Comparats amb la quantitat de coneixements que l’administració proposa que s’adquireixin en qualsevol curs d’ESO o de batxillerat, els objectius d’en Benet semblen ben poca cosa. Li pregunto si pensa deixar de banda les subordinades de relatiu, la vida d’Ausiàs March o els pronoms febles, i em diu que ja ho veurà, que depèn del temps que li quedi després de dedicar-se al foment de la lectura i a despertar entre els nois l’interès per parlar bé.
Però en el foment de la lectura, com en tantes altres coses de la vida, les raons teòriques o els arguments racionals no són el motor del canvi. Per fomentar el reciclatge, la conducció responsable o la pràctica de l’esport, o per aconseguir que la gent deixi de fumar, resulten gairebé sempre més efectius els elements emotius que no pas els racionals. Som així. Les bones pràctiques s’adopten quan resulten un senyal de modernitat i civilització i afegeixen valor als que les adopten. Els nois no llegiran més perquè els diguem que gràcies a la lectura practiquen l’atenció profunda o milloren el seu coneixement de la llengua. La lectura ha de ser un espai d’intimitat, i és bo que cadascú se’l faci a la seva manera. Els valors emotius de la lectura els han de descobrir els alumnes, i sempre seran molt personals. Per això la lectura és tan difícil de fomentar.
Què farà en Benet? Els envoltarà de llibres, perquè està demostrat que llegeix més qui té més llibres a l’abast. Experimentarà. Tornarà a la lectura en veu alta. Els farà fer vídeos amb comentaris de llibres i els compartirà en un blog. Crearà un canal de YouTube per fer-los parlar de llibres i practicar, de passada, una expressió clara, que arribi a la gent. Els farà tenir un llibre al lavabo de casa perquè el llegeixin, de manera que la lectura sigui un acte tan íntim com fer caca. I el que no farà, em diu, és estovar-se, posar-ho fàcil, recomanar llibres senzills amb la pretensió absurda d’adaptar-se als lectors menys capaços. L’escola és un espai amb límits i obligacions, i de la mateixa manera que hi està prohibit fumar, és obligatori llegir. Els farà llegir més, encara que s’empipin els que creuen que obligar els nois a llegir és fer-los agafar mania als llibres.
Sobre guies turístics i professors
27/08/2016
El meu amic Benet m’explica que aquest estiu ha estat a les ruïnes maies de Tikal, a Guatemala. A l’autobús va coincidir amb un grup de turistes que havien contractat un guia. Així que van arribar a l’entrada del recinte arqueològic, el guia va advertir-los que si se separaven del grup procuressin ser puntuals, perquè si perdien el bus haurien de fer nit allà. I ho va arrodonir amb una brometa. Si arribaven tard... “ Enjoy the jungle ”, els va dir. La versió castellana de l’explicació s’acabava amb la mateixa brometa: “ Disfruten de la jungla ”.
A partir d’aquí el Benet ha construït una teoria segons la qual els professors i els guies turístics som igual de patètics. Pretenem fer veure que improvisem les bromes, i que les nostres classes són fresques i espontànies, i resulta que ens portem el discurs, bromes incloses, ben preparat de qui sap les vegades que l’hem pronunciat. Ara bé, crec que els guies turístics són molt més mentiders i tenen una impunitat que els professors no tenim. Segons el guia que vaig sentir al Parc Güell, Gaudí va dibuixar la porteria sota l’efecte al·lucinogen de l’Amanita muscaria, un bolet de barret vermell i blanc que l’arquitecte consumia seguint una antiga recepta siberiana: bevent-se els orins d’una persona que havia ingerit el bolet.
Els professors també expliquem curiositats, però som una mica més responsables. Els guies entretenen, i nosaltres pretenem ensenyar. A nosaltres, a més, se’ns descobreix fàcilment. Sabem que un dels entreteniments dels alumnes consisteix a descobrir fins quin punt repetim la mateixa brometa a cada classe o expliquem la mateixa anècdota any rere any. Hi ha el professor d’història que, parlant de líder de l’URSS Khrusxov, i perquè en recordin el cognom, els diu que pensin en mig croissant que cau a la tassa, xof. Hi ha el professor de literatura catalana que els diu que Jaume I va néixer a Montpeller, i no en un paller. Hi ha el de filosofia que pregunta si algú no ha entès l’explicació i, com que ningú contesta, pregunta si algú l’ha entesa, i com que tampoc contesta ningú arriba a la conclusió que la classe és buida i agafa la porta i se’n va. Sí, estimats alumnes. De vegades ens repetim. Per això hem de fer vacances. Per recollir més anècdotes, més humor i més vida que us ajudin a aprendre. Perquè està demostrat que l’humor, ben usat, és una bona eina a les aules.
Deures d’estiu (per a pares)
13/08/2016
El meu amic Benet em diu que aprofita les vacances per posar-se al dia i preparar el curs que ve. Li pregunto què estudia i què llegeix, i em diu que no res, que ho fa amb el mòbil, com els alumnes. I també com ells s’ajeu al sofà, posa el mòbil a terra i es dedica a mirar vídeos dels youtubers amb més seguidors.
Tenim uns alumnes, em diu, que no llegeixen llibres ni diaris, ni miren la tele. Viuen en un altre món, i no pot ser que no en sapiguem res. I si no sabem què veuen ni en quin món viuen no els podrem arribar a conèixer bé, i si no els coneixem bé no podrem fer bé la nostra feina. Em convenç que faci el mateix, i la veritat és que l’experiència resulta interessant i inquietant.
Els youtubers amb més èxit responen gairebé sempre al mateix patró, que a mi em recorda el dels adolescents i joves eixelebrats i superficials que protagonitzen tantes pel·lícules americanes d’humor per a joves, com ara American pie o Dando la nota. La mateixa mena de nois superficials, ben plantats i mal parlats, amb un llenguatge empobrit i una gesticulació de cinema mut, que parlen de sexe sense embuts i fan brometes més o menys enginyoses. Nois que construeixen relats purament evasius i acrítics situats en una quotidianitat festiva, consumista, individualista i feliç. I com que busquen tenir com més seguidors millor, els de més èxit a Catalunya són sempre en castellà. Tafanegeu, per exemple, alguns vídeos d’El Rubius, amb més de 14 milions de seguidors; d’AuronPlay, amb uns 4 milions, o dels també popularíssims (sempre nois) Wismichu i The Grefg. Són nois que s’hi guanyen molt bé la vida i que superen en audiència els presentadors més coneguts de la televisió de sempre. Són nois, a més, que s’han inventat un nou ofici, ben pagat, que molts dels nostres alumnes (i fills) també voldrien fer, perquè només cal ser simpàtic i enginyós.
Però no s’hi val concloure que anem molt malament i que tots aquests vídeos són una pèrdua de temps. No s’hi val dir als nostres alumnes o fills que en lloc de mirar-se aquestes ximpleries haurien d’estar llegint literatura de la bona. El que cal és mirar d’entendre què passa i cap on anem. Perquè el mitjà no és el problema de tanta ximpleria. La xarxa és oberta a tot. Al terrorisme, a la pornografia, però també a la cultura i la reflexió. També hi ha youtubers que parlen de llibres. Si no entenem el fenomen, no el podrem aprofitar!
Si llegir fos pecat
30/07/2016
Una tarda d’estiu de fa molts anys, quan jo era un adolescent encara tendre, una nena de la colla del poble de mar on passava l’estiu ens va fer saber que estava en possessió d’un disc que la seva mare els havia prohibit d’escoltar a ella i a les seves germanes. La mare els havia pres el disc, però una cosina seva n’hi havia procurat un altre. Un disc prohibit? Com podia ser? Els discos només contenien música, i es feia difícil pensar que una música, per sorollosa que fos (els Beatles, per a la meva àvia, només feien soroll), es pogués arribar a prohibir.
Aquella mateixa tarda vam fer una reunió clandestina per escoltar el disc. El grup es va ampliar. Es va duplicar. L’endemà es va triplicar. Els amics dels amics no s’ho volien perdre. Escoltarien el disc prohibit, una cançó d’una cantant anglesa que es deia Jane Birkin i que no havíem sentit anomenar mai, que cantava en francès amb un amic seu que es deia Serge Gainsbourg. Era Je t’aime... moi non plus. A nosaltres moi non plus ens semblava que volia dir que ell no se l’estimava tant. Però escoltar els gemecs amorosos de la parella resultava tan inquietant que, després, els nois i noies del grup ens miràvem una mica avergonyits i no sabíem ben bé què fer. Sense la prohibició, el més probable és que no l’haguéssim escoltat mai. La notícia es va escampar. Al sermó del diumenge van dir que escoltar allò era pecat. En moltes cases hi va haver interrogatoris. Els discos van ser confiscats. Però sempre hi havia algú que anava a Andorra i en baixava un.
Potser aquest seria el camí per incitar a la lectura els adolescents més rebecs. Aquests que afirmen sense vergonya que no llegeixen perquè no els agrada, i que no pensen llegir mai res que no sigui obligatori. Potser la manera és arribar a casa amb un llibre i preguntar-los si l’han llegit. No? Doncs sort, perquè és una vergonya que algú llegeixi això, haurien de prohibir aquest llibre, que parla de... (aquí es fa un breu resum del llibre). Seguidament es fa saber que a algun amic o amiga ja l’hi han prohibit, i que aquell exemplar és el seu, que us l’heu mirat per veure fins a quin punt és una indecència llegir allò. A continuació se surt de la sala amb el llibre, com si el volguéssim amagar, i el deixem ben visible sobre algun radiador. Això sí: el llibre ha de tenir autèntic interès. A veure si piquen i aprofiten l’estiu.
Tot un estiu al davant per pensar-hi
16/07/2016
El meu amic Benet ha enviat un e-mail als pares dels seus alumnes en què els recomana un llibre per a l’estiu. Trobo que s’arrisca, perquè n’hi haurà uns quants que s’ho prendran malament (que faci estudiar els nostres fills, perfecte, però que no ens digui als pares què caram hem de llegir), però a mi em sembla tan ben pensat que li copio la idea i el recomano en aquest article. Es tracta de L’aigua és això, un text brevíssim de David Forster Wallace meravellosament ben editat per Edicions del Periscopi. Es tracta del discurs que va pronunciar als alumnes que es graduaven en una universitat nord-americana. Un discurs breu sobre què pensem i per què, com veiem el món, i com podem sortir del que anomena “la nostra manera de pensar per defecte”. Només si som capaços de fer-ho podrem decidir cap on orientar els nostres pensaments i, en conseqüència, la vida.
D.F. Wallace era, sobretot, un novel·lista i un narrador extraordinari. Res més lluny de la seva manera de fer que els llibres d’autoajuda. Tampoc va de filòsof. L’aigua és això és una reflexió personal, molt viva i plena d’humor, sobre un tema que ja ve de lluny i que Bertrand Russell també va explicar molt bé en un llibre meravellós que no s’ha traduït encara al català, The conquest of happiness (1930), on deia que ningú és capaç de ser feliç i de ser útil als altres en una presó, i que les passions que ens tanquen en nosaltres mateixos són una de les presons més terribles. Entre aquestes passions hi ha la por, l’enveja, el sentiment del pecat, l’autocompassió i l’autoadmiració. En tots aquests casos els nostres desitjos se centren en nosaltres mateixos. No hi ha un interès real pel món exterior. Només en la mesura que ens pogués afectar per bé o per mal. D.F. Wallace coincideix en la proposta de fer-nos fugir de la petita presó de pensaments i sentiments egocèntrics en què ens tanquem nosaltres mateixos. Però ho fa des d’una lucidesa actual i plena d’humor.
És a l’adolescència quan adquirim consciència que pensem. Una època fantàstica per llegir llibres com aquest, que comença amb la faula de dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Els joves no responen, i només al cap d’una estona n’hi ha un que pregunta a l’altre: “Què és l’aigua?” Es llegeix en mitja hora i es rellegeix durant dies i dies.
La ràbia de Lolita Bosch
02/07/2016
Lolita Bosch ha escrit un llibre amb ràbia. I no se n’amaga. De vegades la ràbia és imprescindible per sobreviure i de vegades, com ella mateixa diu, pot ser una forma d’esperança. En el seu cas, és el que li ha permès escriure el seu darrer llibre,La ràbia, que ha obtingut el premi Roc Boronat 2016. Més que una novel·la de ficció, és un tros de realitat. Hi barreja el relat i la reflexió sobre l’assetjament escolar que va patir d’adolescent amb una investigació periodística, feta durant la redacció del llibre, que l’ha portada a parlar amb molts adolescents que estan passant per aquest drama, però també amb els que ella anomena, sense compassió, torturadors. I també amb mestres, professors i psicòlegs que no sempre han estat a l’altura dels esdeveniments.
Això en fa un llibre diferent. Cada any apareixen unes quantes novel·letes sobre els temes estel·lars del pensament correcte (la separació dels pares, les drogues, la violència de gènere). Són novel·les més nascudes de l’oportunitat que de l’emoció, i això les fa, senzillament, dolentes. La ràbia és de veritat. És tan veritat que no s’ajusta a aquesta pretesa correcció política que fa tant de mal a la literatura juvenil. A La ràbia les coses no s’acaben bé, perquè la història continua. No hi ha perdó per als torturadors ni per al sistema. S’hi denuncia que, a les escoles, les coses no es fan prou bé. Tampoc els pares saben com actuar, i això si detecten el problema. La ràbia busca els culpables on són: en una trama difusa de complicitats, sovint inconscients, que ens fa una mica culpables, o molt, a tots. Perquè no volem veure què està passant. Perquè quan en veiem algun símptoma no hi donem prou importància. O perquè pensem, com el famós jutge de la minifaldilla, que la víctima s’ho deu estar buscant.
