Separats amb nens, uniu-vos! PRIMERA TEMPORADA (del 4-12-2011 fins al 24-11-2012)

Recull dels articles sobre nens i pares separats publicats al suplement Criatures de l'ARA

L'arbre de les preocupacions

24/11/2012

La meva amiga bibliotecària m'explica que va donar un full d'activitats a un dels seus petits usuaris perquè el donés als seus pares, i el nen li va dir que no en tenia. Van estar parlant i va descobrir que el que passava és que els seus pares s'havien separat. Aquest cas me'n recorda un altre en què també es relaciona la separació amb la mort. Si ho explico no és per donar cap consell terapèutic sinó perquè il·lustra com funcionen els cervellets dels nens.

Des que es van separar, la filla de set anys d'una amiga meva no podia dormir. Deia que sentia una cosa rara al pit que l'ofegava, que estava angoixada i que no sabia per què. Durant aquells dies, la meva amiga va veure una entrevista amb una psicòloga infantil que tractava nens d'Haití que ho havien perdut tot durant el terratrèmol d'ara farà tres anys. La psicòloga proposava al nen que mirava d'ajudar que s'imaginés un prat verd amb un arbre enmig: era l'arbre de les preocupacions. A continuació el nen havia d'apropar-se a l'arbre i penjar-hi les seves preocupacions, una a cada branca. Finalment, havia d'imaginar-se que bufava un vent molt fort que s'enduia les preocupacions per sempre més.

Naturalment, no és que la narració fos miraculosa i les preocupacions desapareguessin gràcies a la ventada imaginària. Al contrari, d'aquesta manera els nens prenien consciència que els passava alguna cosa que tenia nom i es podia explicar i compartir. I des d'aquell moment se sentien millor.

Una nit la meva amiga li va dir a la seva nena, a l'hora de ficar-la al llit, que s'imaginés l'arbre i que hi pengés les preocupacions. La nena va confessar que en tenia dues, i en va penjar una a cada branca. Però el vent no se les enduia, de manera que va esclatar a plorar mentre deia que les seves preocupacions eren massa grans perquè se les endugués cap vent. La mare, sorpresa pels plors de la nena, la va abraçar. Entre sanglots, la nena li va dir les dues preocupacions que havia penjat: que es morís la seva mare i que es morís el seu pare. Ella la va consolar: faltaven encara moltíssims anys perquè es morissin. Les unia un fil invisible que no es trencava mai, ni els dies que estava amb el seu pare. Des d'aquella nit va aconseguir adormir-se amb normalitat i no tenir malsons. Espero que el nen de la biblioteca tampoc en tingui.

__________________________

           

A veure qui ho fa millor

17/11/2012

Dissabte passat deia que no passa res perquè en una casa les coses no siguin iguals que en l'altra, i que les comparacions a veure qui ho fa millor resulten tan absurdes entre els separats com entre els que viuen junts. El tema es pot enfocar de mil maneres. L'altre dia acabava de repassar la cuina i la meva filla em va comentar que la seva mare la té sempre més endreçada que jo. Impossible!, vaig proclamar. Si està perfecta! Sí, em va dir, però ella la té sempre així. Mentre les comparacions es mouen en el territori amable de l'ordre domèstic, trobo que fins i tot són divertides: en quina casa creixen millor les plantes? En quina casa hi ha sempre mantega, la llet és més bona o les tovalloles són més suaus?

Naturalment, no establim cap mena de norma sobre l'ús de suavitzants o sobre si la mantega ha de ser dolça o salada, però procurem que hi hagi unes normes bàsiques per a tot el territori familiar, que són les dues cases, en relació a coses com deixar les tovalloles tirades per terra o sobre mirar la tele a l'hora de sopar.

Perquè en aquest terreny les comparacions ja no serien tan simpàtiques. No sé si sóc una mica il·lús però jo diria que els nens necessiten tenir la seva família, i no pas dues. De fet nosaltres (hi incloc la meva ex perquè l'hi he preguntat) considerem que els nens tenen una única família, encara que els pares estiguem separats i tinguem dues cases. Si no ho féssim així, els nens començarien a trobar avantatges i desavantatges en una casa i l'altra. I sempre, em temo, a favor de l'esforç mínim. Però, cosa que és pitjor, començarien a deduir, d'aquestes comparacions, més dedicació als nens per part de l'un o de l'altre.

La nena ja m'ha dit, en alguna ocasió, que la seva mare els cuida més, una manera com una altra d'exigir-me que l'ajudi a fer els deures a les onze de la nit, i a més a més li porti un vas de llet calenta amb una cullerada i mitja de sucre justa. Com que tinc la consciència tranquil·la, m'enric d'aquests petits xantatges emotius. Però estic alerta. Tots els separats ho estem. En el fons, em temo que som com criatures i que també, ni que sigui inconscientment, pares i mares competim. Potser no perquè ens estimin més, però si perquè no ens estimin menys.

__________________________

I si l'altre progenitor ho fa millor?

10/11/2012

Després d'un cap de setmana que no han estat amb mi, pregunto als nens què han fet, on han anat, quins amics han vist. Si els nens em responen amb gran alegria, puc arribar a sospitar que s'ho han passat millor que quan estan amb mi. Sí, segur que s'han divertit molt. Amb mi mai no es diverteixen tant. Ara me n'adono: els caps de setmana amb mi són un avorriment! Pobres nens! I ben mirat, no és només això. És que a mi els nens no em tenen tanta confiança, ni compartim tantes intimitats. No m'expliquen les seves penes, els seus amors preadolescents, els seus dubtes. Ostres! Decididament, els nens s'estimen més estar amb la seva mare que amb mi. He fracassat.

Per sort, aquest no sóc jo. Va, una mica sí. Però en general, quan em faig aquesta mena de preguntes procuro passar-les de llarg. Això sí: conec uns quants separats, i separades, que tenen aquesta paranoia. Segur que les causes són molt complexes. N'hi deu haver que tenen sentiments de culpa i es castiguen d'aquesta manera. N'hi deu haver que projecten així la seva inseguretat de pares solitaris.

Sigui com sigui, la idea que un ho fa més bé que l'altre és absurda, i ja n'he parlat en algun altre article. Si es tractés d'això faríem el que proposava Plató: lliuraríem els nens a la República i prohibiríem que els pares s'ocupessin de l'educació dels seus fills.

Entre les parelles que viuen juntes també hi ha diferències i preferències en les relacions entre pares i fills. No és igual la relació del pare amb el nen que amb la nena. Anar a comprar roba o anar a fer uns xuts amb la pilota són activitats que no acostumen a ser neutrals respecte al pare o la mare. Hi ha totes les variants que vulgueu, però sempre hi ha diferències, i s'assumeixen perfectament. En canvi, els pares separats de vegades s'entesten a fer tots els papers de l'auca, com si durant el nostre torn tots dos haguéssim de fer de pare i de mare a la vegada. I d'aquí les comparacions absurdes, i la sensació que les coses no són iguals en una i altra casa. Només faltaria! L'un fa molt bé les trenes i l'altre està més pendent dels deures. L'un fa un estofat excel·lent i l'altre entén millor les trifulgues amb les companyes de classe. I, amb comptades excepcions, ningú ho fa gaire millor que l'altre. En aquest terreny les comparacions són fatals. En parlaré dissabte que ve.

__________________________

Els separats i els ous Kinder 

03/11/2012

Pel que veig és bastant freqüent, entre els separats, que en una casa hi hagi una d'aquestes màquines diabòliques per jugar a jocs de matar gent i en l'altra no. Ja la tenien quan vivien junts, i se l'ha quedada un dels dos. Si et toca tenir la maquineta, gairebé sempre que el teu fill convida amics s'entretenen matant soldats que corren entre carrers que recorden els d'alguna ciutat del Pròxim Orient castigada per la guerra. I tens la sensació que és una mica injust que t'hagi tocat a tu posar límits a l'ús de la màquina, i que el teu ex o la teva ex s'estalviï el malhumor que els provoca que els amaguis els comandaments del joc.

A mi m'ha tocat tenir la maquineta, i entre setmana he declarat la guerra total a aquestes guerres de malson. Però conec algun separat que encara està en una primera etapa de la separació i el deixa jugar amb l'argument que el nen s'ho està passant malament, pobret. I una amiga meva que mai havia accedit a comprar als seus nens, més petits, un d'aquests ous Kinder espantosos, em comenta que va començar a ser més tolerant quan es va separar. Enmig del mal tràngol, pobrets, no els podia negar un d'aquests ous amb sorpresa.

Els ous Kinder i determinats jocs d'ordinador comparteixen el fet d'aportar ben poca cosa i de crear addicció. El filòsof Slavoj Zizek considera, amb una gran lucidesa, que l'ou Kinder, amb la seva absurda joguineta a dins, continguda per una xocolata que els nens, sovint, deixen de banda, és el símbol perfecte dels valors del nostre temps. És només la promesa del que hi ha dins, i la xocolata només és l'excusa. No deixa de ser curiós que els famosos ous estiguin prohibits als Estats Units. Diuen que la raó és que les peces de les joguines que s'hi amaguen poden ser perilloses per als nens. Però probablement la raó profunda sigui, com apunta Zizek, que exhibeixen sense vergonya l'estructura pròpia de les mercaderies en un mercat de consum, buides com l'ou però plenes de promeses.

Però negar-los l'ou Kinder és bastant més fàcil que negar-los la maquineta. No sé què hem de fer. Potser el que caldria és que la custòdia compartida, a més de referir-se als nens i a les mascotes, inclogués també els jocs d'ordinador, perquè això que en una casa n'hi hagi i en l'altra no no acaba de funcionar.

__________________________

Promocions per a separats

27/10/2012

Hi ha cines que ofereixen un pack família amb descomptes per als nens acompanyats per dos adults. Trobo que és bona idea. Me'n vaig cap al cinema i busco algú que també vagi amb nens i que, per tant, pugui estar interessat en el descompte. Veig un paio que fa cua amb dues criatures. Li pregunto si està al corrent de l'oferta i li proposo que comprem les entrades junts: els nens pagaran poc més de la meitat i amb els euros que ens estalviarem podrem comprar les crispetes. El paio està encantat. La noia de la taquilla ens diu que no, que el descompte no és per a grups d'amics. Li dic que no ho ha entès: som una família! Que no ens veu? Dos adults i quatre nens maquíssims. Què passa, hi té algun problema? Ja fa uns quants anys que l'Ajuntament casa parelles de persones sense que el sexe sigui cap impediment. La noia parla breument amb la col·lega que té al costat, fa una ganyota i ens dóna les entrades amb un somriure amable. Expliquem als nens el que ha passat i l'anècdota és gairebé millor que la pel·lícula.

Vuit dies després repeteixo la història, i aquest cop l'adult que em trobo sense parella, fent cua amb tres criatures, és una dona. Li faig la proposta i em diu que no està separada, que simplement el seu marit no els ha pogut acompanyar, i que ho sent molt però troba una mica estrany que entrem tots sis junts al cinema, a vostè no el conec de res. Li dic que només estarem junts en el moment de comprar les entrades. Després cadascú que faci el que vulgui, i encara que seiem junts no ens veurà ningú, el cinema és a les fosques, i que de totes maneres s'asseurà al costat d'algú altre. Però se'm posa vermella i diu que no. Ella s'ho perd, són sis euros llençats. No hi fa res, li dic: ja trobaré alguna separada de veritat.

I, en efecte, ara arriba una dona amb dos nens, una mica atabalada. Li explico la idea, però es pensa que treballo per al cinema promocionant l'oferta i es posa a protestar perquè no hem pensat en els separats. S'allunya indignada. Ja estic a punt de comprar les entrades quan una separada maquíssima em proposa de comprar el pack . Fantàstic, li dic. I quina pel·lícula mirem? Els meus fills en proposen una. Els seus una altra. "Papa, no podem anar al cinema com la gent normal?", em diu la meva filla. I renunciem al descompte.

__________________________

Mama, truca al meu profe

20/10/2012

Un amic meu, separat i professor d'institut, em comenta que està sorprès de les oportunitats de lligar que li surten gràcies al fet de tenir una nena. Em diu que a les dones els entendreix això d'un paio que té la custòdia compartida d'una criatura de tres anys. A la guarderia coincideix amb alguna separada que ja li ha demanat el telèfon. Ha fet amigues separades mentre les criatures respectives són al sorral o als gronxadors. Però el més sorprenent és el que li passa a l'institut. No em diguis, el renyo, que lligues amb les alumnes. Em diu que, en tot cas, amb alguna professora. Però no: el que em volia dir és que les alumnes, que coneixen bé la història de la seva separació i fins i tot han vist la nena en alguna ocasió, li porten fotografies de les seves mares separades perquè volen que se les lligui.

Pel que sembla, és una iniciativa pròpia de cadascuna de les noies, perquè truquen a la porta del seminari i li ensenyen les fotos de la mare discretament. Però el fet és que, des que ha començat el curs, ja són tres les noies que no han trucat a la porta del seminari per demanar-li que els aclareixi no sé quines lleis de l'electromagnetisme, sinó per explicar-li les excel·lències de la seva mare, a veure si es decideix a trucar-li i quedar amb ella. "A més -li diuen-, jo et faré gratis els cangurs de la nena!"

Aquest entendriment, aquesta bona disposició de les dones cap als separats amb criatures, és prou conegut. Però el que li passa al seu amic amb les alumnes ja és més curiós, i se'n poden treure més conclusions. En principi, els fills dels separats tenen més aviat tendència a complicar-nos les coses. Posen tants entrebancs com poden a les noves relacions del pare o de la mare. En el cas del meu amic, saben que té una nena encantadora, sí. Però hi ha una altra cosa: el coneixen i els cau bé. I aquí és on vull anar: el que estan fent aquestes noies és triar. Escullen elles l'amant de la mare. Hem fet que els nostres fills siguin tan importants en la nostra vida que fins i tot es creuen amb dret d'escollir-nos parella, i som capaços de fer-los cas. No res: és comprensible que els fills dels separats no se sentin còmodes amb les noves relacions dels seus pares. Però que no ens vinguin amb fotos de professors o de professores. Som nosaltres, qui hem d'escollir, i no ells!

__________________________

                                               

Els fills de la Diversitat 

13/10/2012

Es pot dir que molts fills de pares separats amb la custòdia compartida acaben convivint amb més d'una família. Potser al principi només n'hi ha una que sigui ben bé la seva. Però com que el pare i la mare ja no viuen junts, les diferències es fan molt més apreciables, i de vegades les discrepàncies es fan explícites davant dels nens. Amb el temps s'hi sumen les possibles famílies del nou amic de la mare i de la nova amiga del pare, que potser tenen els seus fills, i es fan amics, o si més no els coneixen de prop, i veuen com funcionen, i el pa que s'hi dóna.

Quan estem junts, ens tornem més uniformes del que de vegades ens pensem. En la família petita, la dels pares i fills, no hi sol haver grans abismes ideològics, culturals o religiosos. Entre pares i fills hi ha diferències, però entre els fills es pot dir que va per famílies (amb excepcions, naturalment) ser conservador o progressista, del Barça o de l'Espanyol, de missa o descregut o aficionat als Simpson o a Disney Channel.

Amb la separació, els fills s'obren a una diversitat decididament enriquidora. Hi ha diversitat a les aules, naturalment, però conèixer de prop altres famílies ho és encara més, perquè de seguida descobrim que bona part del que pensem i sentim és degut a l'entorn familiar, més que no pas al fet que siguem especials, únics i fantàstics. En una casa els agrada la xocolata blanca i en l'altra negra; aquí són independentistes i allà federalistes justets; aquí es pentinen amb la mà i allà es posen colònia i s'enclenxinen, i un llarguíssim etcètera que els permet descobrir com, amb tota la bona fe del món, i sense voler adoctrinar ningú, mirem d'inculcar en els nostres fills no només els nostres valors, sinó també les nostres creences i les nostres fílies i fòbies. Naturalment, seria ridícul aclarir als fills que, per més que el pare posi l'estelada al balcó o sigui de l'Espanyol, ells poden optar per posar l'espanyola o la del Barça. O dir-los que Déu no existeix i explicar-los la història de sant Tarsici perquè tinguin una altra opció. Ja m'enteneu: cada família fa el que pot, però una mica de diversitat sempre va bé. Finalment, sempre ens uniran coses tan senzilles i humanes com ara els polls, que van de cap en cap en benefici de la indústria farmacèutica, entossudida a no trobar res que els elimini de veritat.

__________________________

El papa està una mica nervioset

06/10/2012

Els que conviuen amb adolescents i encara no estan separats no saben el que es perden. La separació t'obre als avantatges de la custòdia compartida: l'un els té cinc dies seguits, i quan ja hi ha hagut unes quantes discussions i uns quants crits, uns quants cops de porta i algunes cares de fàstic, aleshores els cedeix gustosament a l'altre, que els rep fresc i contentíssim, en una cursa de relleus que, d'aquesta manera, és molt més fàcil que arribi a un final feliç.

El canvi de torn també és un alliberament per als nens. Canvien de casa amb l'esperança que -encara que a l'altra casa les normes s'assemblin bastant o siguin les mateixes- la manera de llegir la llei sempre serà diferent. I, sobretot, canvien de casa una mica empipats amb el progenitor que deixen enrere, feliços de canviar d'aires i amb la idea que a casa de l'altre hi haurà més alegria. Aquestes fantasies, o veritats a mitges, també els ajuden a descomprimir la tensió, que, si no fos per la custòdia compartida, s'acumularia sempre entre les mateixes parets.

Esclar que quan els tens, els tens tot sol, sense ningú que et faci costat en els moments més complicats. Però sempre pots trucar a un amic o a una amiga separada i explicar-li les teves desgràcies: no sé què fer, m'ha tret de polleguera, he estat a punt de tirar-li un plat d'espaguetis pel cap i m'ha dit que estic una mica nervioset, no me'n sortiré, etc. I és molt millor parlar per telèfon amb algun amic o amiga que no pas comentar la jugada amb la parella, com fan els que encara no s'han separat, i acabar tots dos discutint per culpa de les baralles amb l'adolescent, que sempre tenen un alt potencial contaminant.

La conclusió de tot plegat és que si la custòdia compartida no s'hagués inventat per resoldre la convivència dels fills amb pares separats, s'hauria d'inventar per resoldre amb èxit les relacions dels pares amb els seus fills adolescents. I més encara, per aconseguir que les parelles no entrin en crisi per culpa, precisament, dels reptes que representa educar i conviure amb adolescents. Però com que separar-se per evitar la separació no és gaire lògic, els que compartiu la gestió de l'adolescència dels vostres fills faríeu bé de copiar algunes de les coses bones que té la compartida i donar-vos vàlvules d'escapament perquè no exploti l'olla.

__________________________

Les claus de casa l'altre

29/09/2012

Ara que els nens han tornat a l'escola i hem adoptat l'horari habitual, també tornen els inconvenients d'anar canviant de casa: que si el nen s'ha deixat uns apunts a casa de la seva mare, que si la nena s'hi ha deixat les partitures, que si la mare té les plantilles de les sabates esportives del nen i jo les sabates i un llarguíssim etcètera.

De vegades aquests petits problemes són difícils de resoldre, com quan tens els nens un cap de setmana i el patinet és a casa de la mare, o els apunts de socials, o el que sigui, i truques a la mare i et diu que mala sort, que ara no és a casa. Als separats aquesta mena de coses ens passen força sovint. Per això resulta pràctic, si és possible, viure a prop perquè els nens es puguin desplaçar fàcilment d'una casa a l'altra i anar a buscar el tractament de les berrugues de la piscina o el treball de naturals a mig fer.

Però hi ha un moment en la vida dels separats en què el millor és deixar-se mútuament les claus de casa. En el nostre cas ens les hem deixades des del primer dia, i són els nens els que s'ocupen, si cal, d'entrar a l'altra casa a buscar alguna cosa. Però veig que a molts separats no els fa cap gràcia, sobretot quan els nens encara són petits i els que han d'entrar al pis de l'altre són els adults. Aleshores un món de fantasmes i de presències estranyes els fa difícil l'entrada a la casa de l'altre, i encara els fa més angúnia pensar que l'altre pot envair quan vulgui la seva intimitat, i mirar-se les fotos que hi ha a les parets, i tafanejar calaixos, armaris o la tauleta de nit.

Com que el món dels separats és d'una transversalitat tan àmplia com la de la resta dels humans, és evident que segons quin ex o quina ex tinguem podria utilitzar les claus per venir a veure el futbol amb els col·legues a la nostra tele d'HD i buidar-nos la nevera. O per recollir informació sobre el desordre que impera a la casa de l'altre, i treure el tema en una d'aquestes discussions que es produeixen fins i tot entre els ex més ben avinguts.

S'entén, naturalment, que disposar de les claus de casa de l'altre no et dóna dret a entrar-hi quan vulguis i sense avisar. Però si hi ha un mínim de bon rotllo i sabem aparcar aquesta mena de fantasmes i temors, ens estalviarem que els nens tinguin una percepció negativa del fet de tenir dues cases.

__________________________

La duquessa d'Alba i el fill de Paquirri

22/09/2012

Doncs sí: quan vaig a tallar-me els cabells sempre em miro alguna revista del cor. Dic que me la miro perquè aquestes revistes no es llegeixen, els textos són irrellevants. A la foto veiem la duquessa d'Alba asseguda en un sofà vermell amb un buldog blanc als peus i el text diu alguna cosa així com "la duquessa d'Alba asseguda al seu sofà vermell amb el Bell al seus peus, el seu estimat buldog blanc". La qüestió és que, només mirant, es veu de seguida que aquestes revistes han fet un canvi important. No només estan plenes de separats, sinó que la nora i el gendre de la duquessa d'Alba, per seguir amb la mateixa senyora, continuen sortint a les fotografies familiars. Els seus fills han refet les seves vides, però en aquella casa els ex i les ex continuen tenint les portes obertes. Una amiga meva diu que aquesta mena de fotografies evidencien que les revistes del cor van a favor nostre. M'ho aclareix i encara ho embolica més: diu que aquestes revistes han fet molt per normalitzar la situació dels separats, la custòdia compartida, el bon rotllo entre els ex i aquesta mena de coses. I la campiona de tot plegat es veu que és la duquessa.

De cop, com que la meva sogra també m'estima molt i em convida de tant en tant als àpats familiars, m'he sentit com el fill de Paquirri, l'ex de la María Eugenia Brianda Timotea Cecilia Martínez de Irujo Fitz-James Stuart, duquessa de Montoro. De totes maneres -li dic a la meva amiga-, l'esforç de les sogres i de les revistes del cor perquè hi hagi bon rotllo entre els ex no sempre surt bé, perquè resulta que el Rivera aquest acaba de demandar la seva ex en relació a la custòdia dels fills. Ho vaig llegir a cal barber el mes passat. És cert -em diu- però això no exclou el que et deia: aquestes publicacions fan que estiguem ben vistos, que siguem bons pares separats i aquesta mena de coses. Mira -em diu-: per als fills és important que els pares mantinguem una bona relació i que siguem amics encara que no visquem junts. D'acord -li dic-, ho he escrit unes quantes vegades a la meva columna. Però no et pensis -conclou ella- que això la gent ho aprèn als teus articles. Ho aprèn a la perruqueria, veient que amics que són Vicki Martín Berrocal i el Cordobés, o que Ana Obregón elogia el comte Lequio com a pare del seu fill. Ostres, ara em sento entre torero i comte, li dic.

__________________________                                          

Els separats a les sèries de tv

15/09/2012

Sèries com Majoria absoluta i Los Serrano . A la televisió la família convencional no està de moda. En ben poc temps les sèries de televisió s'han omplert de separats amb criatures, divorciats o vidus que es casen amb dones molt més joves, parelles homosexuals i diversitat ètnica i cultural. Potser el cas més emblemàtic és la divertidaModern family .

En general les sèries de televisió són un bon reflex no de la realitat, sinó dels estereotips i les creences d'una època. L'estereotip dibuixa el separat amb criatures com un paio desendreçat, que s'oblida de les coses i que no sap ni fer una truita.

En una sèrie que emetia TV3 l'any passat, Kubala, Moreno i Manchón, el Charly, separat amb criatures, se sotmet a una mena de període de prova, a veure si seria capaç d'assumir la custòdia compartida. Durant aquests dies arriba fins i tot a perdre la nena per la Rambla. Finalment, ell mateix decideix renunciar a la custòdia compartida. Suposo que en algun altre capítol la cosa s'arregla, però ho ignoro. El que sí que sé és que el guionista ha situat el conflicte en un lloc on no n'hi ha: que la gent tingui la custòdia compartida no vol dir que tots dos siguin fantàstics fent truites de patates o explicant contes als nens.

A veure si ens entenem: a la realitat, i no en la fantasia de les sèries, els nens necessiten un pare i una mare, encara que un dels dos no sàpiga fer truites de patates o oblidi la cita amb el dentista.

Potser el cas més extrem és Complete savages , emesa el 2004 a l'ABC i dirigida per Mel Gibson. Retrata, amb humor, el caos d'una família sense dones, tota una exhibició de la incapacitat paterna per a la gestió de la vida familiar.

Tot just he vist sis o set episodis de Louie , la sèrie protagonitzada pel còmic Louis C.K., i creieu-me que és tot un altre món. El Louie és un desastre per a les relacions de parella. És un perdedor i tot el que vulgueu. Però en totes les escenes en què apareix amb les seves dues filles no hi ha ni una ombra d'aquest estereotip de pare que no sap preparar l'esmorzar dels seus fills.

El Louie és un pare fantàstic, que vol dir natural. Normal i corrent. Perquè fer de pare no és pas tan complicat. El Louie no cau en el tòpic del pare en dificultats perquè la història que explica és la seva. Bravo.

__________________________

               

Separats amb gats i gossos

08/09/2012

Teníem dos gats, i com que són animals molt lligats als seus espais, vam optar perquè es quedessin amb la mare dels meus fills. Però durant les vacances també me'ls enduc jo uns quants dies, i creieu-me que, després d'un any de no posar els peus a casa, els gats havien adoptat els mateixos costums, s'amagaven pels mateixos racons del jardí i eren tan feliços com l'any passat. Però també he tingut els fills gairebé quinze dies sense gats, i quan sa mare els preguntava si l'enyoraven, li deien que enyoraven molt més els gats.

Si defensem la custòdia compartida dels nens, sembla lògic defensar també la dels gats o la dels gossos, les iguanes, els lloros, les tortugues o els diamants del Japó. I no és que fiquem en un mateix sac les criatures i als animals. En aquest cas es tracta de preservar la relació que els nens tenen amb els animals, i que no té per què canviar a causa de la separació.

Segur que en més d'una separació els diamants del Japó, les cotorres de pit gris i les tortugues de Florida recuperen sobtadament la seva llibertat. Pot ser que la proliferació de tortugues als estanys dels nostres parcs, i la invasió de cotorres en molts barris de la ciutat de Barcelona, tingui la seva causa en les separacions. Bromes a part, hi ha separacions que perjudiquen els animals de companyia.

Les discussions sobre els gats i els gossos poden resultar tan complicades i plenes d'emocions com les que es tenen pels fills. N'hi ha que es reparteixen els fills i també es reparteixen els animals. Però de vegades és una mica lleig, i en el cas dels diamants del Japó o mandarins, una tragèdia, perquè aquests ocellets han de viure en grup, o com a mínim en parella, i si se'ls deixa sols a la gàbia es moren de pena.

Més d'una associació d'amics dels animals dóna relleu, a la seva web, a les recomanacions en cas de separació. En general diuen coses de sentit comú i remarquen la importància de mantenir els animals de companyia a prop dels nens, si és que eren amb els que es relacionaven més. N'hi ha una, però, que sembla escrita pels mateixos animals, perquè s'hi diu que els gossos s'acostumen als ambients i als barris, i els marquen com un territori propi, de manera que en cas de separació cal assegurar-se que el gos segueixi al seu pis i limitar-se a decidir qui hi viurà de llavors en endavant!

__________________________

                                         

Parar tres plats en lloc de quatre 

01/09/2012

Dies de vacances. Li demano al meu fill, que té 11 anys, que m'inspiri, que em digui alguna cosa per posar-me a escriure aquest article setmanal. S'ho pensa una estona i em fa dues propostes ben bones. La primera que em proposa: "Pots explicar que quan paro taula ja m'he acostumat a parar tres plats en lloc de quatre".

La idea és bona, però la trobo una mica trista per a un article. Quan en publico algun de trist la gent em diu que vol una mica més d'alegria, els agrada més quan aporto una mirada positiva sobre el món aquest dels separats amb criatures. Però ben mirat, en la idea de parar només tres plats, la tristesa potser només l'hi projecto jo. Sí. Reconec que durant força temps no em feia cap gràcia l'asimetria de la taula parada amb tres plats. I que no fa gaire la meva filla, que té 12 anys, va dibuixar precisament el nostre menjador, amb quatre cadires i només tres plats, i la imatge no em va deixar indiferent. Vaig pensar fins a quin punt ho havia dibuixat sense dolor, senzillament perquè n'hi havia tres, de la mateixa manera que havia dibuixat les quatre cadires o els dos quadres que hi ha a la paret.

En tot cas, la frase del meu fill no deixa tant d'espai per a les especulacions. És molt més clara: ja no s'equivoca amb els plats perquè ja no expressa, amb l'error d'agafar-ne quatre, el desig que siguem quatre. Per això és una síntesi fantàstica del procés que tots els fills de separats acaben fent i que sabem bé quan comença, però no quan s'acaba.

I què més, li dic. I em diu la segona idea: "Que quan et telefoni la mama, t'hi posis".

És veritat que, sovint, quan truca la seva mare, els passo directament el mòbil sense posar-m'hi. Pel que em diuen els col·legues, aquesta actitud no és només cosa meva. És un clàssic dels separats. Però no està bé. Li pregunto al meu fill per què m'hi he de posar si ja sé que és per a ells i la resposta encara m'agrada més: "Perquè això us distancia". Així doncs, no és que ens vulgui junts, però tampoc ens vol distants. Li agrada sentir que parlem dels deures d'estiu o de les cremes solars. Que parlem d'ells. Perquè superada la separació, els fills necessiten uns pares que, passi el que passi, segueixin mantenint una certa entesa com a pares.

Vaja, dues frases que descriuen bé el moment. I per a això també serveixen les vacances: per tenir més temps i més ganes d'escoltar-los i de saber com va la cosa i com ho porten encara que no en parlin gairebé mai.

__________________________

                 

Connectar amb l'ex i desconnectar-ne

25/08/2012

Hi ha separats que viuen els quinze dies o les tres setmanes de vacances sense nens com un autèntic drama. Se'ls fa etern. Se senten sols, buits, abandonats. Però no ens enganyem: fins i tot els que fan més el ploramiques reconeixen que aquests dies sense nens els donen una llibertat que no havien tingut des dels anys més tendres i esbojarrats. No ens podem queixar: a més dels avenços socials, les custòdies compartides i tot plegat, els separats de principis del XXI tenim avenços tecnològics que ens permeten parlar i veure els nostres fills com si els tinguéssim a a tocar, encara que tu siguis a Olot i ells a Massachusetts. El moment de la connexió diària és important i té més màgia com més hores hi ha de diferència entre tots dos ordinadors.

Però tinc un amic que no ho porta gens bé. La setmana passada ell tenia els nens i la seva ex viatjava amb el seu manso pel nord del Brasil. Les connexions eren moments molt esperats, tant pels nens, com per la seva ex i per ell. Els nens se les preparaven: feien dibuixos, cançons, es disfressaven, es pensaven bé què dirien. La seva ex, encantada de veure els seus nens, quedava anímicament reconfortada per seguir amb la seva vida. Però per a ell, el molt ximplet, cada connexió era una tortura. Tot i que acabava de tornar d'unes vacances fantàstiques a Lanzarote amb la seva amiga, el moment de la connexió el confonia.

Tornava a sentir-se envaït per la mateixa sensació de pèrdua sense remei que tenia després de la separació. "I et dura gaire, aquesta tristesa?", li vaig preguntar. Per sort em va dir que no. Em va dir que li feia angúnia veure, gairebé tafanejar, l'espai d'intimitat de la seva ex: l'apartament que s'ha llogat amb el seu amic, l'espai d'una vida que ja no és la seva. Però ja havia après que aquesta tristesa dura poc. És com la que tenim quan recordem algú que se'ns ha mort, em diu. I jo li dic que aviat serà només com la nostàlgia de retrobar un quadern antic.

Pobre amic meu, sap connectar-se amb el Brasil però tot just està aprenent a desconnectar de la seva ex. Els humans ens compliquem la vida amb les coses més absurdes. A qui se li acut posar-se a buscar -com confessa haver fet el meu amic- algun detall del que veu a la pantalla que li pugui amargar el dia?

__________________________

             

Parella de separats gai amb criatures

18/08/2012

Aprofito la cua de la facturació per començar a recollir idees per a l'article que esteu llegint. Observo que en cap de les cues de la terminal 1 que puc abastar des d'on sóc no hi ha cap altre separat ni cap altra separada amb fills, a menys que viatgin amb la seva nova parella. És massa d'hora per començar a treure conclusions, de manera que continuo les observacions durant el viatge amb els meus dos fills petits, i us ben asseguro que en deu dies de cues als museus, parcs d'atraccions, transports públics, restaurants i supermercats, no coincideixo amb cap més pare o mare que viatgi sol amb els seus fills.

Ara fa un any ja vaig fer un càlcul semblant i en vaig parlar en aquesta columna. Per barroera que sigui la meva enquesta particular, el resultat és tan allunyat de la mitjana de parelles separades amb fills, que estic temptat d'arribar a la conclusió que els separats amb nens ni viatgen ni es passegen pels museus o els parcs d'atraccions.

Possiblement viatgem menys perquè ens resulta molt més car, però també perquè la convivència amb els nens és fa més intensa i complicada. A més, potser viatjar amb els nens ens agrada més que viatjar sols, però menys que viatjar amb altres adults amb criatures. De manera que començo a sospitar que els separats es camuflen en els grups més o menys complexos que vaig trobant en aquestes cues -perquè fer turisme per Europa és fer cues-, i descobreixo separats i separades camaleònics on fins ara veia parelles amb nens i amb les seves ties i els seus oncles. Segur, penso, que aquest grup que sembla un matrimoni amb tres nens i la tieta són tres separats amb una criatura cadascun.

Faig participar als meus fills del joc, que no deixa de ser una manera intranscendent i terapèutica de parlar de separats i de separacions i una bona excusa per observar les lleis de la genètica en humans. Els meus fills, a més, hi afegeixen la hipòtesi que aquestes dues són lesbianes i aquells altres són gais amb una criatura adoptada, i tinc la sensació que com més grossa la diem, més a prop estem de la veritat. Naturalment, no ens atrevim a preguntar si l'encertem, però el joc és prou entretingut. I als meus fills, als museus antics, els interessa més mirar-se la gent de veritat que no pas la que hi ha pintada i emmarcada a les parets.

__________________________

La mort del gos

11/08/2012

Sóc a Lanzarote, en una caseta de camp, sota el volcà de la Corona. El nom és ben explícit: el gruix i el contorn de la lava solidificada dibuixen una immensa corona. És com una tassa de xocolata que hagués sobreeixit. És un bon lloc per fer uns dies de vacances sense nens, envoltat d'una estranya bellesa geològica. A tocar de la casa on sóc hi ha una altra caseta de lloguer ocupada per un matrimoni amb dues criatures i un gos.

Quan la separació és recent, i davant d'una família com aquesta, que riu i que fa sopars amb espelmes, els separats tendeixen a lamentar-se i a enyorar no se sap ben bé què. Però passat el temps, el separat amb nens descobreix que, quan no els té, retorna alegrement als temps més o menys remots en què encara no havien nascut i recupera una llibertat que li era del tot desconeguda. I aleshores més aviat pensa que els pares de la família del gos, que es lleven a no sé quina hora per fer un biberó, envegen aquests separats que viatgen sense nens, que s'aixequen quan volen i es deixen portar gairebé per l'atzar, a remolc del temps aturat d'aquesta illa.

Això sí, als separats amb nens, quan no els tenim, ens queda l'obligació de l'exercici de la paternitat o la maternitat, ni que sigui a distància. Una amiga meva, durant les seves vacances sense nens, es comunicava amb l'Skype cada tarda amb les seves dues nenes, que eren amb el seu pare a Veneçuela. En conec una altra que rep contínues trucades del seu ex amb consultes sobre les cremes solars, la dieta sense lactosa del nen o les normes d'un joc de taula. I un amic truca als seus fills cada vespre per repassar a distància els seus deures d'estiu.

Quan la separació és recent, hi ha la idea que, mentre no els tenim, ens perdem part de la seva vida, coses divertides, moments tendres o importants que ja no es repetiran mai més. Amb el temps deixem de mitificar el que no tenim, i valorem més els moments en què els tenim. Però és inevitable: com que sabem les coses al moment, lamenten no poder-hi ser quan ens assabentem que al nen li ha picat una abella o que a la nena li ha caigut una dent. I fins i tot hi ha algú que no pot evitar posar-se a plorar quan la seva filla, en una imatge de vídeo de baixa resolució que sotragueja, li explica des de 12.000 quilòmetres de distància que se li ha mort el gos.

__________________________

Els àlbums de Txema Salvans

04/08/2012

En un comentari al Facebook, l'amic Txema Salvans, un dels millors fotògrafs que tenim, es preguntava on van a parar els àlbums de casament dels separats. El Txema, que l'any 97 ja va guanyar el Fotopres precisament amb la sèrie V ivan los novios , ha fet alguns d'aquests àlbums per als amics. I quan se li separen sempre es fa la mateixa pregunta. Què en deuen fer? Se'l reparteixen? ¿Estripen les fotos per la meitat per separar els nuvis per sempre més? ¿El llencen? L'enterren? Qui se'l queda i per què? Se'l tornaran a mirar?

El que no li ha passat mai és que els separats li demanin una nova còpia de l'àlbum, per tenir-ne una cada un. Perquè si hi ha alguna cosa que fa una especial nosa emotiva a l'hora de la separació material és l'àlbum de casament. A l'hora de repartir-se les coses, els CD ja no els vol ningú, els llibres són de qui els ha llegit, i del disc dur amb les fotografies dels viatges i dels nens se'n fa una còpia i que cadascú en faci el que vulgui. Però quan apareix l'àlbum de casament del Txema Salvans tot es complica. I no precisament perquè els nou-separats es barallin per conservar-lo.

Com que en la gran majoria dels casos no veiem la separació com una decisió compartida, sempre n'hi ha un que li sembla que no se separaria si no fos perquè l'altre ho ha decidit. Qui ho veu així se sent abandonat i converteix l'àlbum en una mena de resum de la felicitat perduda. Li sembla que d'aquell dia tan feliç només en queden les fotos. Obrir l'àlbum resulta dolorós. Un ganivet a l'estómac. O un cadàver que s'hauria d'incinerar. A l'altre, en canvi, li sembla pura biografia, una cosa més de la vida que es pot conservar sense dolor, amb els dibuixos dels nens o amb la primera ecografia. D'aquesta manera es produeix l'estrany fenomen que, qui dóna importància a l'àlbum, no pot suportar les fotos del Txema i no en vol saber res. Passa un dia, passen dos dies, i mentre les caixes s'amunteguen al corredor, i ja s'han repartit els kílims del Marroc i el cartell de l'Andy Warhol, l'àlbum del Txema encara és allí, amb els somriures congelats a la sortida de l'ajuntament, i tots més joves i més feliços. I el que passa molts cops és que, finalment, l'àlbum se'l queda qui menys importància hi dóna, que és qui ha pres la decisió de separar-se.

I probablement no se'l tornarà a mirar mai més.

__________________________

                     

Les vacances dels separats però junts

28/07/2012

Amb la crisi, moltes parelles mal avingudes fan números i s'adonen que no es poden separar. Que els sous no els donen per tenir dos pisos, que un dels dos es quedaria sense cotxe o que vendre el pis seria ruïnós, perquè no en traurien gaire més del que deuen d'hipoteca. La crisi posa les coses tan difícils a les parelles que volen començar a viure juntes com a les que ho volen deixar córrer. Sembla que torna a ser freqüent la fórmula que empraven els matrimonis mal avinguts en altres temps, i que consistia a pactar unes normes de convivència per poder-se suportar sota el mateix sostre. Ho trobo ben trist, i encara més quan aquests pactes depriments es fan a l'estiu, i la gent s'embarca a passar les vacances d'aquesta estranya manera: amb les criatures, i separats però junts.

Me'n trobo uns en un supermercat. Vénen de la platja, amb els cistells i les tovalloles, i han de decidir què faran per sopar. Els nens demanen permís per agafar uns iogurts, xocolata, unes galetes. La mare els diu que no i el pare els diu que ho preguntin a la mare. La mare pregunta al pare si vol que faci botifarra o llibrets de llom. L'home no mostra cap mena d'entusiasme per cap de les dues propostes, i passeja una mirada ensopida per les safates de porexpan amb cuixes de pollastre i carn picada. Davant la falta d'entusiasme, la dona passa el lineal de llarg i ell la segueix. Davant del peix congelat ella li pregunta si agafa peix, i ell li diu que com ella vulgui. La mirada de l'home continua tan ensopida com la d'un vigilant nocturn d'aparcament. Aquí ella s'empipa una mica, però no ho diu. Ho expressa amb gestos. Hi ha mal humor en la manera de triar els tomàquets, les cebes, les rodanxes de peix congelat. No hi ha cap il·lusió en el menú de demà ni en el de demà passat. Ara és ell qui li suggereix que agafin un gelat, però ella diu que no en vol, que l'agafi si li agrada. I ell dubta. I al final l'agafa. "Carinyo, el gelat engreixa molt", li diu. Però com que ningú diu carinyo a la parella de qui s'ha separat, ni es preocupa per si s'engreixa o no, dedueixo que m'he equivocat i que, com a molt, són una d'aquestes parelles que, al setembre, entraran en crisi. O una parella poc entusiasmada, com tantes altres, que va fent, i que simplement no suporta les cues dels supermercats i haver de cuinar durant les vacances.

__________________________

           

Habitacions per a papes

21/07/2012

Navego una mica per l'oferta de vacances per a separats amb criatures i descobreixo una cosa sorprenent: hi ha un munt de cases de colònies que organitzen estades per a separats amb criatures, però resulta que les habitacions són col·lectives. Cito textualment: "Existeixen habitacions per a papes, habitacions per a mames, habitacions per a papes + fills/es, habitacions per a mames + fills/es i habitacions amb monitors/es per als nens/es que dormen separats dels seus papes/mames".

A part del redactat, amb aquesta insistència a parlar de papes i mames i amb el curiós ús del verb existir per remarcar la realitat tangible d'aquestes habitacions, on és la gràcia? Quina mena de separat amb criatures pot optar per la fórmula de compartir una habitació col·lectiva amb altres separats que ronquen i parlen en somnis?

Per al jove separat abandonat i enamorat encara de la seva ex ha de ser insuportable recordar les últimes vacances al llit matrimonial i veure's desemparat a la llitera compartida amb un separat que deforma el somier i amenaça de caure-li al damunt. Per a l'alegre separada que vol recuperar els anys perduts, quin sentit té un dormitori col·lectiu ple de dones? Per al separat o la separada que ja se sent capaç de tornar a estimar, unes vacances en un dormitori col·lectiu només tenen sentit si el que es vol és precisament fer una pausa en les aventures amoroses, equivalent a tancar-se en una cel·la de Montserrat o al monestir budista del Garraf.

Per als nens els dormitoris col·lectius són una festa. Entre guerres de coixins, intercanvis de polls i converses inacabables a les fosques sobre la vida escolar i males passades, fan de tot menys dormir. L'equivalent, en el món dels adults, seria una habitació amb un bon llit que també permetés de tot menys dormir. En tot cas, el que ningú no em pot negar és que, vist així, això de les habitacions col·lectives per a mames o per a papes és discriminatori per als heterosexuals. Els gais i les lesbianes separats amb criatures juguen amb avantatge. Per què ells poden dormir amb altres papes, i elles amb altres mames, i els heterosexuals no poden dormir amb el sexe que els interessa? Però el món és així, i com que hi ha gent per a tot, segur que n'hi ha que els encanta la idea. Que els vagi bé.

__________________________

                                      

Amor, no suporto els teus nens           

14/07/2012

És evident que les criatures transformen notablement les relacions de parella, i no hi ha matrimoni que se n'escapi; però el que potser no sabíem és que també modifiquen, i de vegades amb efectes més devastadors, les relacions entre els separats amb criatures. Diguem que, quan les criatures són teves, els efectes són lents, i hi ha un procés d'adaptació. Però quan la nova parella rep els fills de l'un i de l'altra d'una manera sobtada, ja crescudets, ja fets personetes amb la seva manera de ser i de parlar i de tractar els adults i de parar o no la taula, i d'endreçar o no l'habitació, no hi ha temps per a l'adaptació, i l'impacte pot ser brutal.

Si mai compartim viatges o caps de setmana amb altres parelles és perquè ens coneixem de fa temps i ja fa anys que ens hi hem anat adaptant. Però tot i això, sempre hi ha conflictes a causa de les criatures. A causa d'un excés de competència entre elles. O, al contrari, a causa del buit que li fan a algú, per posar només un parell d'exemples d'un amplíssim ventall de possibilitats.

Però entre els amics no es dóna un fet que, als separats, ens complica més la vida: als nens els importa un rave de qui són amics els seus pares. Però els fills de les parelles de separats poden ser molt cruels, o simplement freds i distants, o estudiadament mal-educats, amb la parella de la mare o del pare. O sigui que et pots trobar amb una nena que, a més de ser devota del Disney Channel, et faci mala cara, i amb un nen que, a més d'estar-se tot el dia enganxat a la PS3 esberlant caps d'enemics i omplint la pantalla de sang, t'ignori o et contesti amb monosíl·labs i sense mirar-te.

La Maite, la germana del meu amic Jose, diu un aforisme que m'entusiasma: "Cadascú té els fills que aguanta". És ben cert: en bona part, ens fem els fills a mida. N'hi ha que els aguanten clenxinats, amb pantalons curts beige i camisa blau clar, del mateix color que el vestit de la nena, que du una diadema. N'hi ha que els aguanten cridaners i descamisats. N'hi ha que els aguanten porucs. N'hi ha que els aguanten maniàtics. O mandrosos. O inquiets i excitats. I entre la intolerància dels pares, que no aguantem segons què, i la dels fills, que no aguanten segons qui, la cosa es complica.

L'única solució és l'humor. Trobar-hi la gràcia, que sempre en té. I acabar rient.

__________________________                    

Presentar els nens als altres nens

07/07/2012

Hi ha gent que lliga gràcies als gossos. Suposo que es tracta d'elogiar la bellesa de la bèstia o d'aconseguir que s'enredin les corretges, com a 101 dàlmates , o de fer alguna observació simpàtica quan algú recull un cagalló. Hi ha gent que lliga gràcies als nens. En aquest cas no hi ha corretges ni, en principi, cagallons. Però el que sí que és veritat és que els nens faciliten el diàleg entre pares, i que amb aquesta intenció s'apunta molta gent a casals per a separats amb criatures. A mi no em fa cap gràcia. Ja ho vaig comentar en un altre article: per als nens ha de resultar inquietant que el seu pare o mare es belluguin pel mateix campament i vagin al darrere d'algun altre pare o mare.

També hi ha gent que aprofita tota mena de trobades on hi hagi pares i mares separats amb criatures. N'hi ha molts que observen les criatures dels altres abans de fixar-se en el pare o en la mare, amb la teoria que si no li agraden els nens, més val descartar també els progenitors. Em sembla que el més freqüent és que coneguis algú, i després els seus fills, i que finalment hagis de passar per l'entretinguda experiència de veure les reaccions dels seus fills quan et coneixen, i les dels teus quan coneixen l'altre, i dels nens quan es coneixen entre ells.

En el món d'abans, presentaves la parella als teus pares i després ajuntaves els futurs consogres en un sopar. Però ara cada vegada hi ha més gent que ha de presentar la parella als seus fills, i ajuntar els fills de l'un i de l'altre d'alguna manera que, si més no, sembli natural.

Però el que passa és que els nens, i especialment les nenes, detecten immediatament la intenció de la trobada. Ens veuen venir de lluny, es revolten contra la manipulació, i opten per l'estratègia del silenci, les respostes mínimes, no mirar als ulls quan parlen i fer quedar el seu progenitor tan malament com poden.

¿I com s'han de fer, doncs, aquesta mena de coses? Doncs ni idea. Escric més per fer-me preguntes que per contestar-les. Però segurament el millor és no donar-hi gaires voltes. La claredat i la sinceritat sempre funcionen: mireu, nens, us presento la meva amiga i els seus fills, jo els trobo fantàstics, però si d'entrada no us agraden ho podeu dir tranquil·lament, que no passa res.

__________________________

                                           

Buscant l'aprovació dels nens

30-06-2012

Sovint començo aquests articles dient que el cas que explicaré fa referència a un amic o a una amiga. Gairebé ningú no s'ho creu: en general, veig que els lectors penseu que només és una manera encoberta de parlar de mi i de la meva ex. Com que començar un article dient als lectors que estan equivocats no és gaire adequat, deixem-ho així.

Però avui faré al revés, a veure què passa. Em posaré de protagonista d'una història aliena. Us diré que tinc una amiga, que els meus fills ho comencen a intuir, i que les reaccions dels nens són interessantíssimes d'observar. I encara més les meves, perquè se m'ha acudit la idea perversa de buscar la seva aprovació, si pot ser amb un bé o un notable. La qual cosa, a més d'impossible, és absurda, perquè, d'entrada, els nens es prenen les noves parelles dels pares com la constatació definitiva que s'han separat, com una nova competència per l'amor patern o matern, i com la invasió del seu territori personal per un desconegut. I això fa difícil que, d'entrada, diguin que els sembla genial.

Buscar l'aprovació dels fills en aquesta qüestió és un obstacle més que es posen, o un càstig més que s'imposen, alguns separats, perquè el més probable és que no ho aconsegueixin. Si més no, immediatament. I això acaba alterant o posant bastons a les rodes de la nova relació.

Aquesta manera d'actuar em recorda el de dues germanes que conec. Voregen els noranta anys. Viuen juntes i són solteres perquè, com elles mateixes expliquen, sempre buscaven l'aprovació de l'altra quan tenien algun pretendent. Entre que no volien abandonar la germana i que buscaven la seva benedicció, van anar passant els anys i es van quedar per vestir sants. Ara s'ho prenen amb humor, i no els fa res explicar les aventures de l'una i de l'altra i les raons que tenien per desaprovar els pretendents -aquell no fotia brot, aquell altre era lleig i el de més enllà no tenia cap gràcia-. És una història freqüent, i segur que en coneixeu alguna de semblant.

Però això era una cosa del món antic. Com també em sembla propi del món antic aquesta trampa de l'aprovació. Els nens acabaran acceptant amb alegria el que faci feliços els seus pares. El problema és que hi ha pares que es pensen que només poden fer el que, d'una manera immediata, faci feliços els seus fills.

__________________________

                                          

Enyor de família

06/2012

Per als separats que encara estan de dol, i fins i tot per als que es pensen que ja l'han deixat enrere, l'alegria familiar dels altres, els crits i les rialles en un jardí, les bromes al voltant de la taula i aquesta mena de coses, tenen un estrany poder evocador que els deixa desarmats. Possiblement ho troben tot més bonic del compte, però resulta evident que evoquen el que no tenen, i se'n fan una imatge ideal que, encara que sigui una mica ensucrada, els fa venir ganes de plorar. Ho he pogut comprovar en diverses ocasions, i m'ha passat a mi mateix.

Dissabte passat una amiga meva, separada ja fa gairebé dos anys, va anar amb la seva filla de dotze anys a casa d'uns amics que viuen fora de la ciutat. Tenen una nena de la mateixa edat i encara que feia temps que no es veien es van tornar a entendre de seguida. Van passar un dia fantàstic. Tan fantàstic que a la nit la nena va esclatar a plorar sense saber per què, i l'única cosa que va aconseguir expressar (que ja és molt) va ser que ni la casa de la mare ni la casa del pare eren casa seva. Casa seva només era la casa on havien viscut abans de la separació. La casa que s'havien hagut de vendre. Si mai es feia rica, va dir, se la tornaria a comprar.