La ràbia és un d’aquests llibres que emocionen sense renunciar a informar i a fer-nos saber. És un bon text per als adolescents. Per als torturadors, per a les víctimes, i per a tants i tants nois i noies que veuen com els companys li diuen “vaca” a la Tal o acusen en Tal Altre de coses falses a la xarxa, i no fan res per evitar-ho. I és un text extraordinari per als pares i per als professors, perquè encara que ja sapiguem que l’assetjament escolar sap camuflar-se per passar desapercebut o per semblar una altra cosa, aquí ho viureu com si li passés a un fill vostre. Que, per desgràcia, sempre és diferent que quan li passa a un altre.
Massa hores de classe
18/06/2016
S’acaba el curs i penso que ha sigut dur, cansat. Cansat de tantes hores de classe. No ho dic per mi, ni pels meus col·legues. Ho dic, sobretot, pels alumnes. A això de les classes ens hi hem avesat, perquè es practica des dels temps més remots, però no deixa de ser un sistema ben bèstia.
Que ningú no es pensi que els nois ens escolten atentament durant seixanta minuts. Les classes tenen vint minuts bons, potser mitja hora. La resta és palla, repetició i repàs. I com més classes, menys intenses. Tothom sap que l’última classe del dia s’aprofita molt menys que la primera o la segona.
Fem massa hores de classe. I per raons d’ordre, però també de seguretat, massa poques activitats fora de les aules. Si les hores de classe fossin una garantia de bons resultats, encara. Però ja s’ha repetit mil vegades que els països d’Europa amb millors resultats docents són, precisament, els que fan menys hores. A Finlàndia, com a Suècia, amb unes 250 hores menys que nosaltres, obtenen els millors resultats d’Europa. Naturalment, no hem de deduir que tenen més bons resultats perquè fan menys hores, però és clar que més hores no milloren el nivell. La feina més important es fa a les escoles de primària, no a les de secundària. I l’èxit de les escoles sueques i finlandeses és el resultat, sobretot, de considerar la feina de mestre de primària al més alt nivell, tant pel sou com pels estudis i proves que s’exigeixen per accedir al cos de professors. Menys hores, més ben aprofitades, i més combinades amb activitats docents que no responguin al model convencional de la classe.
Imagineu-vos, per un moment, que cal tancar els centres d’ensenyament a causa d’una epidèmia, o perquè l’Estat s’arruïna, o perquè en Montoro continua de ministre, la Generalitat fa suspensió de pagaments i ens envien a casa. Imagineu-vos que heu d’organitzar vosaltres l’educació dels vostres fills, amb l’ajut de professors o no, en funció dels vostres recursos. ¿A algú se li acudiria tancar els seus fills en una habitació, fer-los seure en un pupitre i anar fent passar els professors, una horeta cadascun, des de quarts de nou fins a quarts de tres, amb trenta minuts d’esbarjo per menjar-se un entrepà en un pati de ciment? Segur que, amb el bon temps que fa en bona part del territori d’aquest país, moltes classes les faríeu a l’aire lliure. I segur que els faríeu fer menys hores de classe.
A l’estiu, si els vostres fills han d’estudiar alguna assignatura que els ha quedat pendent, o han de fer deures de repàs, ¿quantes hores aconseguiu que s’asseguin i treballin?
Llibres de paper
04/06/2016
El meu amic Benet i jo constatem que els alumnes no són tan digitals com ens pensàvem: segueixen llegint sobre paper. Sempre que es tracti de textos lliures de drets, expliquem als alumnes on poden descarregar-se les obres i quines són les millors versions. Però després constatem que s’acaben comprant els llibres en paper. Les estadístiques afirmen que només un 10% dels lectors ho són en suports digitals. Però els nostres alumnes són fidels al paper en un 100%.
Els preguntem si fan el mateix amb les seves lectures habituals, i ens diuen que sí. Però és una resposta enganyosa. El que passa és que això de les lectures habituals els queda una mica lluny, perquè llegeixen ben poc. Més ben dit: són ben pocs els que llegeixen. Les estadístiques poden dir el que vulguin. En general són d’una imprecisió vergonyosa i no se’n pot deduir res. Només serveixen per complaure els polítics i per animar el sector editorial, convençut que la publicació de xifres de lectors a la baixa els podria perjudicar.
Però crec que la realitat s’assembla més a la que veiem als centres d’ensenyament. Els llibres que els fem llegir encara són de paper. Però, per gust, són ben pocs els que llegeixen llibres. La majoria consumeixen vídeos brevíssims, missatges, comentaris a les xarxes socials, blogs, acudits, sèries de televisió i resums dels llibres que els fem llegir. I tot això sí que és digital.
El problema és que en un país on els hàbits de lectura són tan febles (8 llibres a l’any per lector contra 40 a Finlàndia, per exemple), és difícil que els nostres adolescents sàpiguen compaginar la lectura reflexiva que reclama la literatura amb la lectura ràpida i lleugera que els ve de la xarxa. Resulta que la discussió no era entre el llibre de paper o el llibre digital, sinó entre la cultura del llibre i la de la pantalla. I l’amenaça no era la pirateria (com diuen alguns escriptors que han deixat d’escriure perquè creuen que els pirategen massa) sinó una altra manera de consumir històries i ficcions, que només és compatible amb la bona literatura si l’hàbit d’una estona de lectura en silenci, amb pauses i amb reflexió, ja està consolidat. I per arreglar-ho no n’hi ha prou amb sermons a casa o a les aules. Per això cal tornar a prestigiar la literatura. Si l’administració no té idees, que parli amb els autors. En tenen moltes.
D’on ve la paraula ‘spam’?
21/05/2016
En Benet m’explica que fa uns dies va proposar als alumnes la lectura i comentari del conegut epíleg del Canigó de Verdaguer, en què els campanars de Cuixà i Sant Miquel, personificats, s’expliquen les seves penes. No va passar dels primer versos, perquè ningú no sabia què caram és una abadia. Abat i abadessa els sonaven a alguna cosa de la religió, però no sabien ben bé què. Aparentment, em diu tot preocupat, el problema es podria resoldre amb una explicació breu del significat de la paraula. Però el quart vers parla dels salms, el sisè de l’asceteri, el vuitè del salteri i el novè del presbiteri. Posats a fer, em diu en Benet, potser el millor era convertir la classe de Verdaguer en una classe de cultura general, i abastar des de l’arquitectura romànica fins a l’organització de la vida monacal. Però també caldria fer referència a la Revolució Francesa, causa de l’abandonament i la ruïna dels monestirs que lamenta el poeta, i explicar-los la història d’uns capitells que van anar a parar a Nova York.
Parlem de paraules i de coses. En Benet, pessimista de mena, diu que estem a punt de trencar el fil que ens connectava amb el passat, amb tot un món que calia designar amb unes altres paraules. Li dic que el seu món dels adolescents es designa amb altres paraules. Està bé que el preocupin les paraules antigues, però sense oblidar les noves. Li faig notar, per exemple, que una paraula tan important com empatia ens era del tot desconeguda, i en canvi els adolescents l’usen constantment. ¿No és més important disposar de la paraula empatia que de la paraula abadia? Sí, Benet: no ens hem d’entossudir a explicar als alumnes les paraules del món antic. El repte consisteix a despertar-los l’interès pel món, i això també es pot fer a partir de les paraules d’ara. Utilitzen la paraula spam, però segur que són ben pocs els qui saben que Spam era una popular marca de carn de porc en llauna que els Monty Python van convertir en sinònim de cosa innecessària gràcies a un gag divertidíssim en què tots els plats d’una cafeteria inclouen l’indesitjable Spam. En Benet reconeix que no ho sabia.
-Doncs parla’ls de les abadies i dels presbiteris -li dic-, però no t’oblidis de l’spam, perquè aquest és el seu món, i l’empatia consisteix precisament a connectar amb el món dels altres. A entendre el món interior dels alumnes i les paraules que necessiten per expressar-lo.
L’Any Llull, sense Llull
07/05/2016
Per ensenyar literatura, la xarxa és una porta oberta als millors llibres del món. És una meravella poder comentar una traducció de Shakespeare al català amb l’original al costat, i acompanyar la classe amb textos d’altres autors, d’altres èpoques i d’altres cultures que parlen del mateix, o fan servir el mateix tòpic, o se serveixen de recursos semblants.
Tot això és molt bonic, però resulta que, curiosament, la literatura catalana, i no només la més antiga, té una presència ben pobra a la xarxa. Ens vantem de ser una cultura molt activa a internet però tenim abandonada bona part de la nostra història literària. Els professors, quan volem fer llegir uns versos d’Ausiàs March, hem de recórrer a les fotocòpies, com fa mig segle, o als textos que trobem en webs d’altres centres o en blogs literaris. I si les obres completes de March o de Roís de Corella no hi són, encara menys les de Ramon Llull, Turmeda o Eiximenis. De manera que celebrem els set-cents anys de la mort de Llull amb només tres o quatre llibres seus complets penjats a la xarxa. Hi ha excepcions: Lo somni, de Bernat Metge, és a Viquitexts, i en una bona edició, amb l’ortografia normalitzada. El Tirant també. Però passem als autors del XIX, a veure si tenim més sort. Narcís Oller? Només alguns contes, a més de Pilar Prim i La bogeria. Però amb ortografia prefabriana. Per què? Misteris.
Si són els editors actuals els que hi posen problemes, crec que s’equivoquen. ¿Per què hi ha més d’una trentena de novel·les de Zola, ben editades i ben gratuïtes, i només una i mitja de Narcís Oller? I Verdaguer? I Guimerà? Poques obres, i només amb l’ortografia del XIX. Els editors també s’equivoquen de no penjar a la xarxa les traduccions al català dels clàssics, des d’Homer fins a Virgili. El monestir de Montserrat no renuncia, com tots sabem, a vendre records de la Moreneta, però han cedit generosament la seva edició de la Bíblia i l’han publicada en tots els formats digitals. Bravo.
Sigui com sigui, és penós que tants autors del segle XX estiguin penjats a la xarxa i la literatura catalana hi tingui una presència tan minsa. ¿És perquè som poca gent? Els noruecs són menys, i poden llegir tot Henrik Ibsen a Viquitexts. ¿I per què hi és tot Joan Salvat-Papasseit i en canvi no hi ha gairebé res de Josep Pla? Jo no ho sé. Només pregunto. A veure si algú té una resposta.
Collita de poetesses
23/04/2016
En aquest país nostre, per Sant Jordi es deuen escriure milers i milers de contes i poemes per presentar-los als concursos escolars. Com són? De què van? En Benet i jo estem d’acord que, si més no durant els últims vint-i-cinc anys, els temes d’aquestes petites obres, tant en prosa com en vers, han canviat ben poc: l’amor i la mort, la recerca de la felicitat i la desesperació davant d’un món sense sentit. Són la mena de coses que sembla que preocupen els adolescents. Amb un punt d’humor, en Benet afirma que si féssim una mitjana de tots els contes, en sortiria una història d’amor i de mort, amb una mica de nostàlgia i d’esperança, i amb un punt de metafísica: una noia que s’enamora d’un noi. El noi està malalt, es mor i es converteix en una estrella. De nit, la noia se la mira i hi parla.
En Benet opina que, en poesia, el resultat és molt millor. El conte demana massa ofici. És cert que la poesia exigeix encara més tècnica, però també funciona si prescindim del rigor de la forma, la puntuació o la sintaxi. La poesia és compatible amb el món de la velocitat, la immediatesa i el WhatsApp. A més, la poesia els facilita l’expressió de l’emoció vibrant de les coses noves, tan pròpia de l’adolescència. Per això és el gènere adolescent de gairebé tots els escriptors. I potser és per això, diu en Benet, que als poemes dels nostres alumnes hi ha versos tan intensos com aquests:
L’Aitana expressa així el seu entusiasme per la vida: “ Jo ja sóc a l’avió / en camí cap a la felicitat. La Júlia barreja paraules i sensualitat: Nues, les paraules / em besen els llavis. La Usuè veu la llibertat com una Joveneta cruel / que sures en l’aire / i m’has deixat tocar-te / un sol instant, fugaç... ” La Gemma, una de les poetes més interessants que hem descobert, relata amb imatges com lluita contra la malaltia durant una estada en un hospital: “ Túniques de talc voleien entre ganyotes / sepultades d’oblit a la sala d’espera ”. I relata amb versos tan il·luminats com aquests els primers passejos fora de l’habitació: “...cada respir d’Everest, cada pas d’uns turmells accidentats, d’uns genolls com pomes / d’un esquelet que surt de passeig / a caçar cicatrius / a comptar creus / a envejar maquillatge violeta / que no és potinga sinó fàstic / amb una Eiffel de xeringues / cada vespre homenatjat / i cadàvers de cabells / al coixí sacrificats...”
En temps de pessimisme per la llengua, va força bé fer troballes com aquestes. Que tingueu un bon Sant Jordi!
Opinió sobre l’opinió
09/04/2016
Al meu amic Benet no li fa cap gràcia que els alumnes, abans de començar un examen, li preguntin si poden donar la seva opinió. Ens passa a molts professors. Els alumnes han de contestar alguna qüestió relacionada amb la Revolució Russa, l’art abstracte o el bilingüisme, i volen que la seva opinió personal es valori com a part de la prova. En Benet s’indigna. Com gosen opinar? Confonen l’opinió amb l’expressió del primer que els passa pel cap! A qui se li va acudir que els alumnes havien d’opinar?
Jo m’ho prenc amb més humor. Li dic que els nostres alumnes estan acostumats a veure, a la tele, programes on la gent opina des de la més absoluta ignorància, i de coses tan importants com la vida, l’amor i les relacions entre persones. El públic d’aquests programes, a més, agraeix l’estirabot, la broma, l’acudit o l’insult punyent. Una opinió divertida, original o emocionada mereix més aplaudiments que una reflexió fonamentada. Per a la cultura de l’espectacle és gairebé imprescindible l’opinió de l’ignorant. Es compren opinions sorprenents, paradoxals, insòlites, més que no pas opinions raonables.