És evident que la nena no enyorava cap casa, sinó una cosa més intangible i difícil d'expressar. A tots els separats ens costa definir exactament en què consisteix aquest enyor, aquesta cosa perduda que de sobte ens causa una enorme tristesa. Potser no és res més que el lloc comú, tòpic fins i tot, de les famílies felices. Allò que fa que totes, com deia Tolstoi, s'assemblin. Una alegria d'aniversari feliç, la família cantant a crits dins del cotxe, tots junts recollint les maletes en un aeroport, tots junts comptant estrelles que cauen una nit d'estiu. Potser enyorem una cosa que ni tan sols teníem, però que ens semblava que teníem. Perquè ara ni ho sembla, i l'evidència ens dol.

Començo a pensar que als nens, per bé que superin la separació dels seus pares, els queda un punt de dolor difícil de resoldre. Com als grans. Perquè en la nostra cultura hi ha una imatge de la família feliç, i els separats no hi encaixen. Molts separats enyoren el que tenien, fins i tot reconeixent que la relació amb la parella no era bona. Enyoren una possibilitat, una il·lusió. Però som així.

__________________________

                                                                                 

Una manera antiga de separar-se

16/06/2012

Què vaig fer malament la primera vegada que em vaig separar? No res. No penso pas declarar en contra meva. Més que fer, vaig deixar de fer. Per exemple, no vaig fer cap esforç per aconseguir la custòdia compartida. D'això fa disset anys, i encara hi havia la idea perversa que qui prenia la iniciativa de la separació se n'anava de casa amb les maletes i poca cosa més.

Aleshores la gent encara buscava culpables, i els que rebien aquest veredicte se'n sentien realment, de manera que eren incapaços de parlar i negociar en condicions d'igualtat amb la seva parella. No és estrany que els fills dels que se separaven en aquestes condicions, l'un en el paper de víctima i l'altre en el de bandarra, es consideressin pràcticament abandonats. En el meu cas vaig condemnar els meus fills, i a mi mateix, a veure'ls un cop a la setmana, i sempre d'una manera estranya, ben poc natural.

Organitzava uns sopars a casa meva en l'intent impossible de simular, per unes hores, alguna cosa semblant a l'ambient familiar.

Però ocupar-se dels fills no és això. És compartir espais, feines domèstiques i sentiments, fer-se nosa i fer-se riure, enfadar-se i reconciliar-se, estudiar o veure la tele junts, ocupar-se dels malsons, les baralles escolars, els polls i els constipats, i parlar de la vida i del món.

La qüestió és que encara ara hi ha parelles que se separen d'aquesta manera antiga i trista, i encara hi ha gent que parla d'un que se'n va i l'altra que es queda, com si hi hagués algun lloc on quedar-se quan la parella ja s'ha trencat. Però deixant de banda els maltractadors i les persones decididament dolentes i malvades, que també n'hi ha, la immensa majoria dels separats no són culpables de res més que d'haver perdut l'entusiasme, que és una cosa semblant a perdre la fe, que com tothom sap és un do de Déu que és té o no és té, i els qui l'hem perduda no en tenim cap culpa.

La culpa, més filla dels prejudicis i les creences que no pas de la raó, no fa més que empitjorar les coses. Les separacions poden ser complicades per als nens, però si no hi ha culpables ni víctimes, ni abandonats ni irresponsables, els nens hi perden ben poc. Perquè continuen tenint pares.

__________________________

                                                                                     

Jo també confesso

09/06/2012

Fa dues setmanes vaig escriure sobre la mena d'emocions que fan que, per a molts separats, no resulti gens fàcil posar-se a remenar àlbums de fotos o a veure vídeos de quan els nens eren petits i encara no ens havíem separat. Dissabte al matí, així que va llegir l'article, el meu fill gran (del meu primer matrimoni), em va penjar al Facebook un vídeo familiar on se'ls veu a ell i a la seva germana amb les bicicletes. Em va agradar veure'l. Aleshores tenien deu i cinc anys. En aquella època els vespres al poble, gravats amb un vídeo domèstic de fa un quart de segle, eren blaus, com la nostàlgia. He vist aquest vídeo uns quants cops, i hi ha un moment en què sempre pateixo perquè la meva filla s'apropa perillosament al marge de la carretera. És absurd, però torno a reviure el patiment de quan el gravava, per més que sàpiga que no va caure! Però de la mateixa manera que ens emocionem amb Que bonic que és viure encara que l'hàgim vista vint vegades, jo visc el que passa en aquest vídeo com si no l'hagués vist mai.

A més, encara que els vídeos sempre siguin iguals, nosaltres no. I aquesta vegada, aquest vídeo era tota una altra història. Era una reivindicació del meu fill gran, una manera de dir-me que els fills grans també van patir els estralls d'una separació, i de queixar-se que en aquests articles sempre parlo de la meva segona separació, i mai de la primera, i dels fills del meu segon matrimoni més que no pas dels del primer. És cert. I és així perquè vaig començar a escriure aquests articles com una teràpia contra el dolor i com a part d'una gestió més o menys assenyada de la separació. La primera vegada que em vaig separar no tenia eines, ni referents, ni les idees gaire clares, ni un entorn gens comprensiu. Aquesta columna mira de relatar l'esforç d'una separació que no resulti excessivament dura per als nens. No m'he vist amb cor, en canvi, de posar-me a explicar que malament que es poden arribar a fer les coses! Però també reconec que, per als que esteu empantanegats en els aiguamolls d'una separació, segur que us resultaria interessant que us parlés de la meva primera separació. Però avui ja se m'acaba l'espai, i el valor. De manera que esteu convidats a seguir-me dissabte que ve, a veure si m'animo a donar una visió de les meves experiències sensiblement diferent de la que us he explicat fins ara.

__________________________

                                           

Separats com a amants, junts com a pares

02/06/2012

Una reacció típica dels amics davant la notícia que aquest cap de setmana el passaràs amb la teva ex i els nens se sol expressar d'aquesta manera: "Esteu bojos". Lluny de ser un bon diagnòstic, crec que és la pura expressió de la incapacitat per comprendre per quina raó una parella que s'ha separat ha de fer coses tan estranyes, si no és per mirar de refer la relació o per torturar-se. Aquests amics potser són capaços d'entendre que les parelles divorciades es trobin amb els nens per Nadal o per Sant Esteve, o en un dinar de pares de l'escola. Però anar-se'n amb l'ex un cap de setmana amb els nens els sembla una raresa, una aberració del comportament que entra, segons ells, en l'àmbit de la bogeria. Compartiu el llit? Si els dius que sí, els sembla surrealista (i potser tenen raó), però si els dius que no, també. I si els dius que no només això, sinó que aquest estiu planegeu passar junts una setmana de vacances, aleshores et diuen que a més a més d'haver-te begut l'enteniment, ets un ximple i un masoquista. I creieu-me que hi ha força separats que fan aquestes rareses. Jo les trobo més valentes que les vacances de molts matrimonis amb vies d'aigua a la línia de flotació.

Però la cosa no s'acaba aquí. També he pogut constatar que els més incapacitats per entendre les trobades dels ex són les noves parelles, especialment si no vénen, ells o elles també, d'una separació. Poden entendre que passeu junts la tarda de l'aniversari del nen, però que feu nit en un refugi de muntanya els resulta tan incomprensible que aleshores, en lloc de l'"esteu bojos" diuen allò tan pesat: "Tu vols tornar amb la teva parella".

A mi els "esteu bojos" dels meus amics no m'han preocupat mai gaire, perquè els amics no es perden per culpa d'això, ni perquè tinguin orientacions sexuals, polítiques, religioses, futbolístiques o literàries diferents de les nostres. Però amb les noves parelles la cosa és diferent. Avui el títol d'aquesta secció pren tot un altre sentit. Perquè és cert: entre separats, la unió és molt més fàcil. Als separats no ens costa tant d'entendre que és fantàstic que els nens puguin constatar que els seus pares ja no són amants, però sí uns bons amics que mantenen una bona entesa en la relació amb els seus fills. Potser han trencat com a amants, però no com a pares.

__________________________

                                     

Aquells vídeos de quan eren petits

26/05/2012

Qui més qui menys tots els separats tenim uns quants vídeos de quan estàvem junts. Jo en tinc unes quantes hores. Vídeos de la meva filla fent els primers passos entre el sofà i la taula baixa. Vídeos en què la deixava estintolada a la paret i la cridava perquè avancés cap a càmera. Vídeos en què balla un tango en braços de la seva mare, un dia lluminós de primavera d'ara fa dotze anys. Vídeos del nen aprenent a anar amb bicicleta. De la nena que s'acomiada del seu xumet i el llença al mar, amb primers plans de la seva veu trencada, dels seus adéus per sempre. Del nen bufant les espelmes amb truc dels seus dos anys, que se li tornen a encendre i el fan morir de riure. De la nena omplint de patates el tambor de la rentadora. Del nen amb la varicel·la. De la nena interpretant la seva primera peça al piano. I, sobretot, escenes en què els nens juguen amb la seva mare, corren per la platja, rodolen per l'herba d'un prat o fan guerres de boles de neu.

Durant mesos, potser anys, bona part dels separats, o potser només els més tocats per la ruptura, mantenim els vídeos d'aquesta època al fons d'algun calaix. No és que ens els miréssim cada dia, però de tant en tant, amb motiu d'alguna reunió familiar, en posàvem algun d'alguna data ben antiga. Ara no. Ara no volem que ens commoguin els fantasmes de passat.

És comprensible. Però si pensem en els nens, hi ha alguna cosa estranya en aquesta mena d'enterrament dels records. Esclar que si no els passem un vídeo de quan aprenien a caminar ells no el trobaran a faltar. Però no tenim per què condemnar a l'oblit tota una època, de vegades un munt d'anys. Ho fem per mandra d'enfrontar-nos a les emocions. I en aquests vídeos n'hi ha moltes. N'hi ha que només hi saben veure la felicitat perduda. N'hi ha que, al contrari, interpreten alguns diàlegs, alguns gestos, i hi descobreixen clars indicis del desastre que vindria. ¿Ens fa mandra veure'ls perquè ens faran plorar?

No sé què hi diuen els psicòlegs i els que hi entenen, però intueixo que una cosa és el dol del separat i una altra aquest intent matusser d'oblidar. Estic convençut que el millor que es pot fer amb aquests vídeos és el mateix que fèiem abans: mirar-se'ls de tant en tant i compartir amb els nens la seva història, que sempre és una meravella.

__________________________

                       

Els serials de TV i les separacions

19/05/2012

Desconfio dels articles que s'inspiren en no se sap ben bé quin estudi d'alguna universitat americana. Però avui no ho puc evitar: un estudi del Banco Interamericano de Desarrollo ha arribat a la conclusió que, al Brasil, hi ha una relació directa entre el consum de telenovel·les i l'augment dels divorcis. Així que les telenovel·les de la cadena Globo han anat arribant a les comunitats rurals, també hi han arribat les separacions i els divorcis. Sembla que en algunes zones l'arribada de les telesèries multiplica per cinc el nombre de divorcis.

Podríem sospitar que el detonant de les desavinences és la varietat de l'oferta, que fa que les parelles es barallin pel comandament a distància. O que l'interès dels serials deixa en segon pla la relació amb la parella. O que els serials escampen uns ideals de bellesa i simpatia que porten els telespectadors a qüestionar la seva elecció. La realitat és que al Brasil, com aquí mateix, les sèries de mitja tarda contribueixen a formar les aspiracions de la gent, especialment de les dones, i d'una manera molt especial la seva visió sobre les relacions de parella. A les sèries de Globo, les famílies felices sempre tenen pocs nens. Les infelices, en canvi, són pobres i estan carregades de criatures. Per això, entre altres coses, aquestes telesèries fan augmentar el consum d'anticonceptius i fan baixar la taxa de natalitat.

De 115 telenovel·les analitzades, més de la meitat de les protagonistes no tenien criatures, més del 20% només tenien un fill i el 26% eren infidels a les seves parelles.

Per masclistes que ens puguin semblar alguns d'aquests programes, no hi ha dubte que, en comunitats rurals que fins aleshores depenien de la més pura oralitat, les històries de la tele fan que les dones guanyin independència i autoestima, que els sigui més fàcil descobrir que no són felices amb la seva parella i que tinguin més recursos per decidir sobre la seva vida. Però em temo que al nostre país anem en direcció contrària. Mentre als països emergents s'escampa un ideal de vida urbana que encara té una certa funció alliberadora, als països decadents ens arriben els serials per a adolescents de Disney. Al seu costat, les pel·lícules de la Marisol o de la Rocío Durcal són gairebé progressistes!

__________________________

                                         

Si la meva mare tingués parella...

12/05/2012

Tots hem pogut observar que els nostres fills solen escollir com a amics criatures els pares de les quals tenen també alguna afinitat amb nosaltres. Els nens, dotats d'un sentit especial per detectar persones afins, trien per nosaltres i l'encerten, perquè sovint ens acabem fent amics dels pares dels amics dels nostres fills.

El món dels separats amb nens té molt a veure amb aquest fenomen, per bé que en aquest cas l'amistat comença, en general, pels adults. Però més tard o més d'hora els separats amb criatures comparteixen activitats, i fins i tot caps de setmana, i aleshores és important que els nens s'entenguin entre ells. Fins aquí, la relació és semblant a la que tenim amb qualsevol amic amb nens, perquè el més probable és que els nens també es facin amics. Però la novetat, el que resulta més interessant d'observar en aquest nou grup, el que complica les coses fins a extrems insospitats són les relacions creuades entre nens i adults: com veuen els nens de l'un i de l'altre les noves parelles dels seus pares?

Mites antics però que couen

La veritat és que mai m'ha preocupat si li caic simpàtic o no a un amic del meu fill. M'és absolutament indiferent. Però caure-li bé o malament als fills de la teva nova parella sí que sembla rellevant, com també és important que als meus fills els caigui bé ella. Encara que el mite del padrastre o de la madrastra sigui cosa de la rondallística antiga, per als nens no resulta fàcil assumir les noves parelles dels pares. Perquè el que ho fa tot diferent és el fet que els pares, més enllà de ser amics, siguin parella.

En conec uns, que anomenaré Martí i Marta, que han aconseguit un notable grau d'harmonia. S'estimen i estan encantats amb les criatures de l'altre, i els nens s'entenen bé entre ells. Els nens de la Marta s'ho passen molt bé amb aquest amic que té, i els nens del Martí riuen molt amb la seva amiga. Tot fantàstic, si no fos perquè als nens ningú els ha dit encara que el Martí i la Marta són alguna cosa més que amics. Probablement ho saben i fan veure que no, com quan van descobrir qui eren els Reis. Si no, no tindria cap sentit la tan innocent com rabiosa amenaça que li va dir l'altre dia la nena de la Marta al Martí: "Saps? Si la meva mare tingués una altra parella, li tallaríem el cap i la tita". Sigmund Freud se'ls miraria, sorneguer, i somriuria.

__________________________

                           

Obama o Merkel duen els nens al parc? 

05/05/2012

Sovint veig un separat que porta el nen al parc i s'avorreix com una ostra. Sé que està separat perquè l'any passat, abans de canviar els torns amb la meva ex, el nen anava al parc amb la seva mare. La veritat és que la mare no s'avorria tant, perquè sovint coincidia amb amigues i feia petar la xerrada mentre les criatures es gronxaven. Però el pare no parla amb ningú.

Si ja us sembla trist que algú s'avorreixi quan porta el nen al parc, encara us semblarà pitjor el que em passa a mi (per sort, només de tant en tant): tinc l'angoixosa sensació d'estar perdent el temps miserablement. Cregut com sóc, penso que hauria d'estar escrivint la meva novel·la en lloc de dedicar-me a tornar com bonament puc la pilota que el meu fill m'envia amb una precisió d'Iniesta. En els meus deliris d'escriptor, penso que ni Kafka, ni Joyce van perdre mai el temps tornant la piloteta als seus fills. El meu problema, em dic, no és l'avorriment, sinó el convenciment que estic cridat a dedicar-me a coses més altes i sublims que a preparar el meu fill per al seu pròxim partit contra el benjamí del Sant Andreu. Segur que Albert Einstein, enmig de les seves cabòries sobre l'espai i el temps, no es dedicava a tornar-li la bimba a cap nebodet neguitós. I si mai hem vist Obama gronxant les seves nenes, segur que es tractava d'un espot electoral.

Si algú pensa que no tinc dret a comparar-me amb aquesta colla de famosos, haurà caigut en la trampa. La culpa no és meva, sinó dels famosos. ¿Les celebritats estan exemptes de portar els seus nens al gronxador? La realitat és que, a principis del segle XXI, encara són les dones, amb excepció de les que consideren que fan coses importants, com dirigir bancs o conselleries, les que assumeixen la funció de portadores de nens al parc.

Conclusió: si portes els nens al parc, no faràs grans coses. Però no passa res. Entre els centenars d'històries que dec haver llegit del gran Schulz, n'hi una que recordo especialment. Un company d'en Charlie Brown li diu que el seu pare és un empresari importantíssim que guanya molts diners i té tres cotxes i un avió. Brown li diu que molt bé. Aleshores el seu company li pregunta a què es dedica el seu pare, i Charlie Brown li diu que té una perruqueria. Però que l'estima molt.

__________________________

Per a què serveixen les colònies d'estiu

28/04/2012

És hora d'apuntar els nens a les colònies d'estiu. A ells els van bé, perquè no paren de fer activitats i de menjar macarrons amb salsa de pot i de passar-se els polls els uns als altres, i dormen poc, s'esgarrinxen les cames i es tornen afònics de cantar bestieses a l'autobús, i tot això és fantàstic. I als pares també, perquè disposaran d'uns dies sense criatures, bons per a coses tan senzilles com tenir més temps lliure, o tan decisives per al futur de la parella com mirar d'apujar la mitjana anual de contactes sexuals fets sense presses i amb una mica més d'imaginació de l'habitual.

Per als separats amb nens és exactament el mateix, perquè els nostres nens també se'ns atipen de macarrons amb salsa de pot quan són de colònies, i també tornen afònics i amb els cabells colonitzats per polls i llémenes. Però el tema de la mitjana anual de contactes sexuals ja és tota una altra cosa, perquè depèn de si tens parella o no, i de si la teva parella té nens, i de si també els ha col·locat en unes colònies. Per això, i pensant especialment en els que no tenen parella, cada vegada s'organitzen més colònies per als separats i les seves criatures, tots alhora, som-hi tots, a veure si entre una activitat d'observació de nius i una excursió fins a una ermita es coneixen entre ells i sorgeix la possibilitat, en tornar al campament, d'imitar les parelles que encara no s'han separat i apujar la mitjana anual de contactes sexuals.

Però en aquesta mena de colònies no pots pas escollir amb qui hi vas, i és ben probable que el primer dia ja tinguis ben clar que no hi ha res que t'interessi, o que qui t'agradi de veritat sigui la monitora, una meravella de noia amb rastes, o el monitor dels nens, que així que pot es treu la camisa i ensenya uns abdominals espectaculars. I com que no hi tens res a fer, perquè els monitors ja s'espavilen entre ells, és possible que tinguis ganes de tornar a casa com quan tenies set anys i els teus pares t'enviaven de colònies.

Els que no esteu separats tampoc no us salveu dels perills de les colònies. Una setmana sense nens pot posar en evidència que no teniu cap interès a millorar cap mitjana estadística, ni res a dir-vos, ni cap ganes de sortir a sopar. I així comença la crisi que, amb l'ajut de l'estiu, us pot complicar molt les coses. Aixo sí: els nens s'ho passen molt bé!

__________________________

Marichalar ens fa quedar malament

21/04/2012

Els prínceps van portar les seves filles a veure el seu cosí ferit de bala i una emissora de ràdio va remarcar que, en sortir de la clínica, així que les van asseure al cotxe, els van cordar el cinturó de seguretat. La intenció del periodista era clara: volia il·lustrar la preocupació cívica de l'hereu de la corona, en contrast amb la imprudència protagonitzada pel seu cunyat separat, Jaime de Marichalar.

Els separats no som un gremi, i no tenim en comú res més que el fet d'estar separats, però la gent no ho veu així, de manera que Marichalar ens fa quedar malament al conjunt d'homes separats. Perquè hi ha la idea perversa, que comparteixen alguns i algunes jutges, que els pares no estem tan capacitats com les mares per educar els fills i ocupar-nos del seu benestar.

Per això als jutjats, per demostrar la poca atenció que un pare dedica als seu fills, els fan preguntes del tipus "com es diu la tutora de la nena" o "quan li toca la pròxima vacuna al nen", com si la felicitat de les criatures depengués només de les capacitats organitzatives i d'intendència del progenitor.

Imagineu-vos que un bon dia les estadístiques evidencien que els fills de separats amb custòdia compartida tenen més accidents de caça, o suspenen més, o van sense el cinturó de seguretat (com es veu que fa la reina d'Anglaterra, i no li posen multes) o estan més mal alimentats, o tenen més polls que els que viuen amb un sol progenitor. I que es pugui arribar a la conclusió que els homes, per exemple, garanteixen més el benestar i la formació dels fills que no pas les dones. O a l'inrevés.

Doncs bé: fins i tot en aquest cas hipotètic, jo seguiria sent partidari de la custòdia compartida, perquè més enllà del nombre de polls o dels greixos saturats de la dieta, hi ha altres factors molt més difícils de comptar en cap estadística que em permeten sospitar que els nens necessiten pare i mare encara que un dels dos tendeixi amb massa freqüència a escalfar-los pizzes precuinades o no tingui per costum passar-los la pinta dels polls.

Però mentre no disposem d'aquests estudis, val més que no atiem el prejudici que fa, més dels pares que de les mares, un desastre per als nens.

Convé que tots, pares i mares, ens aprenguem el nom de la tutora de la nena, i que vigilem els polls, i que no els deixem jugar, si són menors de catorze anys, amb escopetes de caça.

__________________________

                                              

Al·legoria del gelat de llimona

14/04/2012

Un nen demana un gelat de llimona, però resulta que no n'hi ha. N'hi ha de moltes coses, però el de llimona s'ha acabat. El nen entra en crisi. No vol un gelat de menta. Ni de maduixa. El vol de llimona. Que no!, que tampoc el vol de xocolata. El vol de llimona. Plora, baveja, marraneja, seu a terra i crida com un boig.

Per sort la majoria dels nens accepten sense gaires problemes que no hi hagi gelats de llimona mentre n'hi hagi d'altres gustos. I també n'hi ha molts d'altres que accepten que ara no convé que es mengin cap gelat perquè és hora de dinar.

La separació representa, també per a alguns adults, quedar-se sense el desitjat gelat de llimona. Són molts els que, durant molt de temps, de vegades anys, no poden pensar en cap altre gelat, i si mai en tasten algun altre enyoren encara més el seu gelat de llimona, tan bo que era.

També per als fills dels separats, no cal dir-ho, la separació és la fi, per sempre més, del gelat de llimona. I, en el seu cas, és bastant més difícil d'acceptar.

Però ho acaben acceptant. I es fan més madurs, més flexibles, més capaços de sobreviure als entrebancs de la vida i a la consciència que hi ha coses impossibles.

Els pares separats coincidim, moltes vegades, a apreciar en els nostres fills molta més maduresa que la que observem en els fills de les famílies unides. Abans que em tireu una sabata deixeu-me dir que no cal separar-se per tenir nens més disposats a acceptar que no hi ha gelat de llimona, que no els comprarem la nova Play, que han d'omplir el rentaplats o que no es mira la tele a l'hora de dinar. Només vull dir que, com tants altres efectes col·laterals de la separació, aquest efecte posa en evidència que el món fàcil i sense conflictes, servit en safata, en què gairebé tot es pot comprar i en què les criatures són el centre de la vida familiar i els amos de més de mig pis, per no dir de tot, fa nens més innocents i més febles, menys capaços de perdre amb alegria en els jocs, menys disposats a adaptar-se a les situacions noves i als canvis, menys independents i, en definitiva, més immadurs.

__________________________                                                      

Converses de separats sobre la Setmana Santa

7/04/2012

Tinc els nens els primers dies de Setmana Santa. Som en un parc i sento les converses que tenen amb una colla d'amics. Un d'ells diu que diumenge li van comprar un palmó i va anar a una església a picar i picar a terra. Em decideixo a interrogar-los, a veure què saben sobre aquestes festes. "Per Setmana Santa se celebren els ous de Pasqua i que no hi ha col·le", diu un. "Els palmons és com si fossin els cabells i les barbes de Jesús", diu un altre. Un altre diu que les palmes "vénen de Palma, a Mallorca," i una nena afegeix que "amb els palmons i les palmes es va a l'església perquè és on hi ha el capellà, que és l'intermediari de Jesús".

Criden, s'esvaloten, recorden el que han sentit, el que els ha explicat una àvia o una besàvia, i diuen frases tan felices com que "Jesús va reviure" o tan terribles com que "a Jesús li van clavar claus a les mans i a tot el cos". Un dels nens reconeix la seva ignorància en temes religiosos: "Jo, de Jesús i tot això només me'n recordo de les calderes d'en Pere Boter dels Pastorets, i jo era Lucifer". "Jesús és la reencarnació de Déu", diu algú. "El van matar perquè era jueu", afirma algú altre. "Sí -recorda el primer-, i el dia de Pasqua se celebra la ressuscitació".

La conversa dels nens inspira la dels pares, que ens posem a discutir sobre cultura religiosa. El pare del nen del palmó, també separat, em critica l'article d'opinió que vaig publicar dimecres, en què suggeria que es reservés el nom de Setmana Santa per a usos exclusivament religiosos. Em diu que, malgrat tot, la tradició continua existint, i que està bé conservar el nom, de la mateixa manera que es conserven els noms de dimarts, dimecres o dijous i ja no creiem ni en Mart ni en Mercuri ni en Júpiter. Precisament, li dic. Els noms pagans ja són laics. En canvi els cristians no.

Intervé una mare per posar una mica de pau i d'humor, i li etziba al pare del nen del palmó que no entén per què el preocupen aquestes coses si està separat i, per tant, fora de l'Església. I el pare li diu que ni pensar-ho: els creients separats són tan Església com els que no han trencat el matrimoni.

Riem: entre tants nens que no estan batejats (dels que hi havia allà tots menys el del palmó) i tants pares separats, l'Església s'adapta i ens beneeix a tots. Bona Pasqua!

__________________________

                                                                                               

Els separats i la teoria del caos                   

31/03/2012

Un proverbi xinès diu que el vol d'una papallona es pot sentir des de l'altra banda del món. És una manera d'expressar la interdependència de tot el que succeeix a l'univers. Als anys 60, el matemàtic Edward Lorenz va adoptar la idea per il·lustrar la seva teoria del caos: un canvi aparentment insignificant en les condicions d'un procés complex pot provocar que les variacions del resultat siguin espectaculars. La idea és especialment aplicable a sistemes com la meteorologia o la borsa. Però hi ha sistemes encara més complexos, com la dissolució d'una manifestació per part dels Mossos d'Esquadra o el calendari de la custòdia compartida dels separats.

Centrem-nos en aquest últim tema, que a més de ser el que em pertoca il·lustra meravellosament bé el comportament caòtic. Perquè encara sigui més entenedor, hi posaré la papallona i la faré volar. I vet aquí que un entomòleg de Malmö, separat amb nens, és a punt de caçar-la quan l'insecte torna a prendre el vol i ell, amb mala fortuna, fa un mal pas i es trenca el tendó d'Aquil·les. Intervenció i baixa de l'entomòleg. Durant un mes no pot conduir, i no pot portar els nens a l'entrenament d'hoquei gel. La seva ex el substitueix, i a les grades coneix el que serà el seu nou company, també separat. Però els torns de la custòdia no els encaixen, de manera que ella, aprofitant la baixa del seu ex, aconsegueix canviar-los.

Quan l'entomòleg es recupera, pretén recuperar el seu torn, perquè ara és ell qui té problemes de calendari amb la seva amiga, també separada, una danesa que viu a Copenhaguen. L'ex li diu que no, i és l'amiga danesa la que ha de canviar. I de canvi en canvi, de Copenhaguen a Odense, i d'allí a Hamburg, i d'allí fins a Perpinyà passant per la Bretanya, mitja Europa mira d'adaptar el seu calendari de custòdies fins que el canvi m'arriba a mi o a la meva ex. Si ho mirem com un sistema tancat, no sembla gaire caòtic: un simple efecte dominó. Però canviar de calendari és canviar el nostre recorregut per la vida: canvien les coneixences, els accidents, els números de la rifa que comprem o els carrers per on passem just quan cau una cornisa. Vés a saber si de la papallona i l'entomòleg suec no en depenen les fusions de CaixaBank, l'èxit de la manifestació d'aquest dijous o el fracàs del pacte fiscal.

__________________________

El sentiment de culpa del paio escarxofat al sofà

24/03/2012

Tots els separats amb custòdia compartida amb qui parlo estem bastant d'acord: quan vivíem en parella el repartiment de feines era molt lluny de ser equitatiu, per moderns i igualitaris que pretenguéssim ser. Els homes, quan ens separem, modifiquem radicalment la nostra actitud en relació a les feines de casa, i m'atreveixo a dir, contra el que pugui semblar, que això encara és més evident en les generacions més joves, d'entre 35 i 45 anys. En aquest sentit, el model per a les parelles, més que el paio que posa la màquina de rentar plats, recull els nens a l'escola un cop a la setmana, cuina els diumenges i arregla un pany o un interruptor, hauríem de ser els separats que portem els nens al dentista, preparem la bossa d'esport, fem els entrepans, ens ocupem del regal que ha de dur el nen en una festa, fem la compra, cuinem i fins i tot cosim algun botó.

            Això sí: després dels dies intensos en què tenim nens, vénen uns dies de descans. Per això també tots coincidim que encara que hàgim assumit moltes més feines domèstiques i moltes més responsabilitats,  hi hem sortit guanyant. Entre altres coses perquè el temps de descans és, també, per a molts pares, un temps sense sentiment de culpabilitat.

            El paio més o menys convencional que viu en parella, és capaç d'estar-se escarxofat al sofà mirant la tele, amb la llauna de cervesa a sobre la panxa, mentre la seva dona fa el sopar. En aquell moment resulta dolorós que li diguin alguna cosa així com “Què! S'està bé?” Perquè sap que s'haurà d'aixecar, haurà de córrer cap a la cuina, omplir la gerra d'aigua o alguna coseta per l'estil, i dir-li “perdona'm carinyo amor meu “, i fer-li un petó i tocar-li el cul. El problema és que, quan no li diuen res, també està patint. Està pensant: ara em preguntarà si estic bé. De manera que ja no es pot concentrar en el canvi de joc d'en Piqué, que l'envia fins a l'Iniesta.

            D'aquesta mena de paios convencionals de cervesa i panxeta en conec uns quants que viuen en parella, i uns poquets que viuen separats i amb la custòdia compartida. Les seves dones no els reconeixen! Ara van amb els horaris de karate del nen i de logopeda de la nena al mòbil, controlen els deures, censuren que es connectin al facebook a deshora, i han après trucs de supervivència com és ara tenir sempre salsa i espaguetis o congelar els entrepans de tota la setmana.

__________________________

El disgust d'un separat del Barça

17/03/2012                                              

         Al meu amic Toni li ha passat, segons ell, una cosa molt greu. Un cop superada la separació -ell no volia separar-se-, després d'un any d'antidepressius i d'un i mig de psicoterapeuta, té una recaiguda quan s'assabenta que la seva ex ja té parella. Demana la baixa, plora molt, a poc a poc supera el disgust, es regala unes vacances de quinze dies per Nadal, coneix una noia, torna a creure en ell mateix, comença a ser feliç, i aleshores el món se li torna a ensorrar perquè el seu fill li fa saber que l'amic de la mama és de l'Espanyol i ja van tres partits que se l'emporta al camp amb el fill d'ell.

            El meu amic pregunta al seu fill si s'ho passa bé, i el nen li respon que sí, que li agrada molt veure el futbol al camp. "Es veu molt millor que a la tele i la gent es torna boja, papa", li diu, divertit. El meu amic no se'n sap avenir. Reconeix que, per més que el nen sigui del Barça, només havien anat al Camp Nou en una ocasió. "Potser li hauria d'haver portat més sovint. En canvi aquest cabró és soci i ja li ha portat tres vegades, segur que el xaval ja va amb la bufanda. I el pitjor és que sa mare no s'hi fica, li sembla perfecte, perquè passa del futbol. És ben bé com si s'haguéssin posat d'acord per fastiguejar-me. És el pitjor que em podia passar".

            A mi el futbol més aviat m'agrada, però com que l'afició em ve de fa ben poc, no combrego amb els dogmes fonamentals d'aquesta creença. De manera que la percepció del meu amic em sembla delirant. "Tu creus que se'm farà perico?", m'interroga, angoixat. Estic temptat de dir-li que no se li farà res, que perico o culé, serà el seu fill, i que ser del Barça no és ni pitjor ni millor que ser de l'Espanyol, o del Betis, o del Chelsea, però aquestes coses no es poden dir. De manera que li dic que l'equip es porta al cor i ningú no ho pot canviar, a veure si s'anima. I aleshores va i em pregunta què em sembla la seva idea: ha pensat de proposar-li a la ex un canvi de torns, per tal que el nen estigui amb ell, i no amb la mare, quan l'Espanyol juga a casa. Li dic que s'hi ho fa,  li tocarà el nen quan el Barça jugui a fora, i aleshores serà ell qui no podrà portar el nen al Camp Nou. "Però el que compta és que el nen no se'm faci perico", diu.

            Les creences són així de tossudes i contràries a la raó.

__________________________

10 03 2012                                                  

Cadascú en el seu paper

            Tot sovint rebo comentaris, a través del facebook, sobre aquesta columna. Gairebé sempre me'ls escriuen dones. Afortunadament a ningú no se li acudeix demanar-me consells, la qual cosa vol dir que s'ha entès perfectament que em limito a explicar el que em passa i alguna tafaneria que m'expliquen, i que no pretenc tenir cap mena de coneixement més elevat del tema que qualsevol dels lectors. Però de totes maneres no puc evitar de sentir-me una mica Elena Francis, aquella estimada i reaccionària senyora inexistent  a qui jo, de petit, -ja ho vaig comentar en una altra ocasió-  havia escrit cartes en nom de la Juana, la minyona que teníem a casa. Un dels articles que més m'han comentat ha estat el de la setmana passada, on dibuixava un panorama massa suau, em diuen, d'una conflictivitat benèvola, de l'aparició de la figura de l'amic de la mare o l'amiga del pare.

            Un dels missatges que he rebut planteja una perspectiva diferent: la de l'amiga del pare. La Montse em proposa que adopti el punt de vista d'una dona que es guanya la confiança dels nens i que, en canvi, cau malament a la mare de les criatures. Aleshores, i cito textualment amb permís de la Montse, "es desencadena una guerra de territorialitat que pot anar in crescendo si, a més a més, les criatures comencen a lloar les virtuts de l'amiga del pare. La inseguretat i la por desperten la ferocitat oculta de qui ha passat de l'amor a la rancúnia i l'enveja després de la separació..."

            El punt de vista és interessant, però em ratifica en la idea que, quan apareix la figura de l'amic de la mare o de l'amiga del pare, la majoria dels conflictes tenen a veure amb la confusió de papers: o bé la Montse mira d'ocupar un paper que no li pertoca i fer de mare, ni que sigui una mica, o bé la mare de les criatures es veu substituïda com a mare, quan en realitat només ha estat substituïda com a parella.

            I ara sí que faré d'Elena Francis, a qui sempre m'he imaginat rossa, amb arracades i collar de perles artificials, un abric beige i un pit voluminós, asseguda amb el posat hieràtic dels autòmates del Tibidabo o de les burgeses de mesa petitòria de la Cruz Roja dels anys seixanta. Estimats lectors: els separats amb nens no ens hauríem d'embolicar amb noves parelles fins que no hàgim superat la separació i estiguem en paus amb els nostres ex i amb nosaltres mateixos. Apa. Fins la setmana que ve.

__________________________

3 de març de 2012

L'amic de la mama és molt lleig

         Una amiga meva, separada i amb dos nens, es queixa dels problemes que té amb els seus fills quan van en un restaurant, o d'excursió, o al cinema amb el seu nou amic. A ella li agradaria que la relació entre els seus fills i l'home fos cordial. En realitat, pensa ella, el seu amic és molt més simpàtic, molt més alegre i positiu que no pas el pare de les criatures, de manera que no acaba d'entendre per què els nens si li porten tan malament, i contesten amb evasives, i es diuen secretets i la fan quedar tan malament. Semblen mal educats,  rebecs i antipàtics.  La meva amiga fins i tot sospita que darrere d'aquesta actitud hi ha el seu ex, que no s'ha pres gens bé l'aparició de l'amic i deu estar inflant el cap de les criatures amb tota mena de comentaris perversos, pobres nens.

             Com que també sóc amic del pare de les criatures, tinc informació complementària. És cert que els nens fastiguegen una mica la mare quan hi ha el seu amic al davant, i ho reconeixen sense embuts. No els agrada el paio, diuen. Té un nas molt lleig. Té una veu rara. Fins i tot li comenten que sembla d'un partit més aviat conservador,  a les antípodes del que saben que li agrada al seu pare. Però és evident que ell no els ha dit res. No ha fet mai cap comentari negatiu ni sobre la mare ni sobre el seu amic, encara que el conegui, i encara que li sembli increïble que la seva ex s'hi hagi acabat embolicant. Això sí: quan la mare se li queixa, ell pregunta als bessons què ha passat, i aleshores sent una gairebé inconfessable satisfacció pel comportament dels seus fills, que han evitat seure al seu costat al cinema o que s'han negat a imitar aquells raríssims passos de Michael Jackson

            El que passa és que els nens tenen, molt més que els adults, un detector finíssim de sentiments i emocions, i amb la seva actitud davant l'amic de la mare miren de complaure el seu pare, que els sembla el dèbil de la història. La vida és així: els separats ens veiem en aquesta mena de situacions. I no val la pena capficar-s'hi massa. No caldrà pas gaire temps  perquè les coses es posin a lloc, i els nens, com el pare, entenguin que una cosa és ser l'amic del pare i una altra és ser el pare. I quan vegin que l'amic no substitueix el pare en el seu paper de pare, jugaran al parxís amb ell i el guanyaran amb una enorme alegria.

__________________________

25 de febrer de 2012                                                    

L'un d'esquerra i l'altre del PP

         

            -Ahir la mama es va superar -em comenta la meva filla, amb el seu to irònic de preadolescent-: va fregir tomàquet triturat.

            -Gran salsa! -riu el nen.

            En ben poc temps, han assumit, amb humor, el que ja sabien quan vivíem junts, però que ara s'ha fet més evident:  tenen una mare que opta per no complicar-se la vida a la cuina, i un pare que tendeix a fer el contrari, la qual cosa és, igualment, motiu d'ironies i de bromes.

            ­Aquestes petites diferències se sumen a d'altres molt més importants. Els separats, per bé que mantinguin molts acords sobre l'educació dels fills, fan molt explícita la seva manera de ser que els que viuen junts.

            Abans, posem fins als anys seixanta, pares i mares s'assemblaven molt. O ho feien veure. I tots els pares de la mateixa generació, o del mateix barri, s'assemblaven. En aquell món una mica gris era impensable, o estrany i marginal, tenir la mare de missa i el pare descregut, el pare franquista i la mare d'esquerres, que a un li agradessin els Beatles i a l'altre la Lola Flores, o que un volgués portar-los en una escola americana i l'altre a la pública del barri.  I les grans diferències entre pare i mare responien més a la pressió i el context social que no pas a cap opció personal, com que ells anessin al futbol i elles fessin mitja, o que elles cuinessin, amb més o menys fortuna,  i ells no.

            Ara  pares i mares mostren molt més les seves diferències, que encara es fan més explícites si la parella se separa.  Però som a les envistes d'un canvi encara més important, perquè el matrimoni dels temps antics encara està a anys llum de les noves parelles que formen els separats, orientades més a descobrir nous estímuls i nous móns que no pas a la construcció d'una unitat econòmica i funcional. Per això les noves parelles dels separats representen de vegades girs inesperats: la noia de casa bona que es fa musulmana i s'ajunta amb un home casat del Senegal, la que després de viure vint anys amb un artista d'esquerres s'embolica amb un director comercial encorbatat, el que comença a viure amb un altre home, el qui és d'ERC i s'embolica amb una del PP i de missa, i altres combinacions semblants que donen als nens un entorn més divers i entretingut que mai. I com ho porten?  Els nens molt bé. I nosaltres?

__________________________

18 de febrer de 2012

Separats que van junts

         L'altre dia uns amics meus, separats, van anar junts a un veterinari a informar-se sobre els gats. La seva filla en vol un, i és evident que la decisió de comprar-lo l’han de prendre de comú acord. Per això volien saber quines necessitats té la bèstia, com l’hauran de cuidar, si s'acostumarà o no a canviar de casa amb la mateixa facilitat que els nens, etc. A més, calia acordar què en farien a l'estiu, i qui se’l quedarà quan els nens ja passin del gat, i aquesta mena de coses. Quan feia ben bé mitja hora que conversaven animadament sobre races, puces, zels, castracions, pèls i marques de pinso i de malta, el veterinari va descobrir que els seus clients no eren una dona separada i el seu amic, sinó la mateixa parella separada, i no es va poder estar de proclamar, en un esclat sobtat d'admiració, que allò li semblava increïble i envejable: no se’n sabia avenir, perquè ell també feia poc més d'un any que s'havia separat i no havien estat capaços de coincidir ni al peu de l'autocar després de tenir els nens de colònies una setmana, i probablement evitarien fins i tot de trobar-se al costat del llit del seu fill en l’hipotètic cas que l’aixafés un elefant del Zoo (perquè el veterinari també era un bon especialista en paquiderms). I si mai s'havien de veure per passar-se la bossa d'esport o la llibreta d'anglès, ho feien sense mirar-se als ulls i gairebé en silenci, talment monjos de la trapa.

         No sé quin percentatge de separats amb nens, més que separar-se, fugen l'un de l'altre i s'eviten més o menys pacíficament o s’instal·len a les seves trinxeres i surten a guerrejar de tant en tant. Ben mirat, el món de l'estadística és sempre molt genèric, i pel que veig a la xarxa, a ningú se li ha acudit de fer un estudi sobre la mena de relació que estableixen els progenitors un cop separats. A mi m'agradaria saber quants n’hi ha que continuen anant junts a parlar amb els professors o amb els metges dels nens, quants n’hi ha que no dubten a seure junts als enterraments.

Vaja, que m’agradaria saber quants n’hi ha que, quan la nena els demana un gat diuen: Opció a) No nena no, que el teu pare/ la teva mare el cuidaria fatal i me’l tornaria ple de puces i me n’acabaria ocupant sempre jo. Opció b)  Segur que és una idea del teu pare/la teva mare perquè et digui que no i t’enfadis amb mi. Opció c) Ara truco al pare/ a la mama i quedem per anar al veterinari i que ens expliqui com va això dels gats.

 

__________________________

Dissabte 11 de febrer

Dues cases ben lluny o ben a prop

    Si no fossin els nens els qui canvien de casa, sinó els pares, probablement no ens agradaria gaire. Per als nens, en canvi, tenir dues cases en lloc d'una pot arribar fins i tot a tenir la seva gràcia. Els adults no suportem canviar cada dos o tres dies de llit, d'armaris, i de barri, com els passa als viatgers. Els nens poden arribar a sumar les joguines o els pòsters que tenen en una casa amb els que tenen a l'altra. Els adults estaríem més pendents del que ens falta que del que tenim.    El tema de les dues cases és típic de les converses de separats. Tots coincidim que, si la relació entre els dos és civilitzada,  la proximitat d'ambdues cases redueix força els problemes d'aquest nou nomadisme. Però observo, com sempre, tota mena de solucions. En conec uns que viuen a la mateixa escala, ella al tercer i ell al quart. Perfecte per als nens, que poden baixar o pujar a buscar els deures que s'han oblidat a l'altra casa,  però francament difícil per als adults, especialment quan només un dels dos comencen a prendre consciència de l'origen dels sorollets, grinyols i udols ofegats que, de tant en tant se senten a l'altra casa, i després es troben part de la causa dels sorollets a l'ascensor, a quin pis vas, jo al tercer, doncs jo al quart. En conec molts més que viuen en barris de la ciutat tan allunyats geogràficament com socialment. Les seves criatures viatgen d'alguna manera entre dos móns. Més incòmode, però no pas tan negatiu com pot semblar. Una variant típica és la dels qui se separen després de  viure en una urbanització del Maresme o del Vallès, i un dels dos torna a Barcelona, d'on pensa que no hauria d'haver sortit mai. La vida a les urbanitzacions , diuen, posa a prova la convivència de les parelles amb dificultats.    També n'hi ha uns quants que viuen molt lluny l'un de l'altra, com ara Sant Cugat i Santa Cruz de Tenerife, i que mantenen la custòdia compartida fent que els nens visquin en anys alterns amb cadascun dels pares.     Nosaltres vivim de lloguer i vam optar per una proximitat discreta. La vam decidir sobre el mapa, acordant un barri i una distància màxima de deu minuts a peu. Ens funciona bé. Però no deixa de ser una qüestió pràctica. Perquè la distància que compta és, de fet, la que hi ha entre nosaltres i els nostres fills. I això és independent de si un viu a Castelldefels i l'altre a la Verneda.

__________________________

4 de febrer de 2012

Només sé que no sé res

He descobert que entre els lectors d'aquesta columna hi ha força mestres i professors que els recomanen o els fan llegir als seus alumnes. I jo què he fet, pobre de mi? Em limito a explicar la meva experiència, i la d'altres separats que m'expliquen les seves històries, i ho amaneixo amb una mica d'imaginació i amb alguna lectura teòrica sobre el tema. En tot cas, si he après alguna cosa, me l'han ensenyada els meus fills. Els nens, davant de la separació, no arrosseguem tantes ximpleries, tabús ancestrals, sermons de capellans, pel·lícules vistes i rondalles escoltades com els adults. Per fer les coses bé, els adults hem d'oblidar moltes coses. Ells no. Ells sí que en saben. Jo només sé que no sé res.

Una de les coses que saben, per exemple, és mantenir l'equilibri entre els dos pares. Si la relació entre pare i mare no està intoxicada per l'odi i les baralles, els nens saben mantenir una exquisida equidistància pel que fa a les preferències. Si els posem a prova, talment conillets d'índies, i els preguntem amb qui volen anar a comprar roba o un regal per un amic, mai no es decideixen. El que tu vulguis, em diuen. Abans tenien un pare i una mare amb atribucions ni que sigui lleugerament diferents; ara ens atorguen el mateix pes, talment els plats d'una balança sense truc.Vet aquí una saviesa de la qual podem aprendre moltes coses.

Una de les coses, en canvi, que no sabem molts pares és, per exemple, que malgrat la separació, no hem de deixar de parlar d'allò que té de positiu el nostre o la nostra ex. Molts separats deixen de fer-ho. Potser s'estan de bescantar-lo, potser no diuen que ets tan talòs com el teu pare o ets tan presumida com ta mare. Però deixar de parlar de l'altre, deixar de recórrer al pare en alguns casos o a la mare en d'altres, i deixar de comparar-los amb ells –tens sentit del ritme, com ta mare, o que bé que t'agradi cuinar com al teu pare, etc–, és deixar-los orfes de models paterns, perquè els nens perceben de seguida que cadascun dels seus pares ha perdut l'aprovació de l'altre. O dit amb una retòrica més shakespeariana, veuen que les persones que estimen més del món ja no estimen les persones que estimen més del món, i això els desorienta profundament.

Ells són més simples, i això els fa més savis. Per això, en tot aquest procés, són els mestres.

_________________________

Dissabte 28 de gener de 2012

Papa, jo vull una blackberry

    Als vuit anys la meva filla es va entossudir que volia un gat i que volia un gat, i com que ens dedicàvem a la publicitat i la nena sabia de què anava la cosa, va muntar una campanya amb anuncis a sota del coixí del llit que ens deien que amb un gat dormiria millor;  al mirall del lavabo, amb la sentència que amb gat somriuria més;  i enganxats amb un imant a la nevera, amb la frase que si tinc gat pararé sempre la taula, que li vam comprar dos gats.

    Vull dir que la nena és bastant eficaç a l'hora de convèncer la gent, i ara demana un mòbil nou. Per als separats, una qüestió com aquesta és diferent que per als pares que viuen junts. No m'agrada, com fan moltes parelles, contestar alguna cosa així com demana-li a ta mare. Els separats hem de ser independents sense deixar de ser coherents amb l'altre progenitor. És complicat.

     En conec un que va contestar, a una demanda idèntica, que el compri ta mare, que té més pasta que jo. Una bona manera de fer participar els fills de la baralla dels pares, i de manifestar l'enveja malaltissa pel fet que ella es guanyi millor la vida que ell. En conec un altre que va dir merda, això em passa per fer cas a ta mare i portar-te en una escola de pijos, fórmula que també exposa, davant dels fills, les diferències de criteri entre pare i mare.  Una variant interessant que m'ha suggerit un dels pares que porta el seu fill a fer futbol amb el meu, és li dius a ta mare que d'acord si el paga ella, una manera ben bonica de desconcertar la criatura i fer-li entendre que els límits els imposa el preu d'una cosa, i no la cosa.  Però encara pitjor que tot això és el que passa quan no hi ha paraules, i el pare compra el mòbil sense consultar-ho amb la mare, o al revés. La qüestió és, i disculpeu si faig massa teoria, que als nens no els preocupa tant el fet que els seus pares visquin o no junts, i siguin o no una parella ben avinguda, com el fet que comparteixin o no les seves responsabilitats com a pares. Que els pares se separin es pot pair. Que no comparteixin la seva educació, no.

    Per això quan m'ha dit que vol una blackberry, he rigut, i no res més. Ella mateixa sabia la resposta, i sabia que jo sé el que pensa sa mare, i sé que serà més feliç sense aquest trasto. Perquè així veurà que tots dos donem importància a aquesta mena de coses. Més que abans.

__________________________

Dissabte 21 de gener

L'insuportable pes de la motxilla

        Mai no m'ha agradat aquest ús figurat de l'expressió “portar motxilla” , que pretén ser una al·legoria de la càrrega que se suposa que traginem els separats amb criatures. L'expressió em transporta inevitablement al món de l'excursionisme de quan era petit, i em fa pensar en el dring de la cantimplora, l'olor d'entrepà aixafat de truita a la francesa barrejat amb el de pell de mandarina, les taques d'oli al sac de dormir, la pudor dels mitjons bruts i la llanterna trencada, a més de les esgarrinxades a les cames i la crosta aixecada d'una ferida al colze. No tinc res contra l'excursionisme; al contrari, m'entusiasma fer cims i anar a buscar bolets, però no sé què fem, de sobte, els separats de ciutat, investits d'excursionistes per culpa d'una al·legoria injusta com aquesta. Injusta per poc glamourosa, perquè fa que ens veiem els uns als altres com si ens trobéssim a les set del matí per agafar el tren, cadascú amb la seva motxilla a l'esquena, la seva panxeta, els seus pantalons curts i els seu barret per al sol. Així és com ens hem de veure? És així com hem de fer noves amistats?

        Podríem arribar a sospitar que l'expressió és nostrada, i que en altres verals ho expressen d'una altra manera, perquè el nostre és un país d'excursionistes, però resulta que els separats i les separades espanyols llevan mochila, els anglesos backpack i els francesos sac à dos. Però això no em consola. No puc fer-hi més: penso en la moxilla que tragina el separat i em ve a la memòria aquell dia remot en què l'entranyable mossèn Xirinacs es va presentar al palau de la Generalitat vestit com ho feia habitualment, amb les seves xiruques i el seu sarró de caminant, i el president Tarradellas li va preguntar, molest per l'aspecte del capellà, si pensava anar d'excursió.