Els mitjans més grocs, com les emissores més reaccionàries, no conviden articulistes o tertulians reaccionaris però savis, que també n’hi ha. Conviden ignorants. D’aquesta manera, entre la mena d’opinió que fomenta la cultura de l’espectacle i les noves possibilitats d’opinar que ofereix la xarxa, opinar ha deixat de ser una manera modesta d’aproximar-se a la veritat per passar a ser l’expressió del primer que et passa pel cap, l’exhibició impúdica de la facilitat de paraula o una manera d’ofendre o de ridiculitzar el contrari. Els nostres alumnes aprenen de la tele i practiquen a la xarxa. Hem de ser comprensius.
En Benet em diu que no els justifiqui tant. Que hem de promoure l’opinió amb fonament. Menys opinió i més estudi. Cal ensenyar a opinar, que vol dir a estudiar i reflexionar sobre la matèria opinable. Es pensen que les lleis de Newton no són opinables i en canvi la filosofia de Kant o la pintura de Joan Miró sí. Newton també era opinable! Però van haver de passar dos-cents anys de coneixements perquè Einstein opinés diferent que Newton. Exigim-los uns quants mesos o anys de coneixements, per opinar sobre Kant o sobre Miró! O siguem més radicals, em diu en Benet. Com Gregorio Luri quan feia classes de filosofia, que començava el curs dient: “A les meves classes, qui opini està suspès”.
Com més inútil els sembli, millor
26/03/2016
En Benet dedica tota una classe a comentar un poema de John Keats. Els alumnes hi van entrant i s’acaben interessant per les idees que exposa. Finalment en Benet arriba a pensar que ha aconseguit fer-los tocar aquest cel de l’expressió de les emocions humanes que és la poesia. Un alumne, potser el millor del curs, reconeix que ara sí, ha entès les metàfores i les idees que proposen els versos. Però després ve la desil·lusió: en Benet li pregunta si no li ha fet venir ganes de llegir alguna cosa més de Keats. I l’alumne, sincer, diu que no.
En Benet m’ho comenta una mica amoïnat, i a mi més aviat em fa riure. Què es pensava? Com vol que un noi de setze anys s’entusiasmi amb Keats? Li dic que es planteja reptes impossibles. Ara només es tracta de fer un bon planter. El comentari d’aquest poema potser donarà fruits d’aquí molts anys. Ara els alumnes viuen immersos en l’objectiu d’aconseguir bones notes que els permetin accedir a una bona carrera que els permeti accedir a una bona feina que els permeti guanyar-se bé la vida. I, com em va dir en una ocasió un noi de primer d’ESO, comprar-se un Ferrari.
En Benet ho troba molt pervers. “Ho veus? -em diu-. Només pensen en l’estudi des de la perspectiva prosaica de guanyar diners. Estem perduts”. Li dic que, si pensen així, és perquè la nostra societat pensa així. Però els professors no hem d’afluixar. Hem d’apostar per l’entusiasme de les coses inútils. Estudiar matemàtiques és, només en aparença, més útil que estudiar llatí. Perquè aconseguir un excel·lent en llatí o en literatura universal els fa tastar, de més a prop, la gràcia del coneixement, que no té res a veure amb la utilitat immediata.
Els alumnes, sense saber-ho, ens donen la raó. Al contrari de molts pares, que valoren més un 10 en matemàtiques que en història de l’art, els bons alumnes treuen bones notes en totes les assignatures. I els professors no hem de cedir a la idea dels coneixements pràctics. Al contrari: com més inútil els sembli estudiar un poema de Keats o una pintura de Miró, més interessant és que treballin amb disciplina aquestes qüestions. Altrament, renunciaríem al coneixement i ens limitaríem a formar treballadors de multinacionals. Però aleshores el coneixement ens vindria d’aquests països del nord on diuen que la gent és més culta i desvetllada, i on les escoles són molt millors que les nostres.
Classe de catanyol
12/03/2016
A classe em pregunten què és això del catanyol. Els podria contestar que és una paraula de broma, inventada per fer referència al català degradat pel contacte amb una altra llengua. També els podria dir que la trobo una bestiesa, però busco una resposta una mica més acadèmica. I mentre responc, veig que la paraula posa al mateix sac objectes de crítica massa diferents: una cosa són els errors de tota mena que fan els locutors, periodistes i tots els qui, d’una manera o una altra, haurien de contribuir a formar un model de llengua estàndard, i una altra cosa ben diferent és la pronúncia -amb totes les variants que vulgueu- pròpia dels qui han après el català quan ja eren grans, quan ja és difícil d’assumir un sistema fonètic diferent del teu.
Ara proliferen, a la xarxa, els correctors, aficionats o professionals, que es dediquen a la caça del barbarisme, el manlleu, el calc, la interferència i altres desgràcies que afecten el nostre idioma. En cacen a TV3, en cacen en textos d’escriptors i periodistes més o menys reconeguts, als diaris traduïts per robots, i també a l’ARA. Entenc que parlar del catanyol per fer referència a l’absència dels pronoms en o hi, o a l’ús calcat de ser i estar, pot ser una manera -que no comparteixo- de burlar-se o de cridar l’atenció del professional que està fent malament la feina. Però aleshores resulta trist que designi també la parla del qui té dificultats a pronunciar, per exemple, una essa sonora.
Els professors podem donar fe que ara, a diferència de fa vint anys, és impossible determinar per l’origen familiar si un alumne tindrà, o no, un bon nivell de català. Si féssiu una audició a cegues, com es fa amb els músics, descobriríeu que un accent de banyolí de tota la vida pot correspondre a un nen de família guineana, o que una nena que fa la geminació de la b en paraules com poble o moble va néixer a Lima i va arribar quan tenia tres anys. Això demostra que, amb la immersió, el sistema fonètic del català té possibilitats de sobreviure. Canviarà, sens dubte, en 700 anys, però el resultat no serà el catanyol.
El problema és d’un altre ordre, i no afecta només les llengües minoritàries. El problema és que els mitjans han afluixat el seu nivell d’exigència. I no crec que solució consisteixi a assenyalar, amb to burleta, els periodistes i locutors que fan malament la seva feina. Més amunt, hi ha algú que n’és responsable. O no?
Un plaer prohibit
27/02/2016
Mentre fracassem en l’intent d’aconseguir que els adolescents llegeixin, cada vegada hi ha més gent que es resigna a considerar que el món és així, i més els adults, que també reconeixen haver substituït el seu temps de lectura pel consum de sèries de televisió. Si seguim així, acabarem pensant que la tendència és imparable. El temps és escàs, i ens fa mandra llegir Anna Karènina quan arribem a casa cansats. Resulta més gratificador passejar-nos pel Facebook i per l’Instagram, veure uns quants vídeos del YouTube que ens han recomanat, i jeure al llit amb el portàtil per seguir la segona temporada d’una sèrie danesa.
El cost de l’abandonament de la lectura és evident en molts alumnes: un lèxic raquític, una sintaxi coixa, incapaç de posar-se al servei de la construcció d’arguments, i un desconeixement cada vegada més evident de la gramàtica del text. En parlo amb el meu amic Benet i em diu que en més d’una ocasió ha comentat a classe la manera de parlar de polítics i d’homes d’empresa prou coneguts. És cert, els diu, que amb un llenguatge pobre i desnerit es pot arribar lluny, perquè hi ha uns quants polítics i gent d’empresa que no aprovarien el curs que esteu fent. Però precisament per això hauríeu d’aspirar a fer-los fora amb l’ajut dels vostres coneixements i la vostra competència lingüística.
Què hem de fer? L’Emili Teixidor va suggerir de prohibir els llibres. Això els convertiria en un plaer prohibit i la circulació clandestina, el club secret de lectors, faria la resta. Jo crec que hem de canviar una mica de vida. Els nens llegeixen més que els adolescents perquè encara no han caigut en la nova moral del consum, on tot ha de ser ràpid, i variat, i divertit, i gratuït, i fàcil de compartir amb els altres. Els adolescents, en canvi, s’hi submergeixen amb alegria. I un cop instal·lats en la incapacitat per a l’esforç que no sigui obligatori ja no saben trobar ni mitja hora de silenci i recolliment. Estudien escoltant música, amb el mòbil al costat. N’hi ha que consideren la lectura una cosa antiga, perquè només veuen llegir els avis.
Però hi ha una nova modernitat a l’alça. Gent que no corre tant, perquè va amb bicicleta i porta a la cistella un entrepà ecològic i un llibre per llegir. Gent que va al Parlament amb samarreta i parla molt millor que molts polítics antics. Han trobat temps per llegir. Perquè n’hi ha.
Classes apassionades
13/02/2016
Abans que s’implantés el COU (curs d’orientació universitària) als instituts de batxillerat, vaig participar, com a alumne, en la prova pilot que es va fer a l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues. Vam ser uns privilegiats. A més de tenir uns professors d’un altíssim nivell, vam viure una experiència extraordinària. Era l’any 1970. El franquisme s’enduria, prop del final, però el nostre institut era una mena de república lliure amb les classes en català i la llibertat d’expressió no només garantida, sinó constantment estimulada. Però el millor de tot era la manera de treballar i la mena de coneixements que adquiríem.
Treballàvem amb apunts i amb dossiers, sense llibres de text. Vam tenir la sort que encara ningú no els havia publicat. I en bona part de les assignatures no afegíem una capa més als coneixements que ja teníem, sinó que aprofundíem en uns pocs temes concrets i descobríem el valor del treball metòdic, el plaer de la descoberta. A les classes de llengua de Carmen Pleyán ens vam dedicar gairebé tot el curs a la gramàtica del text. A aprendre a desmuntar les peces d’un text perquè poguéssim muntar-ne de nous. L’historiador Borja de Riquer ens portava a classe tota mena de revistes i publicacions que ell mateix havia recollit a París durant les revoltes del Maig francès, dos anys abans, i ens convidava a fer de joves historiadors de l’esdeveniment. Era un luxe. En aquelles classes, a més de tastar la investigació històrica de veritat, practicàvem la democràcia, apreníem a raonar la posició política de cadascú, a discutir-la i a tolerar la posició dels altres. A la mateixa classe hi havia més d’un fill d’alguna notòria figura del franquisme català, i ens tractàvem amb molt més respecte del que hi ha, de vegades, entre els parlamentaris de veritat.
¿Per què no dediquem, ni que sigui un curs, o una part de cada curs, a fer incursions en el coneixement en profunditat i al debat sobre el mateix coneixement? Estic convençut que si un professor domina Shakespeare o l’art romànic podrà dedicar quatre mesos a aprofundir en un únic tema i aconseguirà comunicar als alumnes una de les claus del coneixement: la passió. És evident que si el professor s’avorreix, els alumnes s’ensopeixen encara més. I que aquells professors dels 70 van venir a divertir-se. Per això vam aprendre tant.
La lluna ja no té cap gràcia
30/01/2016
En Benet m’explica que fa uns dies, a classe, va proposar la lectura d’un poema de William Wordsworth, Nocturn, que descriu l’emoció del moment en què apareix la lluna entre els núvols esquinçats, i va descobrir que alguns dels seus alumnes amb prou feines s’havien parat mai a mirar aquest satèl·lit .
A partir del poema, en Benet els comentava que els poetes romàntics recuperen el paisatge com a tema literari. Parlen de les emocions que els provoca el paisatge i, en una mena de diàleg amb el món natural, hi veuen reflectits els seus estats d’ànim. Simplificant: tornen a mirar-se la lluna com només ho havien fet els clàssics. Doncs bé: salta una alumna i li diu que per què s’ha de mirar la lluna. ¿Quina gràcia té la lluna? ¿Qui hi veu emocions, a la lluna? En Benet, sorprès, li pregunta si de veritat no s’ha mirat mai la lluna, no n’ha vist els reflexos al mar, no l’ha trobada màgica quan s’aixeca rere una muntanya, entre els arbres llunyans. La noia, més estranyada encara que ell, li assegura que no. Que la lluna és allà dalt, de vegades rodona i de vegades com un tall de meló, i prou. I no li veu cap gràcia.
Però la sorpresa d’en Benet no s’acaba aquí. Obre un breu debat sobre el que acaba de dir la noia i constata que n’hi ha uns quants més de la mateixa opinió. Potser no són tan radicals com ella, però tampoc troben que la lluna mereixi gaire atenció. De seguida, però, salten els defensors de la lluna sobre les muntanyes nevades. De la lluna a Portlligat. De la lluna vista des de la platja. De la lluna fina en l’aire net de l’hivern. Però ningú no comparteix, ni de bon tros, l’emoció de Wordsworth.
En Benet continua investigant i de seguida descobreix que els alumnes que es miren més la Lluna i li han trobat alguna gràcia són de famílies que, per entendre’ns, tenen casa a Cadaqués o a la Cerdanya. I aventura una hipòtesi: a les famílies amb menys recursos es mira menys la lluna i més la televisió que a les benestants. És injust, els diu. Els que mireu més la lluna entendreu millor els romàntics, Shakespeare i els clàssics xinesos. Sereu més sensibles. I tindreu més oportunitats d’enamorar la persona que us agradi. De manera que, per fer realitat la igualtat d’oportunitats, us haurem de portar a contemplar la lluna. En petits grups, per no fer soroll. Per camins foscos. En nits de núvols esquinçats i de clarianes sobtades.
Que la força ens acompanyi
16/01/2016
Se sol dir que els adolescents tenen una ignorància supina en qüestions religioses, i que això és un obstacle important a l’hora d’entendre la cultura anomenada occidental. És cert que, des del desconeixement, deu resultar inquietant que hi hagi uns edificis singulars, en general de sostre altíssim, que donen aixopluc a imatges tan pertorbadores com la d’un home pàl·lid amb regalims de sang al rostre clavat en una creu. O anar al museu i descobrir pintors que representen una dona que ofereix un cap tallat en una safata, o un home a mig coure a la graella, o un noi rinxolat i amb ales que parla amb una noia d’aspecte avergonyit.
¿Cal tornar a ensenyar religions amb l’excusa d’ampliar la comprensió de la nostra història cultural? En Benet, que fa classes de literatura universal, opina que seria donar-hi una importància que no es mereixen. Els mites de qualsevol de les religions monoteistes provenen, en bona part, de mites molt més antics. I molts d’aquests mites encara funcionen, encara comuniquen el que han de comunicar. Per això en Benet, per facilitar als seus alumnes una comprensió més profunda dels textos, en lloc d’enviar-los a catequesi, els envia a veure Star Wars.
És veritat que Star Wars, i d’una manera molt especial aquesta última producció, tan semblant a la primera de totes, il·lustra molt bé alguns dels mites més arrelats. A més, en Benet m’assegura que els alumnes t’escolten molt més si els parles de Star Wars que no pas dels Evangelis o de la Bíblia, i no perquè aquests textos no els interessin, sinó perquè no hi arriben a través de l’emoció, encara que sigui mentre mengen crispetes, com passa amb la pel·lícula. I les emocions són les portes del coneixement.
De manera que Star Wars és útil per fer classes de literatura i d’art, però també d’història i de filosofia. Perquè facilita, des de l’emoció, la comprensió i l’abast universal del mite de la reaparició dels morts, com és el cas d’Obi-Wan Kenobi o de Jesús; els mites sobre l’incest i l’amor entre germans, tant present a la saga galàctica com a les òperes de Wagner; o el mite d’Edip i el parricidi, que ha inspirat tant Sòfocles com Freud o George Lucas. I ara llegeixo que al Louvre dediquen un espai a explorar els mites antics i coincideixen amb en Benet: un casc de Darth Vader il·lustra el mite d’Hèrcules i la força que no sempre pot controlar.
El professor els desitja bones festes
02/01/2016
Fa mig segle, per Nadal, carboners, vigilants, escombriaires, carters i transportistes passaven per les cases i, a canvi de les estrenes (mot que, també en aquells temps remots, designava l’obsequi en forma de diners que es donava per Nadal als nens de la família, però també als proveïdors) oferien una mena d’estampeta amb uns versos tan precaris com entranyables, escrits en un castellà passat de moda que encara m’emociona.
Llàstima que el costum de l’estampeta s’hagi perdut, perquè ara els professors, amb el nostre sou precari, les pagues retallades i els augments congelats, potser ens afegiríem al grup dels humils servidors públics que passaven per les cases i paraven la mà a canvi d’uns versets en què cantaven les excel·lències de la seva feina. Per ser fidel a l’estil d’aleshores, els versos haurien de parlar del paper dels professors com a forjadors del futur de les criatures, i farien rimar educadors amb humils servidors, aules amb paraules, ciència amb consciència, i altres coses per l’estil. Els primers versos us recordarien que si vosaltres, els pares, teniu al vostre càrrec dos o tres adolescents, a nosaltres els professors ens en toquen, de mitjana, cent quaranta.
Però després d’uns primers versos dedicats a la duresa de la feina, el poema hauria de repassar les coses positives, que són moltes. Els versets del carboner també començaven parlant de la feina ingrata de repartir el carbó de casa en casa, i la pena que els feia anar espantant les criatures per la cara i les mans negres, però de seguida buscaven la part positiva de l’ofici: gràcies al carboner, a les cases hi havia el caliu de Nadal, etcètera. Amb la mateixa estratègia, el poema del professor hauria de parlar de les alegries que ens proporcionen aquest centenar llarg de galifardeus que tenim a les classes i de la satisfacció que ens donen els vostres fills quan s’esforcen i milloren. Ens divertim fent-los discutir sobre els temes més diversos, riem amb les seves ximpleries i fins i tot ens emocionem quan ens expliquen coses que no s’atreveixen a explicar-vos a vosaltres.
Però no escriuré els versos de l’estampeta del professor. Em fa mandra passar casa per casa amb l’estampeta. Em limitaré a escriure aquest article per desitjar-vos un bon any i demanar-vos que seguim col·laborant, perquè el que facin de bo aquests nois i noies depèn tant dels pares com dels professors.
*******************************
Com el poble de l’Obèlix
31/12/2016
És evident que els nostres alumnes, i els nostres fills, llegeixen poquíssim, per no dir gens, i no els fa cap vergonya confessar-ho. Creuen que la lectura és una opció personal, i no una necessitat, de manera que diuen que no llegeixen amb la mateixa alegria que podrien dir que no practiquen l’esgrima o que no mengen cargols.
Ja no llegeix ningú? No! Com el petit poble de la Bretanya on viu l’Obèlix, encara hi ha petits nuclis de resistència. Tenim alumnes que llegeixen molt. Però si mirem què llegeixen veurem que bona part d’ells, de vegades compulsius, se serveixen de la lectura per passar l’estona i llegeixen llibres que els aporten ben poc. Llegir és una altra cosa. Fa uns dies, Eduardo Mendoza deia que les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb la promesa que els llibres són divertits, distrets i emocionants. Perquè les bones lectures demanen un esforç, i les campanyes haurien de parlar d’aquest esforç i del que en podem treure a canvi. En aquest sentit, un dels errors que cometem pares i professors és el fet de considerar que ja està bé que els nois llegeixin qualsevol cosa mentre llegeixin. Mendoza diu que, per llegir segons què, més val que no llegeixin. No podem caure en la trampa de fomentar la lectura fàcil i evasiva per mirar de competir amb les màquines i els youtubers. Ni pensar que el que és important és que mantinguin l’hàbit, amb l’esperança que ja tindran ocasió, més endavant, de llegir coses importants.
Hi ha ben pocs llibres que connectin tant amb els adolescents com El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Però un llibre com aquest als lectors d’aventures els pot semblar avorrit. Tampoc hi ha grans aventures a La metamorfosi, de Kafka. Però si el llegim descobrirem que la literatura pot parlar de nosaltres com si els escriptors ens veiessin per dins. Aquesta és la mena d’experiència que fa que la literatura sigui una forma de coneixement.
No cal, però, que siguem sempre tan transcendents. L’educació sentimental també està feta de lectures menys profundes. Però els hem d’exigir que, si més no, ens ofereixin un imaginari potent, amb personatges com ara el capità Nemo, l’Oliver Twist, en John Silver, el capità Haddock, en Charlie Brown o la Castafiore. Si no, llegir és perdre el temps.
L’alumne que agraïa les classes
17/12/2016
A última hora del dia, o quan, al final d’una classe, els alumnes han de canviar d’aula, els professors tenim per costum quedar-nos al costat de la porta per acomiadar-nos i tancar l’aula. Quan surten, n’hi ha algun que et diu adéu amb un somriure, més d’un que remuga un adéu desganat, i una majoria que no et diuen res. A principis de curs, però, em vaig trobar que un noi em deia “ muchas gracias ”. La situació es va repetir força vegades fins que el noi va deixar de dir-ho. Ara em diu “adéu”, en català, seguint el costum dels pocs que diuen alguna cosa.
En parlo amb en Benet, perquè això que t’agraeixin una classe és interessant. L’amic Benet em comenta que té set alumnes que han arribat fa poc de diferents països sud-americans i que tots set li diuen “ muchas gracias ” quan surten de l’aula. És evident que, en el seu cas, hi ha massa crítica perquè el costum dels americans es mantingui, cosa que no passa en el meu cas. L’alumne que em deia muchas gracias ha acabat cedint als costums de la majoria.
Ni en Benet ni jo pretenem que els nois surtin de classe dient gràcies per la classe, però l’agraïment d’aquests nois em serveix per parlar de fins a quin punt són desagraïts molts dels nostres adolescents. N’hi ha massa que es pensen que tenen de tot perquè els toca, i que la sanitat, l’escola, el cinema, els poliesportius, els pastissos, els telèfons mòbils o la llibertat relativa de què gaudim no s’han d’agrair a ningú. I també n’hi ha, i molts, que es pensen que si algú s’esforça a fer la seva feina és, senzillament, perquè és la seva obligació a canvi dels diners que rep. Vist així, no cal agrair res ni al forner que fa un pa millor que un altre, ni al conductor de l’autobús que ens saluda amb un somriure, ni a qui sigui que ens faci el llit i o ens renti i estengui la roba.
Només els agraïts són conscients que hi ha gent que fa les coses ben fetes per als altres i pel plaer que proporciona. És cert que n’obtenen un guany, com pot ser ara el reconeixement, o l’èxit, però els diners no hi juguen cap paper important. Només els agraïts poden descobrir el plaer de la cultura, del coneixement, de la investigació científica o, simplement, de la feina ben feta. I és tant d’agrair que algú ens toqui el concert per a violí de Sibelius com que algú altre ens faci una barra de pa ben feta. I mentrestant, al final de la classe, agraeixo als alumnes que m’hagin escoltat.
Teleporqueria a les aules
03/12/2016
El meu amic Benet m’explica que un grup d’alumnes del seu institut s’han dedicat a buidar una classe a l’hora d’esbarjo i a amuntegar tots els mobles a l’aula del costat. Els culpables han estat descoberts i només han rebut una amonestació lleu, potser perquè tothom sabia que la idea venia de l’últim episodi de Merlí -en què els alumnes buiden una aula amb la poètica intenció d’experimentar la sensació del no-res-, i com que el professor televisiu havia reaccionat amb una certa complaença davant l’experiment dels nois, els professors del món real es veu que tampoc tenien dret a prendre-s’ho malament.
En Benet té la teoria que els nostres alumnes miren poc la tele però imiten més que mai el que veuen a les sèries i als reality shows. Em fa notar, per exemple, que tota aquesta nova gestualitat que veiem pels corredors dels instituts, aquests give me five que es fan els alumnes quan es troben, de vegades seguits d’un xoc de punys tancats, surten de les sèries nord-americanes per a adolescents. Li dic que en Ramon Solsona en parlava, no fa gaire, en una de les seves intervencions radiofòniques. És cert, en ben pocs anys bona part dels nostres adolescents han deixat enrere un seguit de gestos antics, com ara fer la botifarra, i n’han adoptat de nous que, no fa gaire, només vèiem als partits de la NBA.
Però tot això no és res comparat amb la sensació, que compartim amb molts col·legues, que alguns alumnes nostres viuen submergits en un món de ficció televisiva. Un món en què una alumna de 13 anys es pot posar a plorar a classe perquè acaba de rebre un missatge del noi amb qui surt. Un món en què l’alumna en qüestió, interpel·lada pel professor, explica entre ofecs i embuts que vol trencar amb el noi i ell no la deixa tranquil·la. La noia diu que necessita sortir de l’aula per rentar-se la cara de llàgrimes i mocs i regalims de rímel. Dues companyes demanen permís per acompanyar-la i en Benet s’estima més deixar que surtin de classe que allargar més el xou televisiu. La noia, els dies següents, anirà informant els companys sobre la seva relació, la reacció terrible del noi davant la decisió de trencar, els seus dubtes, etc., i així serà protagonista d’alguna cosa, com veuen que passa amb aquests nois i noies empastifats de maquillatge, amb cossos de gimnàs, que declaren el seu amor o odi sota els focus de la tele. Com a la tele, volen audiència, seguidors i likes.
Por d’anar a classe
19/11/2016
La setmana passada em van venir a veure dues exalumnes. És fantàstic que s’enrecordin de tu i et vulguin passar a saludar. Venien a dir-me que eren felices. S’ho havien passat molt malament durant el batxillerat. Suspenien. Més que aprendre, es barallaven amb les assignatures. L’institut els feia por. Però ara la V està fent un grau superior d’anatomia patològica, treu excel·lents i s’ho passa molt bé amb les cèl·lules i el microscopi. Res a veure amb la seva trajectòria angoixada com a alumna de batxillerat. La M estudiava estètica i bellesa, i també estava encantada de la vida, contenta d’haver deixat enrere la tortura de tantes hores de classe, tantes hores de professors que no paraven de xerrar, tantes hores de prendre apunts i d’estudiar coses que no entenia.
La M potser hauria d’haver fet formació professional, però els seus pares tenen la idea equivocada que és de perdedors. I el batxillerat és poc flexible. Pretén que prepara els alumnes per a les carreres superiors, però en aquest objectiu es queda curt. I d’altra banda tampoc acaba de servir per despertar un interès ampli dels alumnes per les coses del món i orientar-los cap a feines i professions que els puguin anar bé. Els pares també en són culpables, amb la seva obsessió per les bones notes, com si les notes fossin la clau del futur i de la felicitat.
La conseqüència de tanta pressió i de tan poca flexibilitat és que, a més dels alumnes que, com la M o la V, tenen greus problemes per seguir el curs, tenim nois amb atacs d’angoixa que s’enfronten amb pànic als exàmens i fins i tot a la rutina de les classes, i tenim nois que s’adormen a classe o que s’hi entretenen pintant els quadradets de la llibreta. Els primers acostumen a ser alumnes amb molt bons resultats acadèmics que no poden suportar tanta pressió i tanta autoexigència i fan un pet com un aglà. Els segons són uns penques, però no tot és culpa seva. Tant els uns com els altres veuen l’aprenentatge com una cosa dura, aspra i desagradable. El primer vol vèncer el monstre, i el segon ja s’ha rendit, però tots dos han perdut l’alegria del coneixement, que és el que hauríem de saber transmetre a casa i a les aules, i no la por de les notes. Però és més fàcil exigir bones notes que mirar de descobrir i estimular els interessos i les afinitats d’un fill o d’un alumne. Que és el que hauríem de fer.