       Però no seré jo qui es posi a buscar alguna altra fórmula per expressar que en la relació amb un separat o una separada també hi compten els fills i les hipoteques i manies i històries i amors i desamors amb altres dones o amb altres homes, o totes dues coses. No crec que ens hàgim de fustigar més amb una al·legoria tan poc il·lusionant com aquesta quan, en realitat, moltes d'aquestes coses que suposadament són una càrrega, són una enorme alegria, com les criatures dels altres, que poden ser nous amics per als nostres fills. I això no és pas un pes que vagi en cap motxilla.

__________________________

14 de gener de 2012

Sense separacions el món era pitjor

                Dels més de mil alumnes que hi havia a la meva escola, als anys seixanta, no recordo que n'hi hagués ni un amb els pares separats. En aquell món sense divorci la separació devia ser una mena de declaració pública d'adulteri, d'abandonament dels nens i de sacrilegi, una ignomínia, un pecat mortal condemnat amb les tortures eternes de l'infern. Però en teoria, si la separació no existia, tampoc no existia el sofriment infantil que s'hi associa. Hi devia haver nens que patien les conseqüències del desamor familiar, però això també passa ara.  Algú s'atreviria a dir que els nens d'aleshores eren més feliços? ¿No diríeu, més aviat, que els fills dels pares que mantenien una unió fictícia a causa de la pressió social, eren bastant més infeliços que els fills dels separats del segle XXI?.

                 Se m'acut que una possible mesura d'aquesta felicitat tan difícil d'apamar: l'alegria amb què els nens van a l'escola. A la meva escola dels anys seixanta no ens ho passàvem malament, ni era cap tortura, però ningú hagués esmentat el fet d'anar a classe com una de les coses que ens omplia i ens divertia més. Les vacances eren la felicitat, i el retorn a l'escola una trista obligació.  En general, per als nens de la democràcia, l'escola ha estat i és una alegria. Si parlem de casos concrets, la cosa es dispara: per a la meva filla l'escola, els companys, els deures, les responsabilitats, les notes i els professors ho són gairebé tot. Jo, en canvi, no em podia entusiasmar, de cap manera, amb professors que ens explicaven, en un castellà infecte, que en aquest país hi havia catalans bons i dolents, i que els dolents havien fet una guerra contra el general Franco, que era el bo. Un company va gosar dir que el seu pare no era dolent i havia fet aquella guerra contra en Franco, i va rebre. Va rebre molt,  davant de tots.  Aquesta escola era el Virtèlia, que passa per haver estat una illa de catalanisme dins de la grisor oficial!

                Potser ara ens separem més,  i els nens viuen el drama dels dubtes i els temors davant de la separació.  Però  no han de conviure amb la resignació, l'avorriment,  la pèrdua del respecte, o el desamor dels seus pares, ni amb la mala bava i les frustracions dels seus professors, en aquell món reprimit i una mica obscur.  Són més feliços.

__________________________

7 gener 2012

La veritat sobre els reis

      Melcior i Gaspar aguanten l'escala mentre Baltasar s'enfila fins al balcó d'un tercer pis amb el seu farcell ple de regals. Salta la barana i veu que en aquella casa els han deixat un platet amb galetes i una galleda d'aigua per als camells. Baltasar es mira la galleda amb resignació mentre es menja una galeta: no ha entès mai per què la gent s'entossudeix a explicar fantasies als nens i a dir-los que els camells volen fins a les finestres i els balcons. El fet és que els camells són a baix al carrer. El seu té més de dos mil anys i, carregat com va, amb prou feines fa els carrers més costeruts. Potser la veritat no és tan meravellosa, perquè els camells es caguen pel carrer i, des que a les ciutats hi ha contenidors d'orgànica, remenen escombraries i se les mengen, però troba que ja hi ha prou màgia a repartir milions de regals en una sola nit. Per no deixar els pares en evidència, buida l'aigua a les jardineres abans de menjar-se una altra galeta, travessar el vidre com si fos de llum, i començar a deixar regals a cada sabateta. Ho ha fet milions de vegades, però encara no s'ha acostumat a la mentida dels camells voladors.

   Tampoc s'ha acostumat encara a la mentida que els pares escampen quan els nens fan set o vuit anys. A partir d'aleshores els nens deixen d'escriure'ls cartes, i a Baltasar li sap greu no veure com els nens es fan grans.

     Baltasar ja ha deixat tots els regals quan sent el xiulet de Melcior, i torna a sortir al balcó a veure què passa. Melcior li diu que hi ha un error: els pares dels nens d'aquesta casa s'han separat, i ara tenen dues cases. Al llistat d'adreces n'hi figura una altra amb els mateixos noms. Baltasar li diu que no cridi tant, que despertarà tothom, i Gaspar li contesta que tranquil, perquè precisament aquesta nit els nens són a l'altra casa. Baltasar, pacient, torna a travessar el vidre com si fos de llum, i torna a posar dins del farcell la meitat dels presents. Després surt al balcó, es menja la darrera galeta, i comença a baixar l'escala pensant en els nens. A mitja escala s'atura, es queda mirant la lluna, i pensa que, amb una mica de sort, aquests nens no deixaran mai d'escriure-li la carta. Si els seus pares ja els han fet patir amb la veritat de la separació, potser ja no els faran patir més amb la mentida que els reis són els pares i que, a més, estan separats.

__________________________

31/12/2011

Els meus Prínceps de Maine

                Uns amics meus fan un dinar, pels volts de Nadal, dedicat als divorciats i separats.  Aquest any hi he anat. Em diuen que ja fa anys que el fan, i que gairebé sempre hi conviden el mateix nombre de persones, encara que rarament ningú repeteix més de tres anys  perquè en aquest període de temps ja han conegut algú i ja no reuneixen les condicions per assistir-hi.  Cada àpat comença amb la presentació dels nouvinguts i amb el record dels qui ja no vénen perquè ja tenen parella. Aquest any m'hi han convidat, i l'anunci que la Tal o en Tal ja ha trobat parella ens va deixar amb el cor repartit entre l'alegria de la notícia i la tristesa d'un dinar que no deixa de ser una celebració de solituds. M'ha recordat la millor novel·la de John Irving,  Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra, en que els nens d'un orfenat reben amb emoció i esperança la notícia que algun dels nens ja no és entre ells perquè ha trobat una família, però també amb un estrany desencís per no haver estat ells els afortunats.

                        Però trobis o no parella, em fa l'efecte que la condició de separat té alguna cosa de comú amb la d'immigrant, i de la mateixa manera que la condició del nouvingut es dilueix i acaba per desaparèixer, el separat deixa de ser-ho quan abandona l'estigma d'ésser solitari.  En tots dos casos depèn de l'entorn, de la percepció dels altres, i de la voluntat de cadascú d'abandonar aquesta mena de marca invisible i subjectiva. I de la mateixa manera que al sopar dels meus amics la gent, per sort, no s'hi eternitza,  jo no em veig escrivint aquesta columna quan els meus fills, i jo mateix, hàgim deixat enrere el sotrac de la separació i la condició de separat sigui tan anecdòtica en la meva biografia com el fet d'haver passat algun estiu a Menorca, haver tingut un grup de Rock o haver-me enamorat bojament, quan tenia tretze anys, d'una nena que en tenia onze. Coses de la vida, que no són condicionants per sempre, encara que en facin ser com som.

                        Per als fills, que els seus pares abandonin la seva condició de separats és encara més important. Una cosa és que els seus pares no estiguin junts. I l'altra és que, a més, vegin que estan sols i que se'n senten, com el nouvingut que se sent tan estranger com incapaç d'assumir la seva nova condició. Volen veure els seus pares integrats al món, al país, a la gent, com el nen nascut a Banyoles, per més que el seu pare hagi nascut al Senegal.

__________________________

24/12/2011

L'articulista sobre pares separats amb nens els desitja un bon Nadal

            Quan van desaparèixer els carboners, els serenos i els fanalers que pujaven a casa amb l'estampeta per demanar estrenes de Nadal? Aquests oficis, com les estrenesmateixes, ja només es conserven als diccionaris. Però cap a finals dels seixanta encara se'ls veia. Ja eren oficis en decadència, com el meu de publicitari. S'estaven al replà de l'escala, amb un respecte gairebé humiliant, es treien el barret o la gorra i t'adreçaven unes paraules amables o et llegien l'estampeta que duien, amb la il·lustració de l'ofici en decadència en una banda, i uns versets de rima òbvia al dors. La del fanaler tenia l'encant del moment de l'encesa. El sereno, en canvi, amb l'abrigot fins als peus i un enorme manat de claus, feia por. Per a mi, als deu anys, era més la imatge dels carcellers de les novel·les de Dickens que no pas la d'un protector dels veïns.

            Però avui em presento vestit del meu ofici nou d'escriptor d'articles sobre separats amb nens i em planto, també amb humilitat, en aquest racó del diari per felicitar les mares que per Nadal no tindreu els nens perquè els tindrà el seu pare; els pares que per Nadal no tindreu els nens perquè els tindrà la mare, els separats que us ajunteu el dia de Nadal; els que compartiu el dinar amb els nens, l'altre progenitor, i la nova parella de l'altre progenitor; els qui us ajunteu nens, pares i noves parelles dels pares; els qui a més a més hi afegiu els fills de la nova parella de l'altre progenitor; els qui només hi afegiu els nens de la vostra nova parella; els qui a més d'ajuntar-vos vosaltres hi sumeu tots els fills de les noves parelles que teniu; els qui sumeu, a l'àpat de Nadal, fills de més d'un matrimoni vostre, o de la vostra parella, o de les vostres noves parelles, en una cadena de relacions que, si volgués ser exhaustiu, abastaria tota la humanitat.

            L'escriptor d'articles sobre separats amb nens us desitja a tots un bon Nadal, i molt especialment els qui acabeu d'encetar aquesta condició, perquè és molt probable que, si més no a un dels dos, aquests dies se us facin eterns. Hi ha gent que els converteix, des d'aleshores, en uns dies indesitjables i engega a la merda els torrons i els reis i la mare que els va parir. Però si penseu en els nens i salveu com bonament pugueu el primer any, el segon serà molt millor!  

__________________________

17/12/2011

         De Bob Espoja a Justin Bieber

         Conec un pare, separat de fa poc, que està obsessionat mirant d'impedir que els seus fills, quan són amb sa mare, vegin Bob Esponja. Resulta que ha llegit que una psicòlega de la universitat de Virgínia acaba de demostrar que els nens, després de veure un capítol d'aquesta sèrie,  són incapaços de resoldre problemes de lògica elemental.  Després sembla ser que tornen lentament a la normalitat, però no se sap què passarà a la llarga.

         No sé si us hi heu fixat, però aquesta mena d'estudis sempre els fan la universitat de Virginia, la l' Ohaio Northern University o la Michigan State University,  i són ben poques les vegades que ens molestem a comprovar-ho.  Aquestes universitats, que existeixen de veritat, haurien de fer una campanya d'imatge contra l'ús del seu nom en va. De totes maneres, encara que l'estudi fos veritat, l'únic que demostra  és que la ximpleta és la catedràtica que l'ha fet. Doncs és clar que després de veure un episodi de Bob Esponja els nens no toquen quarts ni hores!  Com la catedràtica després de baixar pel Dragon Kan, o després de fer l'amor, després d'escoltar qualsevol ària de Puccini (fins i tot si no li agrada l'òpera),  o després de veure un telenoticies espanyol . Les emocions intenses alteren la capacitat reflexiva, sí senyora.

         Possiblement l'estudi ni existeix, i si s'ha fet té tan poc valor com el que suggeria que la velocitat de la llum es pot superar. Però el problema és l'obsessió d'aquesta mena d'estudis per  calibrar i jutjar el valor de l'emoció. Per aquesta via arribaríem a considerar que els nens han de menjar pomes verdes, que són d'un color relaxant, i evitar les maduixes i les cireres, d'un vermell  que els excita.

         Els pares, junts o separats, no tenim per què  compartir exactament  la mateixa opinió sobre els efectes  de la tele o dels jocs d'ordinador. Però la convivència facilita els acords, i la separació els complica. En tot cas, el  pare de què parlo hauria de mirar si, amb el seu veto a la sèrie, no  s'està passant de llarg. A casa la meva ex escolten el Justin Bieber, i a casa meva els ho tinc prohibit (a la sala d'estar). Així aprenen que en aquest món no tothom ha d'estar d'acord, per més que els estudis fets a la Nebraska State University diguin que els nens que escolten Justin Bieber es tornen cursis.

__________________________

10 desembre 2011

        El millor de la separació.

            Els separats amb la custòdia compartida tenim, cada setmana, uns quants dies sense nens. Això depèn dels acords, però la majoria de progenitors disposen d'un cap de setmana llarg sense criatures cada quinze dies. I em sembla que tots coincidim que aquests dies sense nens són una de les poques coses fantàstiques de la separació, i fins i tot ho reconeixen els que no es volien separar de cap manera, les  qui encara se senten abandonades, els cornuts més torturats per la seva desgràcia, les qui se saben substituïdes per una de més jove, o els qui a més de quedar-se sense dona s'han quedat sense feina i les passen magres.

            En tots aquests casos, no és pas que no vulguin tenir els nens, ni que se sentin aclaparats quan els tenen, o que no sàpiguen com manejar-los. Al contrari, els separats amb custòdia compartida asseguren, moltes vegades, que ara poden dedicar-se amb més intensitat als seus fills, que s'ho passen molt bé amb ells, que quan els tenen s'interessen molt més que no pas abans pels seus estudis sobre l'oïda interna, que li l'estrep, l'enclusa i el martell, o sobre els sostinguts que té l'escala de Re major.

            Però quan no els tenen senten una mena d'alliberament que els transporta als temps prematrimonials, i disposen d'un temps lliure que els enriqueix com a persones. M'atreveixo a avançar resultats d'una estadística que o existeix: Els separats amb nens llegeixen més, van més al teatre i al cinema, cultiven més les amistats, recuperen amics  amigues de les quals s'havien allunyat a causa de la vida de parella, i s'aventuren a practicar esports o a deixar-se endur per aficions que havien aparcat.

            És obvi, pensareu: per això tenen el temps lliure. Però resulta que no és tan obvi. Perquè si tants pares coincideixen que, quan tenen els nens, s'hi dediquen plenament, podríem arribar a pensar que, els fills en custòdia compartida reben una atenció més intensa. I a la vegada, els seus pares tenen més temps lliure! En conseqüència, alguna cosa falla a les parelles. Un bon repartiment de la feina, no diré que per torns setmanals, com fem els separats, però potser sí d'alguna altra manera, els permetria de tenir més temps lliure, més temps per fer la seva, i no necessàriament en parella. I això és precisament el que els pot ajudar a no separar-se.

__________________________

3 /12/2011

         Els separats a l'hora de repartir-se les fotos.

            Hi ha separats amb nens que no tenen ni una foto de la ex penjada a casa. N'hi ha que sí, però només a les habitacions dels nens. I n'hi ha que no tenen cap problema a continuar tenint les fotos familiars que tenien abans, o les que els han tocat en el repartiment. Si optes per penjar només fotos teves amb els nens, sovint et trobes que no en tens gaires, perquè eres tu qui feia les fotos, i quan te les feia algú altre o utilitzaves el disparador automàtic, sortiu tots dos. I esborrar l'altre amb el Photoshop és una mica lleig.

            La qüestió de les fotos no és cap ximpleria. No cal dir que, en el moment de la separació, és de les coses que generen més tensions i que porten una càrrega de profunditat de tristesa que acaba sortint a la superfície.  Per culpa d'això de vegades es prenen decisions precipitades, que s'expressen en forma de "queda-les totes tu", " jo no me les tornaré a mirar mai més"," te les pots ben confitar"," les fotos me les quedo jo perquè les he fetes jo", "queda-te-les totes tu i deixa'm sense records i sense res", etc.

            Abans calia desfer els àlbums, esporgar-los, buidar-los en una mena d'expoli terrible, al.legoria dolorosa del desbastellament familiar. Amb el repartiment, la gent perdia bona part dels seus records, i en canvi hi havia fotos que no volia ningú, com  les del viatge a Roma i al Marroc abans de casar-te, o les del casament mateix, o les del viatge de noces al Gran Cañón.

            Era una llàstima, perquè els nens tenen dret a tenir uns pares amb història, i  a tenir fotos i videos de quan aprenien a caminar, de quan anaven pel món desdentegats, de quan van aprendre a anar amb bicicleta o de com obrien els regals del dia de reis.    

            Però com que la ciència i sobretot la tecnologia miren de respondre a les necessitats de la gent, una colla d'enginyers separats i amb nens es van inventar la fotografia i el vídeo digital, que permet fer còpies perfectes. Des d'aleshores els separats podem tenir l'arxiu documental de la vida familiar en un disc dur. Com que, per qüestions de seguretat, val la pena tenir-lo duplicat, en cas de separació cadascú se'n queda un. I després ja veurem si algun dia em torno a mirar la primera foto que li vaig fer, i les de la nena disfressada de Blancaneus, o les del part del nen, en viu i en directe. Coses de la vida.

__________________________

26 novembre 2011

El clan dels pares cavernaris

            No, als pares separats no ens espera res d'extraordinari a causa de la victòria del PP. En tot cas, el mateix que els espera als no separats, als solters, als taxistes o als taxidermistes. Potser el PP és una mica més sensible a escoltar-se determinades veus cavernàries, però en qüestions com aquesta, que afecten tota mena de votants, potser ni això. No són tan ximples.

            I què pensen els cavernaris? Doncs en principi coincideixen a defensar, com defensa la gent més civilitzada, coses com ara la custòdia compartida preferent. El que és antropològicament, o zoològicament  interessant de veure és com ho fan: s'organitzen en associacions d'homes separats, i dediquen bona part dels seus esforços a denunciar les injustícies que es cometen en els judicis sobre maltractaments. A hombres-separados. com, per exemple, es queixen que els mitjans de comunicació només estan atents a les 60 dones assassinades,víctimes de la violència de gènere, mentre que hi ha una mitjana de 32 homes assassinats per les seves dones, i una mitjana 380 homes que se suiciden perquè en un procés de separació ho han perdut tot.      

            Com podeu veure, les dones i la llei, que és una dona amb una bena als ulls, són les culpables de tot. Curiosament, la seu d'aquesta associació és el despatx d'uns advocats de Madrid que es dediquen al tema. I els associats deuen ser els advocats que hi treballen.

            Però no us penseu que aquesta manera de pensar sigui impròpia dels catalans, perquè  aquí hi tenim una Asociación Catalana de Padres Separados, altrament dita ACAPASE, que per ben poc no és una invitació a la mutilació genital. Tenen un web, exclusivament en castellà (www.acapase.com) a l'editorial del qual, ple de faltes d'ortografia,  i sota el títol de Spain is diferent, importando el feminazismo de Alemania ,asseguren que els grups preocupats per la violència de gènere estan formats majoritàriament per dones frustrades per les seves relacions de parella, que es mereixen l'adjectiu de femichistes. I més avall el mateix paio afirma que “hemos llegado al extremo insostenible que en una discusión de pareja, si el hombre no cede, es un maltratador que quiere someter a la mujer. Factura nos pasará esta Ley con el tiempo. Se ha destruido la familia”.

            Glups! I què hauria de fer, aquesta Ley? Forçar la dona a viure amb aquest il.luminat?  Disculpeu el tema d'avui: la marea blava m'ha alterat una mica.

__________________________

19/11/11

            Com ens diuen el que els passa?

            Els dilluns recullo el meu fill a l'escola, però com que la seva mare tenia ganes de veure'l a la meitat del meu torn de nens, hi ha anat ella. Han anat a berenar en una granja, i després m'hi he afegit jo. Així que el veig li pregunto com li ha anat el dia. Després m'assec amb ells. Aleshores ens diu: No, els dos no! Es veu que la seva mare li acabava de fer la mateixa pregunta. De cop ha vist que, en lloc de les preguntes d'un pare, havia de respondre les de tots dos. Després de dir la seva, ens mira, somriu, i continua sucant el seu croissant al Cacaolat.

            En una primera interpretació, el nen expressa que, quan hi som tots dos, l'interrogatori  resulta aclaparador. Li és més fàcil escapolir-se de les preguntes amb un sol progenitor. Però em fa l'efecte que he d'anar una mica més enllà: veure'ns junts l'incomoda. Ens veu junts de tant en tant, en reunions familiars, però poques vegades ens trobem els tres sols, sense la nena: ell sol amb el conflicte, amb els pares que s'han separat. Percep alguna cosa que el neguiteja.

            Al vespre torno sobre el tema, i em diu que el que li passa és que ja s'ha acostumat a la separació. Aleshores se m'acut que els dos no és una forma de reprimir la idea de els dos sí. És a dir, que s'estima més no veure'ns junts per no haver de negociar amb el conflicte que el preocupa d'una manera indefinida, reprimida, poc elaborada encara. S'estima més no veure'ns junts, sols amb ell, perquè aleshores no pot fugir d'estudi: té al seu davant un problema que el neguiteja encara que no en sigui plenament conscient.  Els dos no! vol dir, senzillament, no em poseu al davant aquest conflicte, aquest problema.

            Però, encara que no pugui elaborar d'una manera clara el que li passa (com ens passa a tots, i no només als nens) té la sort de poder expressar-ho molt bé d'una manera intuïtiva i de projectar-ho en una sola frase, encara que signifiqui exactament el contrari del que sembla.

            La relació dels pares separats amb els seus fills té molts moments com aquests. Conscients que hi ha un conflicte que rarament s'expressa amb claredat, aprenem a estar atents a aquesta mena de símptomes verbals. I també aprenem, si hi ocasió i no els resulta forçat ni aclaparador, a comentar-los amb ells.

            Sí, ja ho sé, també és possible que el nen no tingui pas cap conflicte reprimit i hagués volgut dir, simplement, que el deixéssim en pau, que ell estava molt bé amb el seu Cacaolat. Li pregunto si ha canviat de gust des que té un nou propietari? I em diu que és com sempre.

__________________________

12/11/2011

      La importància de triar un bon ex

      Una amiga m'explicava les seves baralles amb el seu ex i se'm va acudir de dir-li que s'hauria d'haver separat de mi, i no d'aquest impresentable.

      En general triem parella sense pensar-ho massa.  Ens enamorem, però no ens posem a fer llistes més o menys objectives de coses bones i dolentes.  Una parella és més el resultat d'una necessitat sentida que d'una decisió raonada, i des de la il·lusió i l'entusiasme de l'enamorament hi ha moltes coses que no es tenen en compte.  Una de molt important: com serà la nostra parella quan ens separem? Com es comportarà amb nosaltres i amb els nens? Si el plantem, com s'ho prendrà? Si ens planten, com ens ho prendrem? Serà un bon o una bona ex?

     Perquè, no ens enganyem: resulta tan important tenir un bon marit o una bona dona com tenir un bon ex o una bona ex. Com que la meitat de les parelles s'acaben separant,  hauríem de tenir molt clar si la parella que elegim sabrà, a més de ser bon pare o bona mare, i bon company o bona companya, ser un fantàstic ex.  Possiblement tindrem tants anys de relació amb l'ex com teníem amb la parella, sinó més, i per les baralles, conflictes, disputes i altres desgràcies que m'expliquen, contribueix tant a la felicitat o a la infelicitat un bon ex com una bona parella. Si hi ha nens, els ex o les ex no desapareixen. Vulguem o no, continuen formant part de la nostra vida.

     Quan estem enamorats no hi volem ni pensar. Queda lluny del nostre plantejament que la parella ens acabi assassinant, o ens odiï fins a la bogeria, o vulgui quedar-se les criatures, o  ens porti als tribunals per quedar-se el pis, o ens reclami una quantitat indecent.  Tot això ens pot complicar la vida, i encara més la dels nostres fills.  Un mal ex, o una mala ex,  els poden fer sentir culpables, els poden fer prendre partit, i els poden fer créixer entre els embats d'un temporal que no s'acaba mai. Fins que siguin grans i, pel camí, hagin deixat de creure en l'espècie humana.

      I com podem saber si el nostre futur company serà un bon futur excompany?   Ni idea. Però crec que està bé parlar-ne. De la mateixa manera que els enamorats s'avancen al futur i es pregunten el nom que posaran  als seus nens, també estaria bé que es preguntessin  com reaccionaran quan se separin: Em maltractaràs a la teva columna de l'Ara, amor meu?

__________________________

Dissabte 5 novembre

      L'inspector de separacions

            Una amiga em comenta que té clients, com a advocada  d'ofici, que se separen per obtenir els avantatges que, segons sembla, tenim els separats.  Resulta que, tinguem els fills que tinguem, les famílies monoparentals rebem el mateix ajut que les famílies nombroses. Ho consulto  a gencat.cat i veig que ens correspon la xifra  de 745 € anuals, que donen, en funció dels interessos de cadascú,  per anar unes cent vegades al cinema, comprar set-cents quilos d'arròs o omplir cinc vegades el dipòsit del Porsche Cayenne. A més, las famílies monoparentals tenim els mateixos avantatges que les famílies nombroses  alhora d'aconseguir ajuts per comprar un pis de protecció oficial.

            De manera que hi ha gent que agafa i se separa per tenir els 745 euros. El que no sé és si simulen realment la separació, o surten del  jutjat abraçadets i se'n van a celebrar-ho. Però m'agradaria pensar que sí, que se'n van al pis d'algun amic i ho expliquen als fills per muntar, entre tots, la farsa de la separació, no fos cas que un inspector de la Generalitat sorprengués els pares a la mateixa casa, o anant tots dos junts a recollir els nens.

        Els inspectors de famílies monoparentals segur que se les saben totes i fan els seus controls de monoparentalitat els dissabtes al matí i miren de sorprendre al llit els falsos separats. M'imagino el fals separat, a quarts de nou del matí, despullat, mirant pel foradet de la porta a veure si és l'inspector. Haurà sentit els gemecs amorosos? De totes maneres, pot obrir tranquil (després de posar-se els calçotets),perquè segur que amb aquesta prova no n'hi ha prou: sempre pots al·legar que, de tant en tant es veuen, conversen, i passa el que passa, pensi senyor inspector que els especialistes en aquesta mena de coses diuen que, en cas de separació, el millor per als nens  és una bona convivència entre els dos progenitors. De manera que l'inspector continuarà buscant proves: controlarà la compra del supermercat, anirà a veure els entrenaments de futbol i el partit del nen, a veure qui l'acompanya, i vigilarà la casa cada vespre, disfressat d'home que remena contenidors.  La feina és dura. Per això, amb les retallades del departament de Benestar i Família, els inspectors de separacions van respirar tranquils. L'any que ve ja no hi haurà aquests ajuts tan pesats d'inspeccionar.

__________________________

       

29 octubre 2011

         Trucades i missatges  entre separats

            En conec uns, separats ja fa dos anys, que mantenen una curiosa relació de dependència. Quan ell té la nena, ella el truca per recordar-li que avui té gimnàstica i demà piscina, i si fa plou li recorda  que agafi el paraigua i li posi les botes altes, i li pregunta si té Dalsy per si malgrat les botes s'encostipés i tingués febre, sempre s'ha de tenir una ampolla de Dalsy a casa. Al vespre és capaç de tornar-lo a trucar per fer-li saber que, segons el menú de l'escola, avui han menjat pasta i hamburguesa: que procuri fer-li verdura, i que mengi fruita. Ja s'ha llegit les quatre pàgines diàries que li toquen de la novel·la que ha d'explicar a classe a finals de novembre?  Pot comptar els mitjons de la nena que té? Procurarà que n'hi hagi vuit parells a cada casa?

            Però més enllà del control de la gestió quotidiana, la mare de la nena també  li telefona, quan la té ella, per resoldre els seus dubtes culinaris: com es preparen les magranes? Quanta estona s'han de coure els moniatos? S'emboliquen amb paper de plata o no cal? En aquella salsa de tomàquet que feies, i posaves all?

            Ell la truca, sobretot, per aclarir temes de feina -tots dos són dentistes i ella és especialista en alguns temes que ell, ara, intenta aprofundir-, i perquè li aconselli llibres i pel·lícules: què tal l'última de l'Almodóvar? A tu t'agradarà,li diu ella, personalitzant el consell.  I molt bona Jo confesso d'en Cabré, afegeix.

            A aquestes trucades s'hi suma l'intercanvi habitual de correus entre separats:  que ella se'n recordi de demanar un jersei que s'ha quedat a casa d'una amiga. Que ell se'n recordi, quan li passi la nena, de donar-li la motxilla, perquè se'n va un dia d'excursió Montseny, etc.

            Jo ho trobo curiós, però no m'hi fico. Altres amics comuns els diuen que estan bojos, que no és manera de separar-se, que han fossilitzat la seva relació de dependència i que així no poden anar enlloc. N'hi ha que fins i tot s'enfaden. Et diu que li posis les botes a la nena? Jo li penjaria el telèfon.  A mi em sembla que, simplement, són una parella que es complementa bé, però sense l'entusiasme que es necessita per viure junts. Per això ho van deixar. I com que mantenir l'amistat és el millor per als nens, doncs perfecte.  Però no deixa de ser curiós.

__________________________

dissabte 22 octubre

          El separat al super

     El veig d'una hora lluny.  És un home de quaranta o quaranta-cinc anys acompanyat d'un parell de nens de nou i onze anys que empenyen el carro i fan el ximple: s'hi enfilen i es transporten l'un a l'altre mentre ell  es perd pels corredors de la llet i l'aigua mineral a la recerca de no sap ben bé què.

            El pare separat no va amb cap llista. Improvisa i, sobretot, es deixa convèncer pels nens.  Es probable que els deixi aquest protagonisme perquè es distreguin i no donin la llauna. La qüestió és que els nens li diuen que  les galetes han de ser aquestes, la llet aquesta altra i l'arròs aquest, que és el que compra la mama. Quan sent això, l'home es mira el paquet i el sospesa. No és que dubti  si tots els quilos d'arròs pesen el mateix. La seva meditació és més complexa: si el canvia aquest arròs per un altre, els nens pensaran que ell només vol portar-li la contrària a la mamà. Si accepta la marca que compra la mare, pensaran que encara ara ella governa, ni que sigui a distància, les coses de la casa. Ah, diu: és el que sempre he comprat jo.  I posa al carro. I  deu metres més enllà es revenja  estirant del lineal quatre llaunes de cervesa de les de mig litre. Quan les triava davant d'ella, era inevitable que li digués: després roncaràs.

            Posa al carro les cerveses culpables del divorci i avança decidit cap als lineals dels iogurts, on deixarà que els nens triïn i remenin, no fos cas que es quedessin amb la idea que el pare no els compra res del que demanen. La mama ens deixa triar, han dit.

            Me'l torno a trobar a la secció de fruites i verdures,  i de sobte em sorprèn comprant carxofes, albergínies i coliflor, perquè ningú que no sàpiga cuinar ni respongui al dictat d'una llista que li ha fet algú altre compra aquests vegetals. M'agradaria saber quants pares i mares de quaranta anys saben què fer amb una coliflor.

            ­­­­--Sí! Carxofes al forn! -- celebren els nens.

            En aquesta generació de separats, és freqüent trobar homes cuiners i dones que no en saben.  Una raó més per anar abandonant l'antiga creença que, en cas de separació, els nens estan millor amb la mare que amb el pare. I no em digueu que la cuina no és important. I no només perquè sigui salut. Sinó perquè és cultura.

__________________________

15 d'octubre 2011

                 Jo sóc una mami

             Els progenitors dels jugadors de futbol que fan equip amb el meu fill ens passem fotos i ens fem saber les últimes notícies: contra qui juguem, una crònica que algú ha escrit sobre el darrer partit, etc. Ahir vaig rebre un missatge que deia: “mamàs, si no trobeu uns mitjons, no patiu: en tinc uns que no són del meu fill, en va agafar dos parells. Us els portaré demà al matí”. I com que demà al matí (avui per als qui em llegiu)  tinc els nens jo, i com que el nen que no trobava els mitjons és precisament el meu, he d'entendre que el missatge va per a mi. Però jo no sóc cap mamà.

            Quan encara no ens havíem separat, aquesta discriminació em semblava tan ridícula com ara. Ara, a més, em fa riure, perquè jo no sóc una mamà però vaig buscar desesperadament els mitjons de futbol. Sinó no juga! No és el primer cop que em passa. Fa uns mesos una altra mare també ens demanava a les mamàs que poséssim un d'aquests escuts que s'adhereixen a cop de planxa a la samarreta dels nens. I jo, com a bona mamà, hi vaig posar l'escut.

            Camí de la feina, passo per davant d'una botiga que ofereix uniformes escolars a les mamàs, amb una rima penosa: ¡Mamás, no busquéis más!. I no fa gaire, en una festa major de poble, l'animador d'una xocolatada infantil feia gracietes com ara que després les mamàs tindrien una mica de feina a rentar la roba i altres ximpleries tan antigues com aquesta.

            Naturalment, no pretenc pas que, en aquests casos, ningú pensi en els separats, cosa que encara seria més ridícula. De fet no pretenc pas res. Només comentar que aquesta mena de missatges diferenciats per a papàs i mamàs em semblen de pena.

            A les escoles públiques i concertades, i suposo que en bona part de les privades també, les coses són ben diferents. No només no se li acudiria a ningú adreçar missatges diferenciats a papis i mamis, com si les qüestions de vestuari o d'intendència fossin exclusives de les femelles, sinó que, al menys a la nostra, la situació de fills de pares separats està contemplada ja des del moment de la matrícula, amb impresos que preveuen que la mare i el pare tingui adreces i telèfons diferents. Són detalls que s'agraeixen, per no dir que emocionen.

            És una sort que, a més de la immersió lingüística, tinguem aquesta immersió en la igualtat i en el respecte a la diferència. Però mentre hi hagi mamàs masclistes,  no m'importa ser mami, què hi farem.

__________________________

8 OCTUBRE

   

            Separats contra la crisi

            Per la nostra contribució a la lluita contra la crisi, els separats amb nens hauríem de tenir algun reconeixement públic, alguna cosa gratis, una targeta de separat per l'autobús, o ni que sigui una subscripció anual en un portal d'aquests per buscar AMISTAT: amic per a compartir aficions i vivències; AMOR: parella per a relació sentimental estable, PASSIÓ: amant per a relació passional intensa;  SEXE: company per a relació sexual esporàdica

            Perquè , a part de la desgràcia d'haver apostat per sectors tan destructius com el de la construcció i el turisme, resulta que també hi ha una crisi del consum. Però si tots ens separéssim, el consum es dispararia alegrement  i tornaríem a lligar els gossos amb llonganisses. Els separats amb nens hem de llogar dos pisos, o comprar-los, i pintar-los, i canviar el pany, i comprar mobles, i productes per netejar els mobles, i plantes, i adob per a les plantes. Si els nens fan piano, calen dos pianos. Necessiten l'armari una mica ple a cada casa, i si en una hi ha la Play en l'altra hi ha d'haver la Wii. Dupliquem llençols i coixins i matalassos i llits i ossets  i cortines de la dutxa i bicicletes i mòbils decoratius.  Dupliquem llums de sostre, cadires, armaris, calaixeres i cartells del  Messi o del  Harry Potter.

            Afegiu-hi, a més,  els separats amb nens que  miren de compensar el desconcert de les criatures a cop d'obsequis, d'estoigs de llapis de colors,  de vambes de cent euros,  de gorretes amb visera plana com la que porta el Justin dels collons.

            I afegiu-hi, encara, els pares separats, sobretot  homes, que se senten tan desemparats en la seva nova situació que s'han de canviar de cotxe i comprar-ne un de més petit i esportiu, un cotxet que els acompanyi de caça, a veure si en troben alguna de trenta anys.

             I sumeu-hi els separats que, a causa del catacrac, tornen a fumar. I els que recorren a caríssimes teràpies i psicoteràpies, i  al consum de fàrmacs ansiolítics i contra la desesperació. Gràcies als separats  es venen més llibres d'autoajuda, més llibres sobre nens, més llibres de cuina. Gràcies als separats hi ha tota una indústria per als separats.

            És demanar molt que, a canvi, ens paguin l'autobús dels nens o la sessió setmanal amb el psicoanalista? Mas, Rubalcaba, Rajoy, va, que vénen eleccions i també votem.

__________________________

1 d'octubre

       Pare: li fas més cas a la teva amiga que a mi.

            El Salva se les pintava molt felices després d'haver superat  un primer any d'adaptació a la nova vida de separat amb nens. Ja hi trobava totes les gràcies quan, sense calcular-ne les conseqüències, ha començat a introduir la seva amiga en una quotidianitat que, fins ara, només compartia amb la seva filla. A la nena li sembla bé l'amiga del pare. La fa riure,  ha descobert que de socials i de mates se li pot preguntar tot i, com a ella, li agrada el Justin Bieber -que el pare detesta-, i Crepúsculo. Li explica trucs del Facebook que ella no sabia, i li agrada com va vestida. Fins i tot un dia li va dir: papa, la teva amiga és molt guapa.

              Però no suporta l'estrany poder que, segons la percepció de la nena, té l'amiga sobre el seu pare.  Un poder que fa que ara el pa sigui integral, la llet desnatada, els iogurts sense sucre i el pa integral. Que al terra de la dutxa hagi aparegut una estranya catifa peluda, vermella, en forma de peu. Que ja no decideixin tots dos sols què faran durant el cap de setmana. Que l'amiga resulti decisiva i es decantin per un hotelet del Priorat  en lloc d'anar a la platja. Finalment la nena s'ha queixat: Pare, li fas més cas a ella que a mi. Per què mana tant?

            I el meu amic es mira la seva filla, els seus ulls una mica tristos, un cert posat de decepció, i s'adona, a temps, que nena té molt més clar que ell el que cal fer perquè les relacions funcionin. És elemental, però som tan primaris que hi tornem a caure cada vegada. La nena veu, d'una manera intuïtiva, que cal mantenir la manera de fer i l'espai propi. Per això el cap de setmana passat, com si l'amant fos la filla, van triat un hotelet de la costa, hi van anar tots dos sols,  i fins i tot dissabte, que mig plovia, van baixar a la platja i es van estar banyant  i rient i parlant i criticant la catifa peluda en forma de peu que l'amiga del pare ha posat al peu de la dutxa.

            Podríem pensar que el que ha fet el Salva és posar per davant els interessos dels fills que el dels adults, i que això tampoc pot ser bo. Però el meu amic em fa notar que d'aquesta manera, creant espais que només són de pare i filla, el que està aconseguint és preservar el seu. Que savis que són els nens.

__________________________

24 setembre

                Fills de separats, tot excel·lents

                Quan et separes la gent et pregunta pels nens, i com estan, i si els van bé els estudis, i els seus mestres fan un posat greu i responsable i t'asseguren que estaran especialment atents. Crec que no n'hi havia per tant. Pel que fa als resultats escolars, la separació no s'ha notat. Però un cas concret només té interès sumat a les estadístiques que hi deu haver sobre el tema. I ara que comença el curs se m'ha acudit de tafanejar a veure què trobo per la xarxa.

                Ho sap tothom, i és profecia, que a la xarxa hi trobes afirmacions per a tots els gustos. S'hi poden llegir coses com que el colesterol és una invenció de les indústries farmacèutiques, que l'11-S el va muntar la CIA o que l'any que ve s'acaba el món. Sobre els estudis dels fills de pares separats també hi ha afirmacions de tota mena, perquè totes les qüestions relacionades amb el divorci i la separació formen part del nucli dur de les creences religioses i les idees polítiques, i hi ha una certa a partir d'una idea preconcebuda i a manipular les xifres, o a inventar-se dades inexistents, per tal que demostrin (és un dir) els prejudicis de cadascú.

                El primer que trobo, en un web que promou la custòdia compartida,  són els resultats d'un estudi fet a Espanya per la catedràtica de psicologia Francisca Fariñas, que semblen demostrar clarament que els nens en règim de custòdia compartida tenen molt més bon rendiment escolar que els nens que només conviuen amb un dels pares, generalment la mare, i veuen el pare de tant en tant.  Com que aquest web podria ser tendenciós, segueixo buscant. I descobreixo un article sobre un gran nombre d'estudis fets als Estats Units que arriba a les mateixes conclusions. I per no caure en la lamentable estratègia de citar estudis sense donar-ne referències, us dono l'adreça on podeu trobar el PDF en anglès: http://www.apa.org/pubs/journals/releases/fam-16191.pdf

                Algun dels estudis comentats fins i tot destaquen la tendència dels nens en custòdia compartida a treure més bones notes que els que conviuen amb tots dos pares. Una possible interpretació d'aquest fet: als nens els afecta molt més el conflicte que no pas el fet de tenir dues cases. I hi ha parelles amb una convivència prou difícil com perquè els nens no s'acabin de concentrar en les capitals de comarca, la suma de trencats o la ce trencada.

__________________________

Dissabte 17 setembre

            El Banc Popular es del Rajoy?

             La meva filla veu un anunci d'un banc al diari i em pregunta si el Banc Popular és del Rajoy,  i se m'escapa el riure mentre el meu fill em pregunta si per calcular els entrepans de pernil que es poden fer amb quatre barres i 350 grams de pernil, tenin en compte que de cada barra en surten tres entrepans i que cada entrepà necessita cinquanta  grams de pernil, ha de començar pel pernil o per les barres.  Estic temptat de contestar que una mica del Rajoy sí que deu ser el banc i, al nen, que amb quatre barres el que es pot fer és una bandera catalana, però no:  m'hi dedico una estona i miro d'aclarir-los els seus grans interrogants vitals.

                Immediatament arribo a la conclusió que, quan vius en parella, et pots permetre respostes d'aquest ordre, que també eduquen perquè donen una visió diferent de les coses, provoquen nous interrogants, relativitzen la seriositat de tot plegat.  La teva parella pot assumir la part formal de la resposta, i tu la visió insòlita, humorística o simplement absurda, que també important.  O al revés. Però em fa l'efecte que la majoria de separats que mirem de mantenir una bona entesa de cara a l'educació dels nens,  ens tornem més seriosos, més formals, més endreçats i tantes altres coses que potser no érem quan vivíem junts.

                Si això es bo o no, no en tinc ni idea. La vida de separat no et permet ser complementari.  Passes a ser fonamental.  Abans potser ella preparava loa bossa amb els mitjons la camisa i els pantalons d'entrenament les botes les plantilles les xancletes per a la futxa el sabó i la tovallola, i tu només el portaves a l'entrenament. Ara prepares la bossa i l'entrepà, i els portes a l'entrenament, i el reculls, i pel camí vas contestant per què els astronautes van amb escafandre, com és que si l'aire calent pesa menys que el fred a les muntanyes fa més fred que arran de mar o per què serveix la hac.

                Ja n'he parlat altres vegades: intueixo que la clau de la qüestió consisteix, malgrat els canvis profunds que molts de nosaltres hem de fer per evitar que tot plegat sigui un caos, i a la bossa d'entrenament  hi hagi les partitures i la tovallola molla del dia abans, a mantenir  tant com es pugui una manera de fer i una manera de ser.  Jo no em vull tornar avorrit, formal, conservador i gairebé de dretes per culpa de la separació.  I segur que els nens i surten guanyant.

__________________________

10 /9/ 2011

Amb polls i sense els deures fets

            A l'estiu els he tingut quinze dies seguits. I com que no he estat capaç de fer-los fer les pàgines de  deures que els tocaven cada dia, durant els següents quinze dies la seva mare es va haver d'espavilar perquè fessin, a més dels que els tocaven, bona part dels que em corresponia de supervisar a mi. A canvi d'això, o potser com a revenja refinada, ella me'ls va tornar amb una eclosió més que evident de polls, i em va tocar a mi el pesadíssim procés d'assassinar els insectes i eliminar-ne els ous amb una pinta de pues metàl·liques. (Ara he vist que n'hi que s'endollen i electrocuten les bestioles, però em sembla excessiu).

                Els torns de l'estiu han posat en evidència que cada casa és un món, i que hi ha diferències evidents pel que fa a la disciplina, l'ordre i aquesta mena de coses, la qual cosa no té per què ser negativa. El que sí reconec és que hi ha d'haver uns acords bàsics. Diguem que no s'hi val que en una casa facin els deures i en l'altre no. Que un una toquin el piano i en l'altre no. Que en una mengin fruita i verdura i en l'altre no. Que en una es llevin a una hora i en l'altre a una altra, tot  encara que l'escola sigui gairebé a la mateixa distància de cada casa. Que en una llegeixin i en l'altre no. Que en una vegin el Disney Chanel i en l'altra no. Que en l'una hi hagi barra lliure de messenger i en l'altra no. Que en una deixin la roba per terra i en l'altra no. Que en una es facin el llit i en l'altra no.

                Però aquest acord bàsic, i el judici global que fem els pares sobre els dies que els hem tingut (el nen no fot brot i se li ha de repetir tot tres vegades, la nena parla massa pel mòbil i està massa obsessionada amb la roba que s'ha de posar, etc), és un avantatge propi dels separats. Els canvis de torn permeten fers un control de qualitat, com la revisió d'un avió entre vol i vol o, si em permeteu una comparació encara més curiosa, com la dels cotxes de lloguer, en què cada vegada es miren els nivells, els quilòmetres, la pressió dels pneumàtics i l'estat de la pintura. En canvi quan el cotxe és nostre ens anem acostumant que l'embragatge patini,  els frens facin un sorollet estrany i els seients del darrere  estiguin plens de clofolles de cacauet i d'ossets de goma enganxats a la tapisseria.

__________________________

3 setembre        

                  Feliç no aniversari

         Comento amb altres separats un fenomen singular que afecta fins i tot les persones poc entusiastes dels aniversaris. El primer any dels separats és un no parar d'aniversaris difícils, tristos, que t'exprimeixen l'ànima com si fos una tovallola que ha caigut a l'aigua i que cal recargolar més i més. D'aquesta manera la tovallola, encara que estigui xopa, és més lleugera de portar.

         Hi ha aniversaris de dues categories: els simples, i els dobles. Els aniversaris simples són, per exemple, el primer Nadal de separats, la primera Setmana Santa, el primer Sant Joan. L'aniversari doble és gairebé el doble d'empipador, i consisteix en l'aniversari de l'aniversari: la primera celebració d'aniversari de cadascun dels nens, i dels propis, que també costen de pair. Els aniversaris dobles ja es veu venir que seran tristos. La gràcia dels aniversaris simples, en canvi, és que poden resultar inesperadament dolorosos. Entre tots, configuren una mena de rosari  de la família que no resa unida i que et va acompanyant per burxar-te amb més o menys persistència quan menys t'ho esperes: el primer dia que vas en un restaurant determinat sense la teva parella, el primer dia de les colònies dels nens des de la separació, la primera vegada que escoltes una determinada peça musical o fins i tot la primera vegada que t'ocupes tu solet de treure els polls als nens.  La successió d'aniversaris s'arriba a fer tan pesada que desitges la pau del no aniversari. I aleshores la cançó de Lewis Carroll deixa de ser absurda:  A very merry unbirthday /To me/ To who?/To me/ Oh, you.                                

         Però els separats també coincidim a considerar que, rarament, i ha una segona tongada d'aniversaris. Superada la gran data del dia mateix de la separació, que més valdria oblidar, els aniversaris del separat es van fent més insignificants i menys dolorosos. És el moment de pensar que ja fa un any que ens hem separat, i que per als nens no ha estat cap desastre, ni la quarta part del que ens vaticinen els webs de les escoles i de les sectes religioses més reaccionàries. De totes maneres, per als qui heu coincidit més o menys amb mi en aquest itinerari, feliç no aniversari.

__________________________

  27 d'agost

            El doble de vacances

            S'estan posant de moda les aplicacions informàtiques que faciliten de coordinar reunions de treball i escollir el dia i l'hora que tothom li va bé. Fins ara enviàvem un email on suggeríem que dimecres al matí, i en rebíem un altre que deia que hauria de ser dijous, i poc després un altre d'un tercer interessat que deia que dijous ok però a la tarda, i aixi anàvem avançant, a cops de provatures i d'errors.

            La gestió de la vida quotidiana de molts separats és tan complexa com la d'una gram multinacional. Un conegut meu tragina un full d'Excel amb el complicadíssm calendari de les seves custòdies de quatre criatures de dues mares diferents, una graella farcida d'informacions que devia ser tan complicada de confeccionar com els horaris de classe de les escoles de secundària o de batxillerat. I és que, com els nens i els profes d'una escola, tots estem connectats, i com més ex i més ex tenen els i les ex, més es complica la troca. Els dies concrets en què un separat pot fer un viatge de vacances amb els seus fills, poden afectar molta altra gent: la mare dels nens, el seu nou amic separat, l'ex del seu nou amic separat, i l'ex de la ex, i un llarguíssim etcètera que, teòricament, pot abastar el conjunt de la humanitat.

            Les aplicacions tipus Doodle ens poden ser de gran utilitat per coordinar-nos, i per als separats que no parlen gaire entre ells, els aniria bé per no repetir vacances i destinacions, com he vist que passa, i més sovint de que us podeu imaginar: nens que se'n van de viatge amb la mare pels canals de França i que l'endemà de tornar se'n van de viatge amb el pare pels canals de França, i nens que se'n van tres dies a Disney París amb el pare i, dos dies després, a Disney París amb la mare. Repetir una destinació pot ser fantàstic, però en el cas dels separats cal tenir en compte que els nens  atribuiran les difències, que segur que hi són, als pares i no a la destinació o a altres factors, la qual cosa els portarà a comparacions odioses. A més de evitar-nos repeticions, aquests programes ens facilitaran, a l'estiu, de tenir sempre a mà el complicadíssim horari de casals i campaments i, durat el curs, tots els detalls que van sortint durant la setmana: el nen jugarà el partit dissabte a les onze, has de portar la nena al dentista el dimecres, etc.

            I si és tan complicat, per què ens separem?

__________________________

20 agost

Contes sobre la separació

No m'agraden els contes que pretenen explicar la separació als nens. Potser n'hi ha algun de bo, però no l'he sabut trobar.  És més: no m'agraden els llibres que es disfressen de literatura per explicar  els drames de la vida: les malalties, la separació, la guerra o la mort.  I no és que no m'agradin perquè pensi que als nens no se'ls ha de parlar d'aquestes coses. Al contrari. Es pot parlar de tot. El  que passa és que semblen, i gairebé sempre ho són, encàrrecs d'editorials que miren de buscar un públic específic a partir d'un tema, però no d'una història. El resultat és que són llibres escrits amb bona fe, no en dubto, però sense cap ànima creativa. Trobo bé que es facin llibres de contingut sobre el tema, com és el cas de Dinosaurs Divorce, de Marc Brown, plantejat com una guia. Però quan es disfressen de narració per a nens, gairebé tots els autors confonen tema i argument i es limiten a relatar, d'una manera simple i esquemàtica, la història d'una pares que expliquen als seus fills que se separen i bla, bla, bla. Com que no s'hi maten, n'hi ha molts que parlen exactament del mateix: les dues cases dels fills de separats. D'aquí que, als límits del plagi, hi hagi un munt de llibres amb el mateix títol, com Visc a dues cases, la versió catalana del llibre de l'holandesa Marian De Smet, i Visc en dues cases, versió d'un original en castellà de Miren Agur, llibres que coincideixen també amb Mes deux maisons, de Claire Masurel, i amb I have two houses, de Shell Hillman. A més del títol, tots coincideixen a explicar, més o menys, que això de tenir dues cases al principi és molt pesat, però que després li acabes trobant la gràcia.

      Un bon exemple de creativitat, de bon argument a partir del tema de la separació, és l'E.T d'Spielberg. El director va saber mantenir el tema en un segon pla, d'una manera subtil, però en bona part és el que volia explicar. El mateix extraterrestre va ser una fantasia seva per omplir la solitud que va sentir quan els seus pares es van separar. El que l'espectador percep a través del nen  és el neguit i el  desemparament  de l'Eliot davant del divorci dels seus pares, i la solitud, amb un punt de depressió, que afecta la mare. El que li arriba al públic és una emoció, una vivència, i no una lliçoneta sobre si tenim una o dues casees.