Classes sense paraules
05/11/2016
En Benet opina que una de les coses més profitoses que es poden fer a classe, amb els alumnes dels primers cursos d’ESO, és fer-los llegir en silenci una hora a la setmana. Coincidim plenament, i li comento que jo ho faig amb un punt de mala consciència, perquè se suposa que els professors hauríem de fer alguna cosa més que seure i mirar com llegeixen. En Benet aixeca les celles i em diu que no tot ha de ser parlar i omplir la pissarra. ¿Quants pares aconsegueixen que els seus fills llegeixin en silenci durant cinquanta minuts? Si nosaltres som capaços d’aconseguir-ho, em diu, ja hem fet la nostra feina.
Els professors expliquem massa coses. De vegades no cal explicar res. O ben poc. Quan fem lectura en silenci, fem de diccionari si algun alumne vol preguntar el significat d’un mot. I poca cosa més. En aquesta època de l’any, a més de lectura en silenci, hauríem de fer passejos sense paraules. Entrar al bosc o fer camins entre els camps sense fer-los llegir cap dossier sobre els ocells que hi trobarem i els biòtops que veurem. Només silenci i cruixidera de fulles rovellades. Només mirar els arbres, les molses, els bolets, els colors de la tardor. Escoltar els colors de les fulles: el groc de plàtan sobre el blau perfecte del cel. Tastar el vermell enrivetat de rovell, o la barreja dels morats, vermells i els verds d’una vinya verge. Endevinar l’isard, en un bosc espès, pel seu respir, i veure’n la mirada confiada. Observar formes, colors, contrastos: els fruits vermells dels rosers de pastor -els grataculs-, penjant de branques nues, amb el cel de fons. Els del boix grèvol, sobre el verd espès, negrós, de les fulles punxants. O les boletes d’ònix que formen les móres i el blau polsós dels aranyons.
Abusem de les explicacions, les informacions, els comentaris. Tenir uns certs coneixements de botànica, de geologia i de zoologia pot enriquir la nostra percepció d’un paisatge, i fer-nos-hi veure més punts d’interès. Però en la lectura en silenci, com en un passeig pel bosc, es tracta d’aprendre una altra mena de coses. De la mateixa manera que els alumnes poden preguntar el significat d’una paraula, al bosc s’hi valdria preguntar si un bolet és bo o no, o si un rastre és d’isard o de senglar. Però en silenci també s’aprèn. S’aprenen, sobretot, la mena de coses que no es poden explicar, tan semblants a les que s’aprenen llegint en silenci, tan personals, tan de cadascú.
I el Nobel per a Quino?
22/10/2016
En Benet em diu que els seus alumnes li han preguntat què li sembla que Bob Dylan tingui el Nobel. Com que Dylan és un autor de la seva època, i han vist (o els han explicat) que alguns escriptors diuen que no es mereix el Nobel perquè no és un dels seus, volen saber què en pensa. Que quedi clar que als alumnes d’en Benet, com als meus, l’elecció no els ha sorprès, entre altres coses perquè gairebé no saben ni qui és Bob Dylan. Escolten música del segle XXI. Però volen saber per què hi ha gent que diu que Dylan no és un escriptor si en Benet, a classe, els ha parlat dels trobadors i els ha comparat amb els cantants de rap.
La veritat és que als meus alumnes el Nobel de literatura tampoc els interessa gaire. Però també els parlo del tema. Hi estan d’acord: si els trobadors de què hem parlat aquest principi de curs són escriptors, també ho han de ser els qui rapegen. I n’hi ha més d’un, a més, que sap que rap és l’acrònim de rhythm and poetry. Els dic que el Nobel a Dylan va d’això: un reconeixement als lletristes i als poetes que canten. I una noia diu que, si és així, troba que han trigat molt a reconèixer que les lletres de les cançons poden ser poesia de la bona.
És ben veritat. El Nobel sempre arriba una mica tard. Els qui el decideixen són gent conservadora. Aquest Nobel hauria tingut més sentit quan aquesta generació de poetes que canten, com Georges Brassens, Pete Seeger, Leonard Cohen o Janis Joplin estava en el seu millor moment. Fa quaranta o cinquanta anys hauria sigut més adequat reconèixer que aquesta literatura cantada era fonamental per a l’educació sentimental de més d’una generació. I fa més de cinquanta anys que Umberto Eco cridava l’atenció sobre altres marges de la literatura, com ara el còmic. També aquí el Nobel ha arribat tard: ni el Charlie Schulz del Charlie Brown, ni l’Hergé del Tintin no el tindran mai. Això sí, encara són a temps de concedir-lo al Quino de la Mafalda.
Però vaja, al Nobel no se li ha de fer gaire cas, perquè el més probable és que el nostre escriptor favorit no el tingui mai, i no passa res. També és probable que acabi en mans d’algun escriptor que no ens agrada. Però trobo que ja són ganes de discutir el de Dylan. Per què no ens fiquem amb el Nobel de matemàtiques? Potser perquè no en sabem prou? Doncs això.
De llombrígols, crestes i gorres
08/10/2016
En Benet em comenta que, al seu institut, hi ha una norma curiosa sobre la vestimenta dels alumnes: a classe, no es pot anar amb una gorra. Certament, resulta curiós. Als nostres instituts -i en bona part de les escoles privades del país- els professors ens estem de fer cap mena d’observació als alumnes sobre la seva vestimenta. Diguem que els deixem construir la seva identitat i exhibir-la a les aules. I diguem, també, que això que sembla tan progressista també té els seus inconvenients.
D’entrada, tanta diversitat resulta divertida. Als anys setanta, per exemple, només hi havia una vestimenta més o menys formal, i una de més o menys inspirada en el món hippie. Ara tenim alumnes que vénen amb talons, pantalons breus i camises amb els botons tibants, a punt de rebentar, i alumnes amb xador i faldilla fins als peus. Tenim nois amb samarretes de color rosa, plenes de forats, com si els haguessin metrallat, i nois amb polos blancs i pantalons de pinces, com si vinguessin del golf. Les noies poden anar ensenyant el llombrígol o dur uns pantalons curtíssims amb les butxaques per fora, i els nois es poden presentar amb samarretes mínimes a les quals han amputat les espatlles. Com que, quan seuen, els nostres adolescents perden bona part de les seves possibilitats expressives, han de concentrar l’exhibició de la diferència en els pentinats, i també aquí aconsegueixen mostrar la seva singularitat, d’acord amb el bon gust o el mal gust de cadascú.
En efecte, resulta curiós que a l’institut d’en Benet, atès el panorama, estiguin prohibides les gorres. Però jo li dic que em sembla bé. Per què? Doncs perquè l’exhibició de la diversitat mitjançant la vestimenta també té els seus problemes. Els recursos de cada família i les diferències de classe s’exhibeixen també sense límits, i això ja no té tanta gràcia. I mentre no ens decidim, perquè els uniformes tampoc ens acaben d’agradar, resulta interessant deixar clar que els professors encara tenim l’autoritat. Ni que sigui prohibint la gorreta d’una manera arbitrària. A més, què caram, la prohibició de la gorreta permet un debat interessant sobre els tabús i les prohibicions. Hi ha llocs on els adolescents van despullats -els nois amb una funda de colors al penis-, i hi ha llocs on van com volen, però amb gorra a classe no.
‘Muermo’, bé o ‘Puto Amo’
24/09/2016
Tots preguntem als fills com els ha anat el primer dia de curs. Les respostes són tan diverses com les criatures. Poden anar d’un “bé” i poca cosa més, fins a una explicació detallada de la jornada. Però el més probable és que no us hagin explicat que han pintat les aules o han plantat un arbre nou al pati. Fins i tot si han canviat de centre, no els importa gaire ni la geografia de les aules ni la forma dels pupitres. El més important és la valoració dels professors que els han tocat.
Els alumnes, a més, s’informen amb els companys de cursos superiors: aquest com és?, i aquella? Amb això i l’hora escassa de la primera classe, emeten un veredicte que costarà molt de canviar. Com que els adolescents són gent intensa, sense gaires matisos, no es molesten a fer gaires categories. Amb tres n’hi ha ben bé prou: muermo, bé o puto amo.
El muermo és un professor avorrit que avorreix. Llegeix a classe el llibre o els dossiers de la matèria. Evita la participació dels alumnes, potser perquè té poca autoritat i li fa por que la classe es descontroli. Les seves explicacions són llargues i poc il·lustrades. El puto amo, en femení puta ama, és un professor que s’explica amb claredat, avança a poc a poc, convida a participar i a la vegada manté una absoluta autoritat sobre els alumnes. El professor classificat com a bé és la barreja dels dos extrems.
En general, potser amb altres paraules, aquesta és la classificació que els alumnes fan arribar als pares. També hi ha alumnes que ens parlen dels nostres col·legues en aquests termes. Sempre els dic dues coses: que no venim a classe a divertir-los, i que el Merlí que veuen a la tele parla entre quatre i cinc minuts amb els alumnes. I així és molt fàcil ser fantàstic. Si el guionista hagués de fer un guió per a dues hores de classe a la setmana, ja en parlaríem. I ho dic perquè ara faig classes, però he fet de guionista molts anys.
Per això crec que la realitat supera la fantasia, i de putos amos, als nostres instituts, n’hi ha molts. I els que només són bé, potser són encara més eficaços a l’hora dels resultats. I els muermos? Doncs bé, els dic: dels professors que no ens agraden també en podem aprendre molt. Als centres d’ensenyament també s’aprèn a anar per la vida. I no tot serà, a la vida adulta, tenir col·legues o caps o directors generals tan fantàstics com els putos amos. De tot se n’aprèn.
Menys pronoms febles i més lectures
10/09/2016
Cada any, a principi de curs, en Benet es proposa d’aconseguir uns objectius ben concrets. Les seves classes serien un èxit, em diu, si aconseguís que els alumnes llegissin més i que els preocupés una mica més la seva expressió oral.
Comparats amb la quantitat de coneixements que l’administració proposa que s’adquireixin en qualsevol curs d’ESO o de batxillerat, els objectius d’en Benet semblen ben poca cosa. Li pregunto si pensa deixar de banda les subordinades de relatiu, la vida d’Ausiàs March o els pronoms febles, i em diu que ja ho veurà, que depèn del temps que li quedi després de dedicar-se al foment de la lectura i a despertar entre els nois l’interès per parlar bé.
Però en el foment de la lectura, com en tantes altres coses de la vida, les raons teòriques o els arguments racionals no són el motor del canvi. Per fomentar el reciclatge, la conducció responsable o la pràctica de l’esport, o per aconseguir que la gent deixi de fumar, resulten gairebé sempre més efectius els elements emotius que no pas els racionals. Som així. Les bones pràctiques s’adopten quan resulten un senyal de modernitat i civilització i afegeixen valor als que les adopten. Els nois no llegiran més perquè els diguem que gràcies a la lectura practiquen l’atenció profunda o milloren el seu coneixement de la llengua. La lectura ha de ser un espai d’intimitat, i és bo que cadascú se’l faci a la seva manera. Els valors emotius de la lectura els han de descobrir els alumnes, i sempre seran molt personals. Per això la lectura és tan difícil de fomentar.
Què farà en Benet? Els envoltarà de llibres, perquè està demostrat que llegeix més qui té més llibres a l’abast. Experimentarà. Tornarà a la lectura en veu alta. Els farà fer vídeos amb comentaris de llibres i els compartirà en un blog. Crearà un canal de YouTube per fer-los parlar de llibres i practicar, de passada, una expressió clara, que arribi a la gent. Els farà tenir un llibre al lavabo de casa perquè el llegeixin, de manera que la lectura sigui un acte tan íntim com fer caca. I el que no farà, em diu, és estovar-se, posar-ho fàcil, recomanar llibres senzills amb la pretensió absurda d’adaptar-se als lectors menys capaços. L’escola és un espai amb límits i obligacions, i de la mateixa manera que hi està prohibit fumar, és obligatori llegir. Els farà llegir més, encara que s’empipin els que creuen que obligar els nois a llegir és fer-los agafar mania als llibres.
Sobre guies turístics i professors
27/08/2016
El meu amic Benet m’explica que aquest estiu ha estat a les ruïnes maies de Tikal, a Guatemala. A l’autobús va coincidir amb un grup de turistes que havien contractat un guia. Així que van arribar a l’entrada del recinte arqueològic, el guia va advertir-los que si se separaven del grup procuressin ser puntuals, perquè si perdien el bus haurien de fer nit allà. I ho va arrodonir amb una brometa. Si arribaven tard... “ Enjoy the jungle ”, els va dir. La versió castellana de l’explicació s’acabava amb la mateixa brometa: “ Disfruten de la jungla ”.
A partir d’aquí el Benet ha construït una teoria segons la qual els professors i els guies turístics som igual de patètics. Pretenem fer veure que improvisem les bromes, i que les nostres classes són fresques i espontànies, i resulta que ens portem el discurs, bromes incloses, ben preparat de qui sap les vegades que l’hem pronunciat. Ara bé, crec que els guies turístics són molt més mentiders i tenen una impunitat que els professors no tenim. Segons el guia que vaig sentir al Parc Güell, Gaudí va dibuixar la porteria sota l’efecte al·lucinogen de l’Amanita muscaria, un bolet de barret vermell i blanc que l’arquitecte consumia seguint una antiga recepta siberiana: bevent-se els orins d’una persona que havia ingerit el bolet.
Els professors també expliquem curiositats, però som una mica més responsables. Els guies entretenen, i nosaltres pretenem ensenyar. A nosaltres, a més, se’ns descobreix fàcilment. Sabem que un dels entreteniments dels alumnes consisteix a descobrir fins quin punt repetim la mateixa brometa a cada classe o expliquem la mateixa anècdota any rere any. Hi ha el professor d’història que, parlant de líder de l’URSS Khrusxov, i perquè en recordin el cognom, els diu que pensin en mig croissant que cau a la tassa, xof. Hi ha el professor de literatura catalana que els diu que Jaume I va néixer a Montpeller, i no en un paller. Hi ha el de filosofia que pregunta si algú no ha entès l’explicació i, com que ningú contesta, pregunta si algú l’ha entesa, i com que tampoc contesta ningú arriba a la conclusió que la classe és buida i agafa la porta i se’n va. Sí, estimats alumnes. De vegades ens repetim. Per això hem de fer vacances. Per recollir més anècdotes, més humor i més vida que us ajudin a aprendre. Perquè està demostrat que l’humor, ben usat, és una bona eina a les aules.