__________________________

13 D'AGOST

La felicitat és un cotxe ple de nens

Trobareu que sóc molt prosaic, però per a mi, si deixo de banda les consideracions purament sentimentals, la gran diferència de les vacances del separat amb nens són les coses pràctiques, la intendència, la compra i la neteja. Durant l'any, entre que els tens i no els tens, aquesta mena de qüestions es resolen més fàcilment, Però ara els tinc tres setmanes seguides, tres setmanes de cuinar jo, tres setmanes de rentadores i de neteja, de compres i de dutxes, d'insistir que facin els deures, que es facin el llit, recullin la roba de terra, es dutxin i es rentin les dents i parin taula. Tres setmanes en què ningú no em farà costat per posar una mica d'ordre, ni compartirà amb mi les obligacions  que se suposa que hem d'assumir els adults.  De manera que cal repartir feines, i demà mateix (serà el tercer dia de vacances) començaran a fer coses que mai no han fet, com escombrar i fregar les seves habitacions, posar rentadores, estendre la roba i endreçar-la, i ajudar-me a la cuina. Se'm queixaran. Diran que tenen vacances, i jo els diré que sí, i que per això, a la vegada que comença aquest nou ordre familiar, penso promoure una certa desobediència cívica, o directament incívica, però que a mi em sembla inseparable d'unes vacances felices. Avui, per exemple, en un acte tan il·legal i sancionable com vulgueu, he carregat el cotxe amb vuit nens i nenes i hem baixat fins al riu on anem a banyar-nos. Si els Mossos llegeixen aquest article diré que és una fantasia literària. Hem baixat cantant i rient, i allò era ben bé la felicitat. Una felicitat que m'ha transportat als temps, quan era petit, en què pujar en aquest mateix poble on encara passo els estius era viatjar a una llibertat selvàtica en què l'emoció tenia un punt de risc que els pares assumien: ens penjàvem al darrere del camió que pujava a vendre melons, ens ficàvem a les coves sense la vigilància de cap adult, fèiem guerres d'excrements d'ase, baixàvem a velocitats de prodigi per les tarteres de les mines asseguts damunt d'un tros de fusta encerada, i ens banyàvem als canals de les centrals hidroelèctriques.

    El meu fill ha fet descalç el camí fins al riu, i ha descobert el plaer de caminar descalç pels prats i pels camins humits. Després m'ha preguntat si podia anar descalç fins a casa d'un amic. Li he dit que sí, però que aprofités per llençar envasos al contenidor groc. Procuraré buscar aquest equilibri.

__________________________

6 agost

 Els separats no viatgen

                En vuit dies de viatge no he vist cap altre pare o mare viatjant sol amb els seus fills. No és que els busqui obsessivament, però als esmorzars dels hotels, a les cues dels museus, a la gespa dels parcs municipals, als restaurants, a l'avió o als transports públics aquestes coses es veuen molt. Com que hem voltat per Dinamarca, on la gran majoria de turistes són del mateix país o d'altres països escandinaus, la conclusió és que o bé que els nòrdics no se separen, o bé que els separats no viatgen. La primera hipòtesi queda de seguida descartada, perquè a Dinamarca es produeix un divorci per cada tres matrimonis, i el mateix príncep Joaquim està divorciat. En canvi, la idea que els separats no viatgen em sembla força sòlida. No trobo estadístiques que m'ho confirmin, perquè pel que sembla relacionar separats amb viatges, per als qui es dediquen a classificar les activitats, els costums o les tendències humanes, deu ser tan estrany com relacionar separats i consum de cigrons o col·leccionisme de minerals. Però em sembla que la cosa va per aquí.  És cert que un viatge de matrimoni amb nens i un viatge de separat amb nens és francament diferent. En la segona modalitat es produeix d'una banda un desequilibri a favor dels nens que infantilitza els punts d'interès, i de l'altra una sobrecàrrega de maletes i de jerseis i d'ara vull un gelat, i estic cansada i jo tinc son i vull tornar a l'hotel, i museus de víkings no, i museus de víkings sí, etc., que has d'assumir tot solet o tota soleta, i que no té res a veure ni amb la vida de cada dia quan van a l'escola, ni amb els caps de setmana. Per això suposo que, després d'alguna temptativa, el separat decideix de fer un altre tipus de vacances i instal·lar-se amb els nens en algun d'aquests hotels en què t'ho fan tot, i que hi ha activitats per a criatures i aquesta mena de coses espantoses que tenen tant d'èxit.

                A mi em continua agradant viatjar amb nens, encara que sigui amb la meva família monoparental (anava a afegir dels collons, perquè li tinc mania a la paraula, però no ho diré), perquè encara que sigui més complicat, i que et sentis una mica fora de lloc quan arrossegues els nens per la nau d'una església gòtica, els vius de més a prop que mai, i durant una dies et converteixes  en una mena d'acompanyant d'un viatge que de seguida fan molt més seu. La veritat és que hem rigut molt.

__________________________

 

23 juliol

Jo vaig escriure a l'Elena Francis

            Per als més joves, recordar que el Consultorio de Elena Francis va ser un popularíssim programa de mitja hora que va funcionar des del 1947 fins el 1988. Aquest personatges inexistent, representat per diverses locutores, tenia una enorme influència sobre la vida de la gent, que li demanava consell sobre les coses més diverses de la vida, i molt especialment sobre les relacions sentimentals.

            A mitjans dels seixanta a casa meva teníem una minyona  separada. La Juana. Li vaig ensenyar a llegir i a escriure, a la cuina de casa, amb els quaderns escolars que havia fet servir jo. Però com que no dominava encara els recursos de la sintaxi, em va demanar que li redactés la seva consulta a la Elena Francis.

            La Juana s'havia enamorat d'un noi del poble on passàvem l'estiu. Què podia fer? El marit l'havia abandonada, feia tres anys que ni el veia, i havia sorgit l'amor amb un altre home, un noi que estava al corrent de la separació i que ho acceptava. No s'hi podria casar, però podrien viure junts. Què li semblava a l'Elena Francis?

            Als meus deu anys, vaig escriure la consulta sense acabar d'entendre ben bé l'abast del problema, però amb la consciència de ser el testimoni privilegiat d'una història d'amor.  Em va dictar la carta plorant, i s'eixugava les llàgrimes amb el davantal mentre jo escrivia i feia veure que no me n'adonava.

            Durant molts, moltíssims vespres, vam esperar la resposta. La noia va arribar a dubtar de mi, no habrás puesto bien la dirección. I quan ja ho donàvem per perdut vam sentir la carta a una chica separada. Querida Juana.

            La Juana va començar a escoltar esperançada, il·lusionada amb la resposta. Però de seguida es va ensorrar.  No puc transcriure el que va dir la Francis, perquè tot plegat em va semblar una mica críptic i misteriós, però  vaig entendre que la Juana havia de fer el que fos per tornar amb el seu marit i oblidar-se d'aquella aventura d'estiu.

            El que pensava la Francis suposo que és el que pensava tot l'entorn de la Juana. Els seus amics, la família, els capellans, tothom menys jo, que era massa petit com perquè em fes cas.

            L'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat conserva 70.000 cartes adreçades al consultori de l'Elena Francis. Un dia hi aniré a veure si hi trobo la carta de la Juana. Va ser el meu primer contacte amb el món de la separació.

__________________________

     

16 juliol

               Museus no!        

                Aquestes seran les meves primeres vacances de pare separat amb criatures. Abans  dedicàvem una setmana de l'estiu a veure món, algun lloc on hi hagués coses divertides per fer amb nens. I  he decidit continuar la tradició. Me'l plantejo com un viatge per a ells, més que per a mi.  Si, ja sé que ells són feliços en una platja, però al contacte amb la natura ja hi dedicarem altres dies. Ara es tracta de fer un viatge que ens faci parlar, i riure, i veure coses noves. El millor em sembla que és una ciutat on no faci masa calor i on es pugui anar amb bicicleta, que els encanta.

                Però als nens els interessen les ciutats? Els museus, no gaire. Museus no!, diu el meu fill. Perquè veiessin la Gioconda els vaig haver d'aixecar entre la multitud, ara ell, ara ella. El quadre es veia  diminut a l'altre extrem de la sala. Em van preguntar perquè era tan famós i perquè tothom era en aquella sala. I la veritat és que els meus estudis d'art no em van servir de gaire res, perquè enmig d'aquella multitud que s'amuntega d'una manera gairebé animal, com els bens a la cleda, i on sobresurten paraigües de colors i plomalls que indiquen la presència dels guies que no paren de xerrar, no té gaire sentit posar-se a explicar les gràcies del Renaixement. Si vosaltres aconseguiu despertar l'interès de les vostres criatures per Leonardo o per Rubens, em trec el barret. Jo tinc fotografies dels meus fills adormits envoltats de Picassos magnífics, en un d'aquests grans seients que hi ha enmig de les sales dels museus. També en tinc una en que porto el nen a coll, ben clapat, en un altre viatge, en una sala dedicada a l'art egipci.

                Però ben mirat, la cosa és ben senzilla: als nens els pot agradar un quadre, però no Leonardo, perquè no saben qui és. Els poden agradar els colors i l'alegria d'un grup de dansaires, però no Matisse, perquè no el coneixen.  Els adults, en canvi, se senten obligats a apreciar un quadre precisament perquè és de Leonardo da Vinci, i a trobar una gràcia que sovint no saben trobar, als quadres de Matisse.

                I ja només tinc espai per a una primera conclusió. Per viatjar bé amb nens, has de tenir una mirada de nen. Que les senyores de Rubens són grasses? Doncs grasses són. No cal que diguem que són fantàstiques només perquè són de Rubens. Faré un viatge innocent i sincer. A veure què passa.

                Ja us ho explicaré.

__________________________

9 de juliol de 2011

Si em passa a mi, vomito

         Un amic meu, que des de fa alguns anys viu amb una noia que ja tenia dues criatures, m'explicava com va procurar mantenir des del principi una relació cordial amb el pare dels nens. Ell no havia tingut res a veure amb la separació de la noia, de manera que un bon dia va telefonar-li i li va dir que, pel bé de les criatures, estaria bé que es coneguessin. El pare hi va accedir, i es van trobar en un bar.

            -Vull que tinguis molt clar -li va dir el meu amic- que encara que els teus fills m'estimin tant,  i que estiguin més hores amb mi que amb tu, sempre els dic que el pare ets tu. Vull que tinguis clar que jo només sóc el company de la X.

            A mi em diuen això, i m'aixeco i me'n vaig. No: abans d'anar-me'n li vomito al damunt.  Però l'ex de la companya del meu amic va aguantar com un ocellet enmig d'una nevada. Perquè  ben mirat, era evident que el meu amic actuava de bona fe. Cap problema, va dir el pare dels nens. I el meu amic va continuar.

            -Ara a l'estiu pensàvem anar als Estats Units, i volia dir-te que si a tu et molesta, pel que sigui, què sé jo... Per exemple, si penses que ells es poden arribar a fer la idea que amb mi van de viatge i que amb tu no, doncs jo parlaré amb ells i, escolta, ens quedem per Torredembarra i tan contents. Oi que m'entens? Perquè en aquestes coses, que afecten la seva educació, qui mana ets tu. I si et sembla bé jo te les aniré consultant.

            Per al pare de les criatures allò era massa nou i massa intens com per saber què respondre. El plantejament del meu amic era tan civilitzat i raonable com irritant i difícil de pair.

            De manera que va somriure i va dir que li semblava tot perfecte. La resta de la conversa va anar sobre com era de simpàtica i espavilada la nena, i que divertida quan se li enfilava al llit, els diumenges al matí, i li feia pessigolles, i quin talent tenia el nen per al dibuix i la música, amb el piano nou era una passada. No li havia dit que tenia un piano nou? No res, només de mitja cua, que no es pensés. Als deu anys en tenia de sobres. Ja arribaria el moment de comprar-li alguna cosa que estigués bé de veritat.

            L'home va resistir estoicament. I el meu amic se'n va acomiadar com si allò pogués ser l'inici d'una llarga amistat. Però la segona vegada que el va trucar l'home li va dir que no podia. I no va poder quedar mai més.

             I és que ja esta bé, d'anar contra el que sentim.

__________________________

2 juliol

Els polls també se separen

            Dimecres passat, l'últim dia de classe, el pati de l'escola dels meus fills era tot emoció, sanglots, abraçades.  Un espectacle  de nens i de nenes que ploraven perquè els de sisè  deixaven l'escola per sempre més. I en l'escalf del moment, aprofitant els redols de nenes que es prometien amistat eterna i mantenir el contacte per telèfon i pel Messenger durant l'estiu, els polls van aprofitar per passar d'un cap a l'altre i colonitzar nous territoris per assegurar la supervivència de la seva espècie i empipar la nostra.

            Diumenge passat vaig descobrir que la meva filla en tenia. No s'ho va prendre gens bé. La sensació que els seus cabells estan habitats  la neguiteja.  Però feia tanta calor que vam deixar el tractament per al vespre i, per iniciativa seva, vam anar a passar la tarda en una piscina pública.  El meu filla va protestar: encomanarà a tothom! Li vaig aclarir que els polls no es contagien ni a l'aigua ni tant sols amb les tovalloles. Només amb el contacte directe entre els cabells.

            Com que ella continuava malhumorada a causa dels insectes, vaig mirar d'animar-la  una mica quan entràvem a la piscina. Li vaig dir que preguntés al noi de l'entrada quant pagaven els polls. I quants polls té, la meva família?, em va respondre ella, divertida. Aleshores el meu fill va afegir nous matisos a la història de la família de polls:  Potser és una família de separats, va dir. I li va suggerir a la seva germana que ajuntessin els caps perquè la família de separats tingués dues cases.

            -El meu capo serà casa del papa, i el teu casa de la mama -va dir ell.

            -I  cada dos dies ajuntarem els caps perquè els polls petits canviïn de casa- va dir ella.

            Aquests jocs al·legòrics són una manera de parlar de la separació sense parlar-ne, d'evocar-la d'una forma indirecta i terapèutica.  Una manera d'enriure's d'una qüestió que els preocupa  i sobre la que els costa força de parlar directament.  De tant en tant els convido a parlar-ne, però no és gens fàcil. La qüestió és que la meva filla va recuperar el bon humor. I quan després, a casa, vam fer el tractament, els polls morts que es quedaven a la pinta van continuar sent motiu de broma.

            -Estaven separats, els meus polls, o no?

            -Què vols dir?

            -Si ja han aparegut el papa i la mama, o només un dels dos.

__________________________

 25 de juny de 2011

        Mira el pare com lliga  

         Teclegeu  al buscador singles amb nens i veureu la quantitat de propostes de colònies d'estiu que hi ha. En canvi, no n'hi ha per als nens i els seus pares.  I a les de pares o mares sols amb nens remarquen que no hi volen matrimonis, de manera que la proposta és ben clara:  es tracta de colònies perquè els nens es distreguin i els singles lliguin (odio la paraula singles, que resulta del tot absurda per al nostre sistema fonètic, a menys que la pronuncieu com cingles, cosa més ridícula encara. La faig servir perquè així és com ens anomenen en aquest tipus d'ofertes).

         Fer coincidir nens i pares que volen lligar en unes mateixes colònies em sembla una grandíssima bestiesa. Els fills de separats no suporten, en general, que els seus progenitors tinguin una nova parella. Una altra cosa és que s'hi acostumin, i que acabin encantats amb el nou amic o la nova amiga de l'un o de l'altre. Diguem, amb més precisió, que el que no suporten són els principis de la nova relació, la notícia, els primers contactes. Per això resulta francament bèstia facilitar, en unes colònies amb pretensions educatives, que vegin en directe com lliguen els seus pares o mares. O us penseu que són ximples i no se n'adonaran? Quan vegin que vosaltres també us quedeu, i quan vegin que feu classes i ioga, excursionetes per fotografiar papallones,  o jocs de pistes amb llanternes, sabran perfectament què hi heu anat a fer.

         Pobres nens. M'imagino els meus analitzant les mares amb què coincidirà el seu pare, dones d'entre 40 i 55 anys amb qui farà el joc del mocador, o un joc de pistes a la nit, per facilitar les petites aventures amoroses. De seguida els semblarà veure que el pare s'ha fixat en aquella grassoneta baixeta que riu tant, o en una rossa amb cara de cavall. Aleshores també observaran amb terror qui són els fills que, amb una mica de mala sort, se'ls convertiran en germanastres: ­

         -Espero que al pare no li agradi la rossa de la cara de cavall, perquè la seva nena es la més cursi de totes.

         - Sí. I la mare no és rossa. És tenyida. I té el cul gros. I parla molt malament. Abans he sentit que li deia al monitor: lis possem el traje de bany o s'aneu d'excursió?

         Vaja, que tot plegat em sembla una obscenitat. I les monitores que ens posareu com seran? De quina edat? Seran solteres? Separades? Posats a pensar només en el negoci, per què no feu colònies de polítics i indignats?

__________________________

 18 de juny de 2011

           Canvi de torn

         Quan canviem de torn deixem els nens a l'escola i ja els recull l'altre. Excepcionalment, dilluns passat, que era festa, vaig deixar-los al vespre a casa la seva mare. Per primera vegada des que estem separats em vaig observar a mi mateix amb la mateixa curiositat d'antropòleg amb que havia tafanejat algunes situacions similars entrevistes al carrer. Els nens van carregats amb les bosses d'esport i de gimnàstica. El nen du un violí i una pilota de futbol i la nena arrossega una petita maleta amb rodetes.  Pare i fills es fan petons.  Els nens empenyen la porta i el pare veu com entren. La porta es tanca i el pare continua  mirant fins que s'aturen davant de l'ascensor i premen el botó.  Els nens fan gestos de comiat i entren a la cabina.  Només aleshores el pare es gira, se li desfà el somriure i torna cap al cotxe, que ha deixat un moment aparcat en doble fila.

         Sempre que he vist aquesta escena m'ha semblat trista. Quan el pare torna al cotxe i el posa en marxa, ja no hi ha ningú que canti cançons, que cridi, que es baralli al seient del darrere.  Potser han estat pesats durant el viatge de tornada des d'on sigui, però són molt divertits. I ara no li fa cap gràcia tornar tot sol a casa, entrar al pis sense sorolls, sense el violí, sense la nena teclejant al messenger. Ni  fer-se el sopar sense que ningú el reclami. Ni haver de posar una mica de música perquè passi alguna cosa, es bellugui alguna cosa. Mentre treu la roba dels nens dels estenedors, el pare s'enfonsa encara més en les seves meditacions: Quan es va començar a espatllar tot? Per què va trigar tant a adonar-se que la relació s'estava fent malbé? I la pregunta de sempre: és culpa seva?

         Després de sopar el pare es concentra en la lectura, i només té un moment de distracció durant el qual arriba a la conclusió que deixar els nens a casa de sa mare no li fa cap bé. No sap per què, però s'estima més el terreny neutral de l'escola. Se li acut comparar-ho amb l'intercanvi de presoners de guerra, que s'acostuma a fer amb la participació de la Creu Roja. Ha comparat els seus fills amb presoners? Oh, no! Només volia comparar la Creu Roja amb l'escola, un terreny neutral per al canvi de torn...

         Avui el pare separat dormirà malament. Perquè per optimista que sembli de vegades, tot això no és gens fàcil!

__________________________

11 de juny de 2011

                Israelians, palestins i pares separats

         L'altre dia, a l'escola,  al meu fill li van passar un vídeo sobre Israel i el mur. No en sé res més que el que m'ha explicat. Es va quedar amb la idea que els jueus han anat fent fora els palestins del seu territori, que els han anat arraconant, i que finalment els han fet un mur espantós de tres o quatre metres d'alçada que els separa dels territoris on viuen els jueus.  No he anat a l'escola a preguntar més detalls sobre el vídeo, ni ho penso fer, perquè fa temps que he assumit que tinc una visió francament minoritària sobre el problema  de Palestina, i no tinc ganes de barallar-me amb ningú. Em conformo a escriure aquest article. Els el faré arribar. El fet és que el meu fill, com els seus companys de curs, tindran per bons els palestins i per dolents els jueus. Com tanta gent.

         Fa anys, massa anys, ja des del franquisme, que estem perduts en una manera de percebre el drama d'Israel i Palestina que no contribueix que la situació millori. L'opinió majoritària és solidària amb els palestins i molt crítica amb Israel. També hi ha la minoritària, que representa molt bé Pilar Rahola, especialment comprensiva amb Israel i crítica amb l'entorn àrab. Per a mi jueus i palestins tenen les seves raons, i  reduir-ho tot a bons i dolents fa impossible un futur comú.  Sempre he sentit una espacial interès i  admiració pel món jueu, i fins i tot enveja pel seu Estat i per la recuperació de l'hebreu com a llengua comuna. Però això no m'ha impedit de sentir-me solidari amb els palestins i amb la idea d'un sol país i un únic territori  per a la gent que viu allí.

         Les baralles entre pares separats s'hi assemblen molt. Gairebé mai ningú no té raó o, com deia l'Espriu, tots dos tenen el seu bocí de veritat, però cadascú creu que l'altre s'ha tornat boig.  Cadascú es fa la seva pel·lícula sobre el mur que els separa. Cadascú fa el cas que li sembla als acords de divorci o a les resolucions de l'ONU. Cadascú utilitza els nens, o els joves, per fer la guerra contra l'altre. I la cosa encara es fa més greu quan s'hi barregen les creences: les idees preconcebudes, els prejudicis o les imaginacions que té cadascun dels progenitors, o les religions i les seves ortodòxies en el cas d'alguns jueus i d'alguns palestins.

         Separats empipats: no sé vosaltres, però el que és segur és que els vostres fills no en tenen cap culpa.

__________________________

3 de juny de 2011

Ai pobrets pobrissonets

            Hi ha gent que compadeix els fills de pares separats com si els hagués passat la gran desgràcia. Al principi fins i tot em feia l'efecte que la seva mare o jo ens havíem mort, ai pobres nens.

            Trobo bé que tothom, i especialment els seus mestres, estiguin atents als problemes que puguin tenir els nens de pares separats. Però no cal compadir-se'n, perquè no els fa cap bé, pobrets, pobrissonets. És cert que, no fa ni mig segle, les separacions estigmatitzaven tota la família, i els nens de pares separats feien tanta o més llàstima que els orfes, perquè a sobre no tenien l'aura mística del pare o la mare desapareguts. A mitjans segle XIX, quan Dickens escriu les seves millors novel·les, no hi ha res que faci més llàstima que un orfe, i encara més si és explotat per algun parent, que és el que li va passar al mateix escriptor sense ser-ne: el seu pare era a la presó per deutes, i la seva mare el va posar a treballar en una fàbrica de betum, on s'havia d'estar a dispesa. Els orfes feien pena. En la literatura contemporània,  i més encara en el cinema, el personatge de l'orfe és substituït pel fill de pares separats.  El nou personatge hereta les qualitats del mite anterior: un nen una mica trist, concentrat en ell mateix, amb un món interior especialment ric, com és el cas de Bastian, el solitari heroi de La Història Interminable de Michael Ende, i de l'Elliot, el nen que es fa amic de l'ET d'Spilberg. Ara els orfes ja només apareixen en històries d'imaginació, fora del temps real, com és el cas del Harry Potter de la Rowling.

            Però malgrat el que surti a les pel·lícules, els problemes familiars dels nens vénen més de la relació que tenen amb els seus pares, i dels materials que configuren aquesta relació, que no pas del fet que estiguin separats o no. No hauríem de compadir tant els fills de pares separats com els nens que tenen pares i/o mares que només pensen i parlen monogràficament del Barça o de l'Espanyol, o voten l'Anglada o el seu partit racista, o no tenen ni un llibre a casa, o tenen com a màxim divertiment passejar per algun centre comercial i comprar coses, o els fan creure a bufetades. Però el món és com és, i continua semblant més normal comentar: Pobre nen, els seus pares s'han separat, que dir Pobre nen, els seus pares no tenen ni un llibre a casa i quan sopen miren la tele.

         

__________________________

28 de maig de 2011

               Als 12 anys podré triar

            Uns separats, amics d'uns amics, tenen una filla d'onze anys que l'altre dia va discutir amb el seu pare perquè no els deixa veure la tele a l'hora de sopar. La nena, molt simpàtica ella, li va etzibar que pitjor per a ell, perquè als 12 anys els fills de pares separats poden decidir amb qui volen viure. Glups. No m'agradaria gens que la meva filla ens digués, a la seva mare o a mi, una cosa així. Per reaccionar bé davant d'una amenaça com aquesta cal respirar fondo i repassar tots els números anteriors del Criatures a veure si diu alguna cosa sobre reaccions paternes del separat en cas d'atac fulminant d'una pre-adolescent rabiosa.

            Aquesta brama absurda suposo que s'escampa de la mateixa manera que s'escampen tants altres infundis. Surt d'algun graciós o alguna graciosa que vol crear bàndols i donar dinamita als nens perquè vagin posant bombes quan siguin a l'altra casa. I s'inspira en el fet que, els jutges, en casos de desavinences prou greus, poden demanar l'opinió dels nens de 12 o més anys.

            Separar-se ja és prou complicat com per haver d'aguantar les conseqüències dels qui se separen malament i busquen l'enfrontament amb l'altre amb infundis com aquest, on hi barregen els nens perillosament. Sisplau, separeu-vos bé i no feu el ximple, que els qui anem de bona fe no tenim per què pagar el vostre mal cap. No puc evitar, amb els resultats de les eleccions en algunes ciutats encara ben presents, de comparar els infundis sobre la custòdia dels fills amb els infundis sobre els nouvinguts. Escampar mentides sempre afavoreix les posicions més reaccionàries i més bèsties. Ho sento. En aquesta columna acostumo a escriure coses més felices, però de la mateixa manera que no m'agrada gens que ningú guanyi les eleccions escampant la brama que els uns gasten més en sanitat que els altres, que els uns roben i els altres no i que si no tenim feina és perquè ens la prenen els uns o els altres, no m'agrada gens que ningú faci cap gest, ni que sigui mínim, per perjudicar la relació dels seus fills amb l'altre progenitor. I si trobeu que barrejo pomes amb peres, us proposo que feu un esforç i us imagineu com escomportarien aquests alcaldes xenòfobs si se separessin, si  les seves dones s'enamoressin d'algun pelut que anés amb bicicleta, fes classes de ioga i s'hagués presentat en una llista municipal alternativa.

            I és que per separar-se bé no es pot ser massa de dretes. Potser per això la gent de l'Opus ho evita.

         

__________________________

21 de maig de 2011

                Digue-li al nen que llegeixi!

            Com us ho feu perquè els nens llegeixin? Pregunteu-ho a altres pares i obtindreu les respostes més diverses. Des de la impertinent a casa nostra sempre els ha agradat llegir, no els interessa la tele a la profundament reaccionària  a casa és que no tenim tele ni messenger ni Play, que  per més que es disfressi de proposta simpàtica i alternaticva, no deixa de coincidir amb la dels amish o la dels jueus ultraortodoxos.

            La qüestió no és gens senzilla. Per la meva banda, crec que els nens agafen el gust a la lectura per imitació. Veient que nosaltres llegim i  que, amb el llibre a les mans,  ens traslladem  en un altre món i triguen a contestar quan ens demanen que els preguntem les capitals de comarca.

             Aparentment, cada família educa els fills a la seva manera i pare i mare semblen compartir mètodes, trucs i rutines.  Ja es veu que això ha de tenir trampa. N'hi hauria prou a interrogar per separat pare i mare, tal i com fa la policia amb els sospitosos, per descobrir que la unitat de criteri és només el resultat d'una renúncia per part d'un dels dos membres de la parella. Tu què fas perquè mengin verdura? Com aconsegueixes que es recullin la roba? Com t'ho fas perquè es portin el plat a la cuina, parin taula i no llencin per terra els retalls de paper, els encenalls de fer punta als llapis, les peces d'escacs, els mitjons de futbol i els calçotets del dia abans?

            Els separats amb nens no podem fer trampes.  Quan et separes t'has d'espavilar per respondre a aquestes qüestions a la teva manera. I si no tens resposta, i els nens llencen per terra els retalls de paper i els encenalls de fer punta al llapis, tampoc és tan greu. Els nens no són ximples, i quan els seus pares estan junts, tampoc s'empassen l'aparença d'unitat de criteri dels seus pares. Saben perfectament, per exemple, que la mare té un índex de tolerància al desordre menor que el pare, o que el pare perd els estreps si a les onze encara no dormen.

            Cal que els pares separats continuïn posant-se d'acord en aquestes qüestions? La meva resposta és que sí  pel que fa als objectius, i no pel que fa a la manera d'arribar-hi. Tots dos volem que llegeixin, però cadascú ho ha de fer a la seva manera. És un altre dels avantatges dels nens amb pares separats.  No senten mai com un dels pares diu a l'altre, cridant, una frase tan poc educativa com digue-li al nen que llegeixi!

__________________________

7 de maig de 2011

                El meu amic del Tea Party

                El meu fill s'ha deixat la col·lecció de cromos de futbol i la gorreta de natació  a casa de sa mare.  Dos dies després, la meva filla em truca perquè té a casa meva els seus patins. Els vol passar a buscar però no sóc a casa. L'endemà em truca el meu fill que li porti les partitures per a l'escola de música.  I això no és res:  els nens que van d'una casa a l'altra s'han d'acostumar a entorns diferents, a armaris diferents, a vestuaris diferents i a neveres amb continguts diferents.

                Tinc un amic de dretes de veritat, d'aquesta mena de gent que segueix Intereconomia i es farien del Tea Party, que opina que els jutges haurien de prohibir les separacions, a menys que la situació de la parella fos insostenible. Considera que el fet que un matrimoni no s'acabi d'entendre, o s'hagi instal·lat en el desamor i en l'anar fent, no hauria mai de ser motiu de divorci. La seva teoria se sustenta en la idea que, per als nens, és millor una sola casa, i dos pares desavinguts, que no pas dues cases i dos pares separats.  Els drets dels nens, diu,  han d'estar sempre per sobre dels drets dels adults.

                El meu amic del Tea Party afirma que la humanitat sempre ha funcionat així, i que no ens ha anat pas tan malament. L'estructura familiar sembla ser tan antiga com la humanitat, però els matrimonis per amor són una cosa ben recent. Tan recent com els nens que han d'anar d'una casa a l'altre perquè als pares se'ls ha acabat l'amor.

                 La qüestió és que el meu amic té una teoria, i jo no. Ell té molt clar que els nens han de tenir una sola casa i un  pare i una mare, i que si pensem en ells la separació és un despropòsit, un acte de pur egoisme.  Jo non tinc una fórmula millor, però li responc que la idea de sacrificar-se pels nens és, precisament, el que ha permès que fins fa ben poc les famílies no es trenquessin. I que en general el sacrifici del seu projecte de vida només el feia un dels dos: la dona. I li dic que això és el que s'ha acabat.

                I aleshores s'indigna i  em diu que l'entristeix veure els lineals dels supermercats plens de flams, cremes i batuts. Perquè segons ell, els milers de flams que es vénen cada dia són  l'evidència dels milers i milers de mares que han abdicat de les seves obligacions, de la feina plena d'amor i de tendresa que haurien d'estar fent en lloc de treballant fora de casa.

                I com que, malgrat tot, em fa riure, és el meu amic.

__________________________

14 de maig de 2011

                        L'enorme alegria de separar-se

            Que bé que t'ho prens! És fantàstic que t'ho sàpigues prendre així. És molt bo que conservis el sentit de l'humor, etc.  És la mena de coses que em diu molta gent sobre aquesta columna.  I què voleu que faci, sinó?  M'ho prenc amb bon humor perquè m'és terapèutic, i perquè pot ser que també ho sigui per a altres separats. I perquè una columna d'un ploramiques que es queixés de la seva dissort no tindria cap mena d'interès. Els diaris ja van prou plens de tsunamis i centrals nuclears, d'alcaldes mediocres que es tornen a presentar i  d'empreses que tanquen  com perquè  un separat us vagi donant la tabarra amb les seves misèries.

            Separar-se és dur,  i com que això ja ho sabem, podem parlar de coses més alegres. Però el fet és que de tots els meus amics i coneguts separats, només  un ha viscut la separació amb una enorme alegria.  El dia que va tenir signat l'acord ho va celebrar amb una gran festa a casa seva.  No n'hi havia per menys.  N'hi ha prou amb una única anècdota per il.lustrar el pa que s'hi donava, en aquella relació. Resulta que amb motiu del primer aniversari de casats, ell  havia pujat a Andorra a comprar-li un rellotge, una imitació perfecta d'una conegudíssima marca.  El regal va ser un èxit. Tres dies després, en un dinar a casa els sogres, la noia es va treure el rellotge per ensenyar-lo als seus pares i germans.        

            -I ja saps com se sap si és de veritat o és d'imitació? -va preguntar-li el seu pare, bellugant el rellotge com si agafés una sardineta viva per la cua. El meu amic va pensar: n'ho m'ho puc creure.

            -Com? -va dir la noia.

            -Fixa-t'hi. En aquest -va dir el pare-, les agulles es mouen fent saltets. Clic-clic-clic.

            Tothom va observar amb deteniment. En efecte, l'agulla gran avançava a petites batzegades.

            -Ho veieu? -va dir el pare. I com que tothom va fer que sí, va afegir-: en canvi en els autèntics, l'agulla es mou contínuament, sense sotracs, perquè té un sitema mecànic diferent.

             La seva filla es va tapar la cara amb les mans.

            Per un moment, el meu amic va pensar que la noia sortiria en defensa d'aquell rellotge d'imitació regalat amb amor. Però no va ser així. La noia, en unh moment sublim i sebnse retorn,  li va tornar el rellotge i li va dir:

            -Ja te'l pots confitar.

            Es van separar dos mesos després. Per sort, no tenien fills.­

__________________________

30 d'abril de 2011

Estadístiques absurdes

Cada separació és única, com la mena de relació que en queda, i com les conseqüències que té per als nens. Això no vol dir que no es puguin fer estudis i estadístiques sobre el tema. Però pel que veig, un estudi acurat i precís que ens digui quines conseqüències tenen les separacions en l'equilibri emocional dels nens encara està per fer. Sembla ser que poden ser una de les causes de la disminució del seu rendiment acadèmic. Però és més evident encara que les baralles entre els pares comporten més conseqüències negatives que no pas les separacions. Des d'aquest punt de vista, per als fills de pares que es barallen la separació és una solució, i no un problema. També sembla ser que, com més cordial és la relació entre els pares separats, menors són les conseqüències per als nens. Naturalment, qualsevol separació té conseqüències, tant la més cordial, pròpia d'uns pares potser desencisats però que no es barallaven, com la d'una parella que acaba a bufetades. Però les conseqüències no es deriven tant de la separació com de la relació entre els pares, i entre pares i fills.

Tot i això, alguns webs de pares separats diuen coses com ara que els fills de separats tenen cinc vegades més probabilitats de suïcidar-se, trenta vegades més possibilitats de tocar el dos de casa i vint vegades més possibilitats de patir problemes de conducta i d'acabar a la presó. No entenc quin és l'objectiu d'inventar-se i publicar aquesta mena d'estadístiques que resulten de sumar peres i pomes i de confondre ous amb castanyes. Si es tracta d'evitar separacions, l'estratègia és ben bèstia. Si es tracta de fer pena, no sé amb quina finalitat. Quedi clar, per als pares desprevinguts, que tot això són bestieses perfectament comparables a considerar que la gran majoria de les persones tenen un nombre de dits superior a la mitjana, o a creure que és millor anar sense cinturó de seguretat perquè, de cada deu morts, nou el portaven posat. O, com deia l'Eugenio, traient importància a les conseqüències negatives de fumar: en els accidents d'aviació, hi ha molt pocs no fumadors que se salvin.

No és cap descobriment que la xarxa és plena d'afirmacions absurdes i de creences sense fonament. En aquest cas, miren de demostrar el prejudici segons el qual el divorci és la causa de tots els mals. Però si sou gent civilitzada, i si llegiu aquest diari no en dubto, ni cas.

__________________________

Un creuer de separats amb nens

De separats amb nens n'hi ha de tota mena. Hi ha els qui de seguida tornen a tenir parella, molts dels quals, de fet, ja la tenien abans de separar-se. Hi ha els qui, després d'una temporada de disbauxa, comencen a asserenar-se i a aprendre a viure sols. Hi ha els qui, en estat de xoc per la sobtada decisió de l'altre de tocar el dos, són incapaços de pensar en res que s'assembli al sexe o a les relacions de parella. I hi ha els qui deixen de donar-hi més voltes i encaren la nova situació com els bons emprenedors davat la crisi econòmica: és temps de noves oportunitats.

Però els separats amb nens no som com els solters. Això sí: detesto l'expressió “portar motxilla” per fer referència al fet de tenir fills i ex. Amb aquests lèxic d'excursionista, que em fa pensar més en mossèn Xirinacs que en les dones que puc arribar a conèixer, no farem pas res de bo. El fet és que sí, la diferència és important. En les bones guies turístiques sempre hi ha una secció per a dones que viatgen soles, i per als gais i les lesbianes. Els gais i les lesbianes, a més de punts de trobada clàssics, com ara Sitges o l'illa de Mikonos, tenen hotels i creuers per a ells.

Amb hotels i creuers per a separats amb nens, no ens sentiríem diferents, desestructurats o mancats d'alguna cosa i no perdríem el temps a veure si en aquella taula no hi ha paio i en aquella altra no hi ha mare. Però ben mirat, podria ser patètic, i d'un gust més que dubtós. Ja m'ho imagino: Al creuer pel Nil dels separats amb nens ens distraurien les criatures mentre, per als pares, hi hauria un curset de ioga o d'alguna altra disciplina sensual que, a més de relaxar l'ambient entre nosaltres, ens serviria per observar les panxes i les cel·lulitis alienes. A les mares els ensenyarien el vall del ventre, i als pares a tocar la pandereta. Ens organitzarien jocs d'esplai juvenil perquè ens toquéssim una mica i ens farien menjar xocolata amb melindros, per parelles, amb els ulls tancats. I una nit hi hauria un ball de disfresses, elles de Cleòpatra i ells de Marc Antoni, mentre els nens alguna pel·licular de pares separats com ara Tu a Boston y yo a California (1961), la història de dues germanes bessones que es coneixen en unes colònies d'estiu i descobreixen que els seus pares se les van repartir quan es van separar.

Espero que ningú li vegi possibilitats a una idea tan espantosa!

__________________________

16 d'abril de 2011

Carta oberta

Honorable consellera:

Avui he visitat un institut per parlar d'una de les meves novel·les amb els alumnes de primer. Després havia d'enviar el meu article setmanal. He decidit escriure'n un altre. De cop els meus articles sobre la separació i els nens m'han semblat ben poca cosa.

Les subtileses d'un separat amb nens que viu en un dels turons de Barcelona no tindrien cap mena d'interès per als pares d'aquests alumnes que seien en un caos de cames i braços adolescents, de cossos escarxofats a les cadires, de cuixes separades malgrat la brevetat de les faldilles. Noies i nois que parlaven entre ells, que reien, que es barallaven mentre qui signa s'esforçava a explicar la diferència entre el tema i l'argument. N'hi havia dos que, de tant en tant, es burxaven amb el bolígraf. N'hi havia un altre que, de tant en tant, enfonsava una mà grollera en la cabellera africana de la companya que tenia al davant. La noia es girava, l'empenyia, s'hi tornava mentre jo els comentava la diferència entre narrador omniscient i narrador parcial. Hi havia algunes mirades tímides, gairebé reverencials, sota mocadors blancs i grisos, i també hi havia la desimboltura d'una noia de pits generosos que, asseguda a primera fila, modificava sense vergonya la posició de les cassoletes mentre m'interrogava sobre les relacions sexuals sense preservatiu a la meva novel·la. En tres ocasions diferents alumnes m'han preguntat el mateix, i no perquè no els hagués contestat, sinó perquè no m'escoltaven, o no m'entenien. Com a tast del nivell de les preguntes, només us diré que, després de cometre l'error d'explicar què faig, de què treballo, i que estic separat i tinc quatre fills, dos nois i dues noies, un dels alumnes m'ha preguntat si les noies estaban buenas.

Si el català fos la meva tercera o quarta llengua després del castellà i de l'amàzic, l'ucraïnès, l'àrab, l'urdú, el xinès, el wòlof o el mandinga, si a casa meva no hi hagués ni un llibre, si els meus pares s'haguessin quedat sense feina, i si estigués convençut que la única cosa important són els diners, potser jo tampoc escoltaria aquest escriptoret que, quan li pregunten què guanya amb els seus llibres, diu que no s'hi guanya la vida i que escriu perquè li agrada.

Senyora consellera, gastem-nos els pocs diners que tenim en educació. Ens hi va el futur.

__________________________

9 d'abril de 2011

A casa teva clico sempre el sisè.

I a casa la mama el quart.

Quan parla de botons i de tecles el meu fill petit fa servir el verb clicar, i la veritat és que no ho trobo gens malament. Ho fan moltes criatures de la seva generació. Té la seva lògica semàntica i, a més, està més bé que apretar. Observacions lèxiques a part, el fet és que ja s'ha equivocat dues vegades en prémer el botó de l'ascensor de casa. La darrera vegada ell mateix m'ho va fer veure:

–A casa teva sempre clico el sisè –va dir.

Ho vaig interpretar com un d'aquests actes fallits que deixen entreveure la voluntat amagada del subconscient, i el sentit del qual em resultava evident: quan és a casa meva, en un quart pis, voldria ser a casa de la seva mare, que viu en un sisè. Em vaig inquietar.

–I a casa la mama? –vaig dir jo, esperant el pitjor.

–A casa la mama clico sempre el quart –va dir.

És possible que la meva pregunta li facilités una resposta com aquesta, tan elegant com un teorema, encara que no fos certa. Però m'estimo més pensar que deia la veritat. Així la meva primera interpretació seria errònia. Si a casa la seva mare comet l'error simètric, l'acte fallit es deu haver d'interpretar d'una altra manera. Descarto que desitgi estar a casa meva quan és a casa de la seva mare i a l'inrevés. La cosa ha de ser més profunda. M'hi aventuro: Quan és a l'ascensor de casa meva i fa clic al sisè, està demanant que pugem a un sisè inexistent on també hi hauria la seva mare. Quan és a casa de la seva mare i prem el quart, és el seu ascensor el que es converteix en un transportador d'Star Trek i els trasllada a tots en una casa on també hi seria jo. D'aquesta manera, amb el seu error innocent, expressa el desig reprimit que els seus pares encara visquin junts. El desig de tornar de l'escola i trobar-se, encara que el pis sigui un altre, la seva família de sempre.

Però potser té raó un amic meu que no dóna gaire més credibilitat a les teories de Freud sobre els somnis i els actes fallits que als horòscops i a les promeses de Zapatero, i tot això són ximpleries. Però a mi em funcionen. Si més no, em fan estar atent a la mena de coses que ens inquieten a mi i a tants altres separats amb nens. I l'adaptació dels nens al fet de tenir dues cases n'és una. Tant de bo el meu fill premés sempre el quart quan és a casa i el sisè quan és amb ella.

__________________________

2 d'abril de 2011

Una separació de pel·lícula

Diumenge a la tarda la nena se'n va a casa d'una amiga i el meu fill de nou anys i jo anem al cinema. Els separats amb nens tenim aquestes coses. Ja no podem delegar totalment, o repartir amb la nostra parella, dia sí dia no, les cues per comprar les entrades i les crispetes i les dues hores de pel·lícula infantil, generalment insuportable, en una sala plena de nens de rialla fàcil.

El meu fill ha triat Gnomeo y Julieta, tot i que l'he avisat que era una història d'amor i que hi hauria petons i gent enamorada. Els protagonistes són aquestes estatuetes de nans que decoren alguns jardins. Quan no els veuen els humans, resulta que els gnoms i els cérvols de jardí prenen vida. Els de la pel·lícula són de colors, tant o més cursis que els que es veuen a les urbanitzacions catalanes. Però al marge d'aquesta qüestió estètica, la pel·lícula avançava bé. I el meu fill mantenia l'interès.

La qüestió és que qui ha acabat més interessat en la pel·liculeta, que compta amb la música de l'Elton John és qui signa aquest article. Especialment quan un flamenc de plàstic de color de rosa explica com de sol se sent al món després d'haver perdut la seva parella, un altre flamenc de plàstic rosa que hi havia hagut al mateix jardí. Entre tots dos, l'un davant de l'altre, i gràcies a la simetria dels dos colls enfrontats, dibuixaven un cor. I s'estimaven. Més cursi impossible.

En construir casa seva, un matrimoni enamorat, explica el flamenc de plàstic, havia instal·lat els dos flamencs al jardí, al costat de l'estany. Però després havien començat les disputes de la parella, les baralles, els crits. El matrimoni s'havia separat. L'home s'havia endut un dels flamencs. L'altre, que explica la història, havia acabat abandonat a la caseta de les eines.

Les separacions tenen aquestes coses. Et deixen tocat, i de vegades l'escena més ensucrada et pot arribar a l'ànima. Especialment si va d'una separació, tens el teu fill al costat i penses en què estarà pensant.

En sortir del cine li he preguntat si havia entès la història del flamenc. M'ha dit que és clar. Li he preguntat si li recordava alguna cosa. M'ha dit que no. No li he dit que a mi sí, encara que nosaltres no ens baralléssim. Només li he preguntat si ja li agradaven les històries d'amor. I m'ha dit que aquesta sí. I hem tornat cap a casa tan contents.Ara, 26 de març de 2011

__________________________

26 d'abril de 2011

Separats i controladors aeris

Els separats amb nens som com els controladors aeris, els bombers d'operacions especials, els desactivadors d'explosius o els treballadors de plataformes petrolíferes: després d'uns dies de feina intensa, ens en toquen uns altres de descans. Potser pensareu que fer de pare o de mare no és una feina, sinó una cosa fantàstica, un plaer, i que la meva comparació és una poca-soltada. La veritat és que quan tinc els nens m'ho passo molt bé, però suposo que els controladors aeris també s'ho passen bé fent pujar i baixar els avions. El fet és que, per molt que ens ho passem bé, fer de pare o de mare en solitari porta feina. En el cas de les feines d'alta intensitat, es considera que massa dies seguits podrien fer baixar el rendiment i provocar distraccions fatals. I que amb uns dies de descans el treballador retorna al seu lloc amb les energies renovades. En el cas dels separats no és que ningú hagi pensat en l'esforç que representa ocupar-se dels nens en solitari. És, simplement, la conseqüència mateixa de la separació amb custòdia compartida.

Gràcies als torns, les torres de control aeri disposen sempre de personal fresc i ben despert per tal de garantir la seguretat dels avions i mantenir un fluxe àgil i ordenat del tràfic aeri. Gràcies als torns, els nens amb pares separats disposen sempre d'un pare o una mare que té ganes d'estar amb ells, perquè ja se li feien llargs els dies sense veure'ls, i fresc i ben despert per tal de garantir el seu benestar i fer-los cas quan ens demanen que els fem la cura de la berruga del peu que han agafat a natació, els ajudem amb els problemes de trencats, els escoltem mentre ens llegeixen una redacció sobre l'excursió al moli paperer de Capellades, els preparem la bossa de l'endemà, que hi ha gimnàs i piscina, i no perdem els estreps quan, a l'hora de sopar, ens diuen que a casa la seva mare poden veure Polònia, que s'acaba tardíssim.

I no fèiem tot això quan estàvem junts? Doncs és clar que ho fèiem, però també ens era fàcil delegar en l'altre o dir que estàvem cansats. Els controladors aeeris es passen una peça de fusta quan es passen el control d'un avió. Mentre tens la peça, mentre tens els nens. el responsable absolut ets tu. I amb gran alegria!

__________________________

19 de març

Ja ho deia Russell

Les parellers separades que compartim la custòdia dels fills, ¿som una nova mena de família? ¿Som només el que queda després del naufragi? ¿Som una cosa purament transitòria que es resoldrà en un nou intent de formar una parella? Els catòlics que segueixen de debò el que diu el Papa o el que els aconsella el rector de la seva parròquia -si és que no és un eixalabrat que va per lliure- ho tenen més fàcil, perquè saben que allò és per tota la vida, i no cal donar-hi més voltes. Però els qui no tenim el do de la fe tenim dubtes raonables sobre si en el futur acabarem tots separats, o si ja d'entrada renunciarem a fer famílies com les que van fer els nostres pares i avis.

Els separats, per més que siguem gairebé tants com els junts, no podem dir que el nostre sigui un model de futur. O si? Bertrand Russell, una de les persones més intel.ligents que han escrit sobre el matrimoni i el divorci, vaticinava el 1929, a Marriage and morals, que la decadència de l'ortodòxia religiosa, la popularització dels anticonceptius (es referia als preservatius, perquè les píndoles són de principis dels seixanta), l'emancipació de la dona i el fet que l'Estat participi cada vegada més en la salut i en l'educació dels fills, farà que la moral es modifiqui, que hi hagi més divorcis i que desaparegui la família patriarcal de tota la vida. Amb ironia, Russell deia, a més, que pares i mares som prescindibles: el paper que fan pot fer-lo perfectament l'Estat, i fer criatures podria ser tot un ofici, sense cap relació amb la idea de la parella estable.

En molts aspectes Russell, als anys 30, endevina per on aniran les coses. En realitat, acaba defensant la família. I per més que Russell ja ens comenci a quedar lluny, no tenim gaires més pensadors a qui recórrer. Em sembla que als separats ens passa el mateix que a Russell. Que, malgrat tot, seguim defensant la família. No creiem que sigui millor el nostre model de separats -amb els nens amunt i avall d'una casa a l'altra, amb els deures en una casa i l'equip de gimnàstica en l'altra-, que el de les famílies de junts.

Això sí: caldrien famílies amb una altra moral. Més obertes. Sense barrots. I sense gelosia. Potser que anem assumint que la sensació d'ofec és, en el fons, la principal causa de les separacions.

__________________________

12 de març de 2011

Retrats de família

Quan et separes i canvies de casa, les fotografies familiars que tenies emmarcades canvien de sentit. Ben poca gent se les reparteix i torna a penjar les que li han tocat. A les cases dels separats no hi acostuma a haver fotografies de la parella de qui t’has separat, encara que la relació sigui cordial. En el meu cas, el problema és que he descobert que gairebé no tinc fotos meves amb els nens. Les fotos les feia sempre jo, de manera que ella no tindrà cap problema a ampliar-se tantes fotografies com vulgui per inventar-se una historia passada on jo sigui inexistent. Jo només surto amb els nens a les fotografies que ens fèiem tots junts amb el disparador automàtic, o siguin que per il.lustrar la meva historia amb els nens l’hauria de suprimir de mala manera amb el photoshop.

Els albums són una altra cosa, perquè estan tancats i són molt més discrets, no et saluden així que arribes a casa amb la seva felicitat d’una altra època. De manera que no en penso treure cap foto. I els discs durs amb les fotografies digitals només cal tenir-los ben etiquetats perquè no es barregin les històries.

El meu fill gran –de la primera tongada– quan canvia de nòvia canvia de disc dur. D’aquesta manera no exposa el material gràfic de les ex a les noves companyes d’aventures i de viatges.

De fet, no sé per què tenim tantes manies. Renunciant a les fotografies on apareix la parella que de qui ens hem separat, renunciem a la nostra història. En altres àmbits les coses es fan d’una altra manera. Als presidents de moltes institucions se’ls fa un retrat que acaba penjat en una sala noble en companyia dels altres presidents que els han precedit, l’un darrere l’altre, de manera que un republicà com Tarradellas por acabar al costat d’un franquista com Samaranch. I no passa res. Per què els separats no fem com la Cambra de Comerç o com la Diputació Provincial?

Els nens ho fan tot més fàcil. En conec un que, a mig dibuixar la seva família, tal i com els havia demanat la professora, va demanar un segon full. Hi sortien els seus dos germans, els seus pares, la nova companya del seu