Deures d’estiu (per a pares)
13/08/2016
El meu amic Benet em diu que aprofita les vacances per posar-se al dia i preparar el curs que ve. Li pregunto què estudia i què llegeix, i em diu que no res, que ho fa amb el mòbil, com els alumnes. I també com ells s’ajeu al sofà, posa el mòbil a terra i es dedica a mirar vídeos dels youtubers amb més seguidors.
Tenim uns alumnes, em diu, que no llegeixen llibres ni diaris, ni miren la tele. Viuen en un altre món, i no pot ser que no en sapiguem res. I si no sabem què veuen ni en quin món viuen no els podrem arribar a conèixer bé, i si no els coneixem bé no podrem fer bé la nostra feina. Em convenç que faci el mateix, i la veritat és que l’experiència resulta interessant i inquietant.
Els youtubers amb més èxit responen gairebé sempre al mateix patró, que a mi em recorda el dels adolescents i joves eixelebrats i superficials que protagonitzen tantes pel·lícules americanes d’humor per a joves, com ara American pie o Dando la nota. La mateixa mena de nois superficials, ben plantats i mal parlats, amb un llenguatge empobrit i una gesticulació de cinema mut, que parlen de sexe sense embuts i fan brometes més o menys enginyoses. Nois que construeixen relats purament evasius i acrítics situats en una quotidianitat festiva, consumista, individualista i feliç. I com que busquen tenir com més seguidors millor, els de més èxit a Catalunya són sempre en castellà. Tafanegeu, per exemple, alguns vídeos d’El Rubius, amb més de 14 milions de seguidors; d’AuronPlay, amb uns 4 milions, o dels també popularíssims (sempre nois) Wismichu i The Grefg. Són nois que s’hi guanyen molt bé la vida i que superen en audiència els presentadors més coneguts de la televisió de sempre. Són nois, a més, que s’han inventat un nou ofici, ben pagat, que molts dels nostres alumnes (i fills) també voldrien fer, perquè només cal ser simpàtic i enginyós.
Però no s’hi val concloure que anem molt malament i que tots aquests vídeos són una pèrdua de temps. No s’hi val dir als nostres alumnes o fills que en lloc de mirar-se aquestes ximpleries haurien d’estar llegint literatura de la bona. El que cal és mirar d’entendre què passa i cap on anem. Perquè el mitjà no és el problema de tanta ximpleria. La xarxa és oberta a tot. Al terrorisme, a la pornografia, però també a la cultura i la reflexió. També hi ha youtubers que parlen de llibres. Si no entenem el fenomen, no el podrem aprofitar!
Si llegir fos pecat
30/07/2016
Una tarda d’estiu de fa molts anys, quan jo era un adolescent encara tendre, una nena de la colla del poble de mar on passava l’estiu ens va fer saber que estava en possessió d’un disc que la seva mare els havia prohibit d’escoltar a ella i a les seves germanes. La mare els havia pres el disc, però una cosina seva n’hi havia procurat un altre. Un disc prohibit? Com podia ser? Els discos només contenien música, i es feia difícil pensar que una música, per sorollosa que fos (els Beatles, per a la meva àvia, només feien soroll), es pogués arribar a prohibir.
Aquella mateixa tarda vam fer una reunió clandestina per escoltar el disc. El grup es va ampliar. Es va duplicar. L’endemà es va triplicar. Els amics dels amics no s’ho volien perdre. Escoltarien el disc prohibit, una cançó d’una cantant anglesa que es deia Jane Birkin i que no havíem sentit anomenar mai, que cantava en francès amb un amic seu que es deia Serge Gainsbourg. Era Je t’aime... moi non plus. A nosaltres moi non plus ens semblava que volia dir que ell no se l’estimava tant. Però escoltar els gemecs amorosos de la parella resultava tan inquietant que, després, els nois i noies del grup ens miràvem una mica avergonyits i no sabíem ben bé què fer. Sense la prohibició, el més probable és que no l’haguéssim escoltat mai. La notícia es va escampar. Al sermó del diumenge van dir que escoltar allò era pecat. En moltes cases hi va haver interrogatoris. Els discos van ser confiscats. Però sempre hi havia algú que anava a Andorra i en baixava un.
Potser aquest seria el camí per incitar a la lectura els adolescents més rebecs. Aquests que afirmen sense vergonya que no llegeixen perquè no els agrada, i que no pensen llegir mai res que no sigui obligatori. Potser la manera és arribar a casa amb un llibre i preguntar-los si l’han llegit. No? Doncs sort, perquè és una vergonya que algú llegeixi això, haurien de prohibir aquest llibre, que parla de... (aquí es fa un breu resum del llibre). Seguidament es fa saber que a algun amic o amiga ja l’hi han prohibit, i que aquell exemplar és el seu, que us l’heu mirat per veure fins a quin punt és una indecència llegir allò. A continuació se surt de la sala amb el llibre, com si el volguéssim amagar, i el deixem ben visible sobre algun radiador. Això sí: el llibre ha de tenir autèntic interès. A veure si piquen i aprofiten l’estiu.
Tot un estiu al davant per pensar-hi
16/07/2016
El meu amic Benet ha enviat un e-mail als pares dels seus alumnes en què els recomana un llibre per a l’estiu. Trobo que s’arrisca, perquè n’hi haurà uns quants que s’ho prendran malament (que faci estudiar els nostres fills, perfecte, però que no ens digui als pares què caram hem de llegir), però a mi em sembla tan ben pensat que li copio la idea i el recomano en aquest article. Es tracta de L’aigua és això, un text brevíssim de David Forster Wallace meravellosament ben editat per Edicions del Periscopi. Es tracta del discurs que va pronunciar als alumnes que es graduaven en una universitat nord-americana. Un discurs breu sobre què pensem i per què, com veiem el món, i com podem sortir del que anomena “la nostra manera de pensar per defecte”. Només si som capaços de fer-ho podrem decidir cap on orientar els nostres pensaments i, en conseqüència, la vida.
D.F. Wallace era, sobretot, un novel·lista i un narrador extraordinari. Res més lluny de la seva manera de fer que els llibres d’autoajuda. Tampoc va de filòsof. L’aigua és això és una reflexió personal, molt viva i plena d’humor, sobre un tema que ja ve de lluny i que Bertrand Russell també va explicar molt bé en un llibre meravellós que no s’ha traduït encara al català, The conquest of happiness (1930), on deia que ningú és capaç de ser feliç i de ser útil als altres en una presó, i que les passions que ens tanquen en nosaltres mateixos són una de les presons més terribles. Entre aquestes passions hi ha la por, l’enveja, el sentiment del pecat, l’autocompassió i l’autoadmiració. En tots aquests casos els nostres desitjos se centren en nosaltres mateixos. No hi ha un interès real pel món exterior. Només en la mesura que ens pogués afectar per bé o per mal. D.F. Wallace coincideix en la proposta de fer-nos fugir de la petita presó de pensaments i sentiments egocèntrics en què ens tanquem nosaltres mateixos. Però ho fa des d’una lucidesa actual i plena d’humor.
És a l’adolescència quan adquirim consciència que pensem. Una època fantàstica per llegir llibres com aquest, que comença amb la faula de dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Els joves no responen, i només al cap d’una estona n’hi ha un que pregunta a l’altre: “Què és l’aigua?” Es llegeix en mitja hora i es rellegeix durant dies i dies.
La ràbia de Lolita Bosch
02/07/2016
Lolita Bosch ha escrit un llibre amb ràbia. I no se n’amaga. De vegades la ràbia és imprescindible per sobreviure i de vegades, com ella mateixa diu, pot ser una forma d’esperança. En el seu cas, és el que li ha permès escriure el seu darrer llibre,La ràbia, que ha obtingut el premi Roc Boronat 2016. Més que una novel·la de ficció, és un tros de realitat. Hi barreja el relat i la reflexió sobre l’assetjament escolar que va patir d’adolescent amb una investigació periodística, feta durant la redacció del llibre, que l’ha portada a parlar amb molts adolescents que estan passant per aquest drama, però també amb els que ella anomena, sense compassió, torturadors. I també amb mestres, professors i psicòlegs que no sempre han estat a l’altura dels esdeveniments.
Això en fa un llibre diferent. Cada any apareixen unes quantes novel·letes sobre els temes estel·lars del pensament correcte (la separació dels pares, les drogues, la violència de gènere). Són novel·les més nascudes de l’oportunitat que de l’emoció, i això les fa, senzillament, dolentes. La ràbia és de veritat. És tan veritat que no s’ajusta a aquesta pretesa correcció política que fa tant de mal a la literatura juvenil. A La ràbia les coses no s’acaben bé, perquè la història continua. No hi ha perdó per als torturadors ni per al sistema. S’hi denuncia que, a les escoles, les coses no es fan prou bé. Tampoc els pares saben com actuar, i això si detecten el problema. La ràbia busca els culpables on són: en una trama difusa de complicitats, sovint inconscients, que ens fa una mica culpables, o molt, a tots. Perquè no volem veure què està passant. Perquè quan en veiem algun símptoma no hi donem prou importància. O perquè pensem, com el famós jutge de la minifaldilla, que la víctima s’ho deu estar buscant.
La ràbia és un d’aquests llibres que emocionen sense renunciar a informar i a fer-nos saber. És un bon text per als adolescents. Per als torturadors, per a les víctimes, i per a tants i tants nois i noies que veuen com els companys li diuen “vaca” a la Tal o acusen en Tal Altre de coses falses a la xarxa, i no fan res per evitar-ho. I és un text extraordinari per als pares i per als professors, perquè encara que ja sapiguem que l’assetjament escolar sap camuflar-se per passar desapercebut o per semblar una altra cosa, aquí ho viureu com si li passés a un fill vostre. Que, per desgràcia, sempre és diferent que quan li passa a un altre.
Massa hores de classe
18/06/2016
S’acaba el curs i penso que ha sigut dur, cansat. Cansat de tantes hores de classe. No ho dic per mi, ni pels meus col·legues. Ho dic, sobretot, pels alumnes. A això de les classes ens hi hem avesat, perquè es practica des dels temps més remots, però no deixa de ser un sistema ben bèstia.
Que ningú no es pensi que els nois ens escolten atentament durant seixanta minuts. Les classes tenen vint minuts bons, potser mitja hora. La resta és palla, repetició i repàs. I com més classes, menys intenses. Tothom sap que l’última classe del dia s’aprofita molt menys que la primera o la segona.
Fem massa hores de classe. I per raons d’ordre, però també de seguretat, massa poques activitats fora de les aules. Si les hores de classe fossin una garantia de bons resultats, encara. Però ja s’ha repetit mil vegades que els països d’Europa amb millors resultats docents són, precisament, els que fan menys hores. A Finlàndia, com a Suècia, amb unes 250 hores menys que nosaltres, obtenen els millors resultats d’Europa. Naturalment, no hem de deduir que tenen més bons resultats perquè fan menys hores, però és clar que més hores no milloren el nivell. La feina més important es fa a les escoles de primària, no a les de secundària. I l’èxit de les escoles sueques i finlandeses és el resultat, sobretot, de considerar la feina de mestre de primària al més alt nivell, tant pel sou com pels estudis i proves que s’exigeixen per accedir al cos de professors. Menys hores, més ben aprofitades, i més combinades amb activitats docents que no responguin al model convencional de la classe.
Imagineu-vos, per un moment, que cal tancar els centres d’ensenyament a causa d’una epidèmia, o perquè l’Estat s’arruïna, o perquè en Montoro continua de ministre, la Generalitat fa suspensió de pagaments i ens envien a casa. Imagineu-vos que heu d’organitzar vosaltres l’educació dels vostres fills, amb l’ajut de professors o no, en funció dels vostres recursos. ¿A algú se li acudiria tancar els seus fills en una habitació, fer-los seure en un pupitre i anar fent passar els professors, una horeta cadascun, des de quarts de nou fins a quarts de tres, amb trenta minuts d’esbarjo per menjar-se un entrepà en un pati de ciment? Segur que, amb el bon temps que fa en bona part del territori d’aquest país, moltes classes les faríeu a l’aire lliure. I segur que els faríeu fer menys hores de classe.
A l’estiu, si els vostres fills han d’estudiar alguna assignatura que els ha quedat pendent, o han de fer deures de repàs, ¿quantes hores aconseguiu que s’asseguin i treballin?
Llibres de paper
04/06/2016
El meu amic Benet i jo constatem que els alumnes no són tan digitals com ens pensàvem: segueixen llegint sobre paper. Sempre que es tracti de textos lliures de drets, expliquem als alumnes on poden descarregar-se les obres i quines són les millors versions. Però després constatem que s’acaben comprant els llibres en paper. Les estadístiques afirmen que només un 10% dels lectors ho són en suports digitals. Però els nostres alumnes són fidels al paper en un 100%.
Els preguntem si fan el mateix amb les seves lectures habituals, i ens diuen que sí. Però és una resposta enganyosa. El que passa és que això de les lectures habituals els queda una mica lluny, perquè llegeixen ben poc. Més ben dit: són ben pocs els que llegeixen. Les estadístiques poden dir el que vulguin. En general són d’una imprecisió vergonyosa i no se’n pot deduir res. Només serveixen per complaure els polítics i per animar el sector editorial, convençut que la publicació de xifres de lectors a la baixa els podria perjudicar.
Però crec que la realitat s’assembla més a la que veiem als centres d’ensenyament. Els llibres que els fem llegir encara són de paper. Però, per gust, són ben pocs els que llegeixen llibres. La majoria consumeixen vídeos brevíssims, missatges, comentaris a les xarxes socials, blogs, acudits, sèries de televisió i resums dels llibres que els fem llegir. I tot això sí que és digital.
El problema és que en un país on els hàbits de lectura són tan febles (8 llibres a l’any per lector contra 40 a Finlàndia, per exemple), és difícil que els nostres adolescents sàpiguen compaginar la lectura reflexiva que reclama la literatura amb la lectura ràpida i lleugera que els ve de la xarxa. Resulta que la discussió no era entre el llibre de paper o el llibre digital, sinó entre la cultura del llibre i la de la pantalla. I l’amenaça no era la pirateria (com diuen alguns escriptors que han deixat d’escriure perquè creuen que els pirategen massa) sinó una altra manera de consumir històries i ficcions, que només és compatible amb la bona literatura si l’hàbit d’una estona de lectura en silenci, amb pauses i amb reflexió, ja està consolidat. I per arreglar-ho no n’hi ha prou amb sermons a casa o a les aules. Per això cal tornar a prestigiar la literatura. Si l’administració no té idees, que parli amb els autors. En tenen moltes.
D’on ve la paraula ‘spam’?
21/05/2016
En Benet m’explica que fa uns dies va proposar als alumnes la lectura i comentari del conegut epíleg del Canigó de Verdaguer, en què els campanars de Cuixà i Sant Miquel, personificats, s’expliquen les seves penes. No va passar dels primer versos, perquè ningú no sabia què caram és una abadia. Abat i abadessa els sonaven a alguna cosa de la religió, però no sabien ben bé què. Aparentment, em diu tot preocupat, el problema es podria resoldre amb una explicació breu del significat de la paraula. Però el quart vers parla dels salms, el sisè de l’asceteri, el vuitè del salteri i el novè del presbiteri. Posats a fer, em diu en Benet, potser el millor era convertir la classe de Verdaguer en una classe de cultura general, i abastar des de l’arquitectura romànica fins a l’organització de la vida monacal. Però també caldria fer referència a la Revolució Francesa, causa de l’abandonament i la ruïna dels monestirs que lamenta el poeta, i explicar-los la història d’uns capitells que van anar a parar a Nova York.
Parlem de paraules i de coses. En Benet, pessimista de mena, diu que estem a punt de trencar el fil que ens connectava amb el passat, amb tot un món que calia designar amb unes altres paraules. Li dic que el seu món dels adolescents es designa amb altres paraules. Està bé que el preocupin les paraules antigues, però sense oblidar les noves. Li faig notar, per exemple, que una paraula tan important com empatia ens era del tot desconeguda, i en canvi els adolescents l’usen constantment. ¿No és més important disposar de la paraula empatia que de la paraula abadia? Sí, Benet: no ens hem d’entossudir a explicar als alumnes les paraules del món antic. El repte consisteix a despertar-los l’interès pel món, i això també es pot fer a partir de les paraules d’ara. Utilitzen la paraula spam, però segur que són ben pocs els qui saben que Spam era una popular marca de carn de porc en llauna que els Monty Python van convertir en sinònim de cosa innecessària gràcies a un gag divertidíssim en què tots els plats d’una cafeteria inclouen l’indesitjable Spam. En Benet reconeix que no ho sabia.
-Doncs parla’ls de les abadies i dels presbiteris -li dic-, però no t’oblidis de l’spam, perquè aquest és el seu món, i l’empatia consisteix precisament a connectar amb el món dels altres. A entendre el món interior dels alumnes i les paraules que necessiten per expressar-lo.
L’Any Llull, sense Llull
07/05/2016
Per ensenyar literatura, la xarxa és una porta oberta als millors llibres del món. És una meravella poder comentar una traducció de Shakespeare al català amb l’original al costat, i acompanyar la classe amb textos d’altres autors, d’altres èpoques i d’altres cultures que parlen del mateix, o fan servir el mateix tòpic, o se serveixen de recursos semblants.
Tot això és molt bonic, però resulta que, curiosament, la literatura catalana, i no només la més antiga, té una presència ben pobra a la xarxa. Ens vantem de ser una cultura molt activa a internet però tenim abandonada bona part de la nostra història literària. Els professors, quan volem fer llegir uns versos d’Ausiàs March, hem de recórrer a les fotocòpies, com fa mig segle, o als textos que trobem en webs d’altres centres o en blogs literaris. I si les obres completes de March o de Roís de Corella no hi són, encara menys les de Ramon Llull, Turmeda o Eiximenis. De manera que celebrem els set-cents anys de la mort de Llull amb només tres o quatre llibres seus complets penjats a la xarxa. Hi ha excepcions: Lo somni, de Bernat Metge, és a Viquitexts, i en una bona edició, amb l’ortografia normalitzada. El Tirant també. Però passem als autors del XIX, a veure si tenim més sort. Narcís Oller? Només alguns contes, a més de Pilar Prim i La bogeria. Però amb ortografia prefabriana. Per què? Misteris.
Si són els editors actuals els que hi posen problemes, crec que s’equivoquen. ¿Per què hi ha més d’una trentena de novel·les de Zola, ben editades i ben gratuïtes, i només una i mitja de Narcís Oller? I Verdaguer? I Guimerà? Poques obres, i només amb l’ortografia del XIX. Els editors també s’equivoquen de no penjar a la xarxa les traduccions al català dels clàssics, des d’Homer fins a Virgili. El monestir de Montserrat no renuncia, com tots sabem, a vendre records de la Moreneta, però han cedit generosament la seva edició de la Bíblia i l’han publicada en tots els formats digitals. Bravo.
Sigui com sigui, és penós que tants autors del segle XX estiguin penjats a la xarxa i la literatura catalana hi tingui una presència tan minsa. ¿És perquè som poca gent? Els noruecs són menys, i poden llegir tot Henrik Ibsen a Viquitexts. ¿I per què hi és tot Joan Salvat-Papasseit i en canvi no hi ha gairebé res de Josep Pla? Jo no ho sé. Només pregunto. A veure si algú té una resposta.
Collita de poetesses
23/04/2016
En aquest país nostre, per Sant Jordi es deuen escriure milers i milers de contes i poemes per presentar-los als concursos escolars. Com són? De què van? En Benet i jo estem d’acord que, si més no durant els últims vint-i-cinc anys, els temes d’aquestes petites obres, tant en prosa com en vers, han canviat ben poc: l’amor i la mort, la recerca de la felicitat i la desesperació davant d’un món sense sentit. Són la mena de coses que sembla que preocupen els adolescents. Amb un punt d’humor, en Benet afirma que si féssim una mitjana de tots els contes, en sortiria una història d’amor i de mort, amb una mica de nostàlgia i d’esperança, i amb un punt de metafísica: una noia que s’enamora d’un noi. El noi està malalt, es mor i es converteix en una estrella. De nit, la noia se la mira i hi parla.
En Benet opina que, en poesia, el resultat és molt millor. El conte demana massa ofici. És cert que la poesia exigeix encara més tècnica, però també funciona si prescindim del rigor de la forma, la puntuació o la sintaxi. La poesia és compatible amb el món de la velocitat, la immediatesa i el WhatsApp. A més, la poesia els facilita l’expressió de l’emoció vibrant de les coses noves, tan pròpia de l’adolescència. Per això és el gènere adolescent de gairebé tots els escriptors. I potser és per això, diu en Benet, que als poemes dels nostres alumnes hi ha versos tan intensos com aquests:
L’Aitana expressa així el seu entusiasme per la vida: “ Jo ja sóc a l’avió / en camí cap a la felicitat. La Júlia barreja paraules i sensualitat: Nues, les paraules / em besen els llavis. La Usuè veu la llibertat com una Joveneta cruel / que sures en l’aire / i m’has deixat tocar-te / un sol instant, fugaç... ” La Gemma, una de les poetes més interessants que hem descobert, relata amb imatges com lluita contra la malaltia durant una estada en un hospital: “ Túniques de talc voleien entre ganyotes / sepultades d’oblit a la sala d’espera ”. I relata amb versos tan il·luminats com aquests els primers passejos fora de l’habitació: “...cada respir d’Everest, cada pas d’uns turmells accidentats, d’uns genolls com pomes / d’un esquelet que surt de passeig / a caçar cicatrius / a comptar creus / a envejar maquillatge violeta / que no és potinga sinó fàstic / amb una Eiffel de xeringues / cada vespre homenatjat / i cadàvers de cabells / al coixí sacrificats...”
En temps de pessimisme per la llengua, va força bé fer troballes com aquestes. Que tingueu un bon Sant Jordi!
Opinió sobre l’opinió
09/04/2016
Al meu amic Benet no li fa cap gràcia que els alumnes, abans de començar un examen, li preguntin si poden donar la seva opinió. Ens passa a molts professors. Els alumnes han de contestar alguna qüestió relacionada amb la Revolució Russa, l’art abstracte o el bilingüisme, i volen que la seva opinió personal es valori com a part de la prova. En Benet s’indigna. Com gosen opinar? Confonen l’opinió amb l’expressió del primer que els passa pel cap! A qui se li va acudir que els alumnes havien d’opinar?
Jo m’ho prenc amb més humor. Li dic que els nostres alumnes estan acostumats a veure, a la tele, programes on la gent opina des de la més absoluta ignorància, i de coses tan importants com la vida, l’amor i les relacions entre persones. El públic d’aquests programes, a més, agraeix l’estirabot, la broma, l’acudit o l’insult punyent. Una opinió divertida, original o emocionada mereix més aplaudiments que una reflexió fonamentada. Per a la cultura de l’espectacle és gairebé imprescindible l’opinió de l’ignorant. Es compren opinions sorprenents, paradoxals, insòlites, més que no pas opinions raonables.
Els mitjans més grocs, com les emissores més reaccionàries, no conviden articulistes o tertulians reaccionaris però savis, que també n’hi ha. Conviden ignorants. D’aquesta manera, entre la mena d’opinió que fomenta la cultura de l’espectacle i les noves possibilitats d’opinar que ofereix la xarxa, opinar ha deixat de ser una manera modesta d’aproximar-se a la veritat per passar a ser l’expressió del primer que et passa pel cap, l’exhibició impúdica de la facilitat de paraula o una manera d’ofendre o de ridiculitzar el contrari. Els nostres alumnes aprenen de la tele i practiquen a la xarxa. Hem de ser comprensius.
En Benet em diu que no els justifiqui tant. Que hem de promoure l’opinió amb fonament. Menys opinió i més estudi. Cal ensenyar a opinar, que vol dir a estudiar i reflexionar sobre la matèria opinable. Es pensen que les lleis de Newton no són opinables i en canvi la filosofia de Kant o la pintura de Joan Miró sí. Newton també era opinable! Però van haver de passar dos-cents anys de coneixements perquè Einstein opinés diferent que Newton. Exigim-los uns quants mesos o anys de coneixements, per opinar sobre Kant o sobre Miró! O siguem més radicals, em diu en Benet. Com Gregorio Luri quan feia classes de filosofia, que començava el curs dient: “A les meves classes, qui opini està suspès”.
Com més inútil els sembli, millor
26/03/2016
En Benet dedica tota una classe a comentar un poema de John Keats. Els alumnes hi van entrant i s’acaben interessant per les idees que exposa. Finalment en Benet arriba a pensar que ha aconseguit fer-los tocar aquest cel de l’expressió de les emocions humanes que és la poesia. Un alumne, potser el millor del curs, reconeix que ara sí, ha entès les metàfores i les idees que proposen els versos. Però després ve la desil·lusió: en Benet li pregunta si no li ha fet venir ganes de llegir alguna cosa més de Keats. I l’alumne, sincer, diu que no.
En Benet m’ho comenta una mica amoïnat, i a mi més aviat em fa riure. Què es pensava? Com vol que un noi de setze anys s’entusiasmi amb Keats? Li dic que es planteja reptes impossibles. Ara només es tracta de fer un bon planter. El comentari d’aquest poema potser donarà fruits d’aquí molts anys. Ara els alumnes viuen immersos en l’objectiu d’aconseguir bones notes que els permetin accedir a una bona carrera que els permeti accedir a una bona feina que els permeti guanyar-se bé la vida. I, com em va dir en una ocasió un noi de primer d’ESO, comprar-se un Ferrari.
En Benet ho troba molt pervers. “Ho veus? -em diu-. Només pensen en l’estudi des de la perspectiva prosaica de guanyar diners. Estem perduts”. Li dic que, si pensen així, és perquè la nostra societat pensa així. Però els professors no hem d’afluixar. Hem d’apostar per l’entusiasme de les coses inútils. Estudiar matemàtiques és, només en aparença, més útil que estudiar llatí. Perquè aconseguir un excel·lent en llatí o en literatura universal els fa tastar, de més a prop, la gràcia del coneixement, que no té res a veure amb la utilitat immediata.
Els alumnes, sense saber-ho, ens donen la raó. Al contrari de molts pares, que valoren més un 10 en matemàtiques que en història de l’art, els bons alumnes treuen bones notes en totes les assignatures. I els professors no hem de cedir a la idea dels coneixements pràctics. Al contrari: com més inútil els sembli estudiar un poema de Keats o una pintura de Miró, més interessant és que treballin amb disciplina aquestes qüestions. Altrament, renunciaríem al coneixement i ens limitaríem a formar treballadors de multinacionals. Però aleshores el coneixement ens vindria d’aquests països del nord on diuen que la gent és més culta i desvetllada, i on les escoles són molt millors que les nostres.
Classe de catanyol
12/03/2016
A classe em pregunten què és això del catanyol. Els podria contestar que és una paraula de broma, inventada per fer referència al català degradat pel contacte amb una altra llengua. També els podria dir que la trobo una bestiesa, però busco una resposta una mica més acadèmica. I mentre responc, veig que la paraula posa al mateix sac objectes de crítica massa diferents: una cosa són els errors de tota mena que fan els locutors, periodistes i tots els qui, d’una manera o una altra, haurien de contribuir a formar un model de llengua estàndard, i una altra cosa ben diferent és la pronúncia -amb totes les variants que vulgueu- pròpia dels qui han après el català quan ja eren grans, quan ja és difícil d’assumir un sistema fonètic diferent del teu.
Ara proliferen, a la xarxa, els correctors, aficionats o professionals, que es dediquen a la caça del barbarisme, el manlleu, el calc, la interferència i altres desgràcies que afecten el nostre idioma. En cacen a TV3, en cacen en textos d’escriptors i periodistes més o menys reconeguts, als diaris traduïts per robots, i també a l’ARA. Entenc que parlar del catanyol per fer referència a l’absència dels pronoms en o hi, o a l’ús calcat de ser i estar, pot ser una manera -que no comparteixo- de burlar-se o de cridar l’atenció del professional que està fent malament la feina. Però aleshores resulta trist que designi també la parla del qui té dificultats a pronunciar, per exemple, una essa sonora.
Els professors podem donar fe que ara, a diferència de fa vint anys, és impossible determinar per l’origen familiar si un alumne tindrà, o no, un bon nivell de català. Si féssiu una audició a cegues, com es fa amb els músics, descobriríeu que un accent de banyolí de tota la vida pot correspondre a un nen de família guineana, o que una nena que fa la geminació de la b en paraules com poble o moble va néixer a Lima i va arribar quan tenia tres anys. Això demostra que, amb la immersió, el sistema fonètic del català té possibilitats de sobreviure. Canviarà, sens dubte, en 700 anys, però el resultat no serà el catanyol.
El problema és d’un altre ordre, i no afecta només les llengües minoritàries. El problema és que els mitjans han afluixat el seu nivell d’exigència. I no crec que solució consisteixi a assenyalar, amb to burleta, els periodistes i locutors que fan malament la seva feina. Més amunt, hi ha algú que n’és responsable. O no?
Un plaer prohibit
27/02/2016
Mentre fracassem en l’intent d’aconseguir que els adolescents llegeixin, cada vegada hi ha més gent que es resigna a considerar que el món és així, i més els adults, que també reconeixen haver substituït el seu temps de lectura pel consum de sèries de televisió. Si seguim així, acabarem pensant que la tendència és imparable. El temps és escàs, i ens fa mandra llegir Anna Karènina quan arribem a casa cansats. Resulta més gratificador passejar-nos pel Facebook i per l’Instagram, veure uns quants vídeos del YouTube que ens han recomanat, i jeure al llit amb el portàtil per seguir la segona temporada d’una sèrie danesa.
El cost de l’abandonament de la lectura és evident en molts alumnes: un lèxic raquític, una sintaxi coixa, incapaç de posar-se al servei de la construcció d’arguments, i un desconeixement cada vegada més evident de la gramàtica del text. En parlo amb el meu amic Benet i em diu que en més d’una ocasió ha comentat a classe la manera de parlar de polítics i d’homes d’empresa prou coneguts. És cert, els diu, que amb un llenguatge pobre i desnerit es pot arribar lluny, perquè hi ha uns quants polítics i gent d’empresa que no aprovarien el curs que esteu fent. Però precisament per això hauríeu d’aspirar a fer-los fora amb l’ajut dels vostres coneixements i la vostra competència lingüística.
Què hem de fer? L’Emili Teixidor va suggerir de prohibir els llibres. Això els convertiria en un plaer prohibit i la circulació clandestina, el club secret de lectors, faria la resta. Jo crec que hem de canviar una mica de vida. Els nens llegeixen més que els adolescents perquè encara no han caigut en la nova moral del consum, on tot ha de ser ràpid, i variat, i divertit, i gratuït, i fàcil de compartir amb els altres. Els adolescents, en canvi, s’hi submergeixen amb alegria. I un cop instal·lats en la incapacitat per a l’esforç que no sigui obligatori ja no saben trobar ni mitja hora de silenci i recolliment. Estudien escoltant música, amb el mòbil al costat. N’hi ha que consideren la lectura una cosa antiga, perquè només veuen llegir els avis.
Però hi ha una nova modernitat a l’alça. Gent que no corre tant, perquè va amb bicicleta i porta a la cistella un entrepà ecològic i un llibre per llegir. Gent que va al Parlament amb samarreta i parla molt millor que molts polítics antics. Han trobat temps per llegir. Perquè n’hi ha.
Classes apassionades
13/02/2016
Abans que s’implantés el COU (curs d’orientació universitària) als instituts de batxillerat, vaig participar, com a alumne, en la prova pilot que es va fer a l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues. Vam ser uns privilegiats. A més de tenir uns professors d’un altíssim nivell, vam viure una experiència extraordinària. Era l’any 1970. El franquisme s’enduria, prop del final, però el nostre institut era una mena de república lliure amb les classes en català i la llibertat d’expressió no només garantida, sinó constantment estimulada. Però el millor de tot era la manera de treballar i la mena de coneixements que adquiríem.
Treballàvem amb apunts i amb dossiers, sense llibres de text. Vam tenir la sort que encara ningú no els havia publicat. I en bona part de les assignatures no afegíem una capa més als coneixements que ja teníem, sinó que aprofundíem en uns pocs temes concrets i descobríem el valor del treball metòdic, el plaer de la descoberta. A les classes de llengua de Carmen Pleyán ens vam dedicar gairebé tot el curs a la gramàtica del text. A aprendre a desmuntar les peces d’un text perquè poguéssim muntar-ne de nous. L’historiador Borja de Riquer ens portava a classe tota mena de revistes i publicacions que ell mateix havia recollit a París durant les revoltes del Maig francès, dos anys abans, i ens convidava a fer de joves historiadors de l’esdeveniment. Era un luxe. En aquelles classes, a més de tastar la investigació històrica de veritat, practicàvem la democràcia, apreníem a raonar la posició política de cadascú, a discutir-la i a tolerar la posició dels altres. A la mateixa classe hi havia més d’un fill d’alguna notòria figura del franquisme català, i ens tractàvem amb molt més respecte del que hi ha, de vegades, entre els parlamentaris de veritat.
¿Per què no dediquem, ni que sigui un curs, o una part de cada curs, a fer incursions en el coneixement en profunditat i al debat sobre el mateix coneixement? Estic convençut que si un professor domina Shakespeare o l’art romànic podrà dedicar quatre mesos a aprofundir en un únic tema i aconseguirà comunicar als alumnes una de les claus del coneixement: la passió. És evident que si el professor s’avorreix, els alumnes s’ensopeixen encara més. I que aquells professors dels 70 van venir a divertir-se. Per això vam aprendre tant.
La lluna ja no té cap gràcia
30/01/2016
En Benet m’explica que fa uns dies, a classe, va proposar la lectura d’un poema de William Wordsworth, Nocturn, que descriu l’emoció del moment en què apareix la lluna entre els núvols esquinçats, i va descobrir que alguns dels seus alumnes amb prou feines s’havien parat mai a mirar aquest satèl·lit .
A partir del poema, en Benet els comentava que els poetes romàntics recuperen el paisatge com a tema literari. Parlen de les emocions que els provoca el paisatge i, en una mena de diàleg amb el món natural, hi veuen reflectits els seus estats d’ànim. Simplificant: tornen a mirar-se la lluna com només ho havien fet els clàssics. Doncs bé: salta una alumna i li diu que per què s’ha de mirar la lluna. ¿Quina gràcia té la lluna? ¿Qui hi veu emocions, a la lluna? En Benet, sorprès, li pregunta si de veritat no s’ha mirat mai la lluna, no n’ha vist els reflexos al mar, no l’ha trobada màgica quan s’aixeca rere una muntanya, entre els arbres llunyans. La noia, més estranyada encara que ell, li assegura que no. Que la lluna és allà dalt, de vegades rodona i de vegades com un tall de meló, i prou. I no li veu cap gràcia.
Però la sorpresa d’en Benet no s’acaba aquí. Obre un breu debat sobre el que acaba de dir la noia i constata que n’hi ha uns quants més de la mateixa opinió. Potser no són tan radicals com ella, però tampoc troben que la lluna mereixi gaire atenció. De seguida, però, salten els defensors de la lluna sobre les muntanyes nevades. De la lluna a Portlligat. De la lluna vista des de la platja. De la lluna fina en l’aire net de l’hivern. Però ningú no comparteix, ni de bon tros, l’emoció de Wordsworth.
En Benet continua investigant i de seguida descobreix que els alumnes que es miren més la Lluna i li han trobat alguna gràcia són de famílies que, per entendre’ns, tenen casa a Cadaqués o a la Cerdanya. I aventura una hipòtesi: a les famílies amb menys recursos es mira menys la lluna i més la televisió que a les benestants. És injust, els diu. Els que mireu més la lluna entendreu millor els romàntics, Shakespeare i els clàssics xinesos. Sereu més sensibles. I tindreu més oportunitats d’enamorar la persona que us agradi. De manera que, per fer realitat la igualtat d’oportunitats, us haurem de portar a contemplar la lluna. En petits grups, per no fer soroll. Per camins foscos. En nits de núvols esquinçats i de clarianes sobtades.
Que la força ens acompanyi
16/01/2016
Se sol dir que els adolescents tenen una ignorància supina en qüestions religioses, i que això és un obstacle important a l’hora d’entendre la cultura anomenada occidental. És cert que, des del desconeixement, deu resultar inquietant que hi hagi uns edificis singulars, en general de sostre altíssim, que donen aixopluc a imatges tan pertorbadores com la d’un home pàl·lid amb regalims de sang al rostre clavat en una creu. O anar al museu i descobrir pintors que representen una dona que ofereix un cap tallat en una safata, o un home a mig coure a la graella, o un noi rinxolat i amb ales que parla amb una noia d’aspecte avergonyit.
¿Cal tornar a ensenyar religions amb l’excusa d’ampliar la comprensió de la nostra història cultural? En Benet, que fa classes de literatura universal, opina que seria donar-hi una importància que no es mereixen. Els mites de qualsevol de les religions monoteistes provenen, en bona part, de mites molt més antics. I molts d’aquests mites encara funcionen, encara comuniquen el que han de comunicar. Per això en Benet, per facilitar als seus alumnes una comprensió més profunda dels textos, en lloc d’enviar-los a catequesi, els envia a veure Star Wars.
És veritat que Star Wars, i d’una manera molt especial aquesta última producció, tan semblant a la primera de totes, il·lustra molt bé alguns dels mites més arrelats. A més, en Benet m’assegura que els alumnes t’escolten molt més si els parles de Star Wars que no pas dels Evangelis o de la Bíblia, i no perquè aquests textos no els interessin, sinó perquè no hi arriben a través de l’emoció, encara que sigui mentre mengen crispetes, com passa amb la pel·lícula. I les emocions són les portes del coneixement.
De manera que Star Wars és útil per fer classes de literatura i d’art, però també d’història i de filosofia. Perquè facilita, des de l’emoció, la comprensió i l’abast universal del mite de la reaparició dels morts, com és el cas d’Obi-Wan Kenobi o de Jesús; els mites sobre l’incest i l’amor entre germans, tant present a la saga galàctica com a les òperes de Wagner; o el mite d’Edip i el parricidi, que ha inspirat tant Sòfocles com Freud o George Lucas. I ara llegeixo que al Louvre dediquen un espai a explorar els mites antics i coincideixen amb en Benet: un casc de Darth Vader il·lustra el mite d’Hèrcules i la força que no sempre pot controlar.
El professor els desitja bones festes
02/01/2016
Fa mig segle, per Nadal, carboners, vigilants, escombriaires, carters i transportistes passaven per les cases i, a canvi de les estrenes (mot que, també en aquells temps remots, designava l’obsequi en forma de diners que es donava per Nadal als nens de la família, però també als proveïdors) oferien una mena d’estampeta amb uns versos tan precaris com entranyables, escrits en un castellà passat de moda que encara m’emociona.
Llàstima que el costum de l’estampeta s’hagi perdut, perquè ara els professors, amb el nostre sou precari, les pagues retallades i els augments congelats, potser ens afegiríem al grup dels humils servidors públics que passaven per les cases i paraven la mà a canvi d’uns versets en què cantaven les excel·lències de la seva feina. Per ser fidel a l’estil d’aleshores, els versos haurien de parlar del paper dels professors com a forjadors del futur de les criatures, i farien rimar educadors amb humils servidors, aules amb paraules, ciència amb consciència, i altres coses per l’estil. Els primers versos us recordarien que si vosaltres, els pares, teniu al vostre càrrec dos o tres adolescents, a nosaltres els professors ens en toquen, de mitjana, cent quaranta.
Però després d’uns primers versos dedicats a la duresa de la feina, el poema hauria de repassar les coses positives, que són moltes. Els versets del carboner també començaven parlant de la feina ingrata de repartir el carbó de casa en casa, i la pena que els feia anar espantant les criatures per la cara i les mans negres, però de seguida buscaven la part positiva de l’ofici: gràcies al carboner, a les cases hi havia el caliu de Nadal, etcètera. Amb la mateixa estratègia, el poema del professor hauria de parlar de les alegries que ens proporcionen aquest centenar llarg de galifardeus que tenim a les classes i de la satisfacció que ens donen els vostres fills quan s’esforcen i milloren. Ens divertim fent-los discutir sobre els temes més diversos, riem amb les seves ximpleries i fins i tot ens emocionem quan ens expliquen coses que no s’atreveixen a explicar-vos a vosaltres.
Però no escriuré els versos de l’estampeta del professor. Em fa mandra passar casa per casa amb l’estampeta. Em limitaré a escriure aquest article per desitjar-vos un bon any i demanar-vos que seguim col·laborant, perquè el que facin de bo aquests nois i noies depèn tant dels pares com dels professors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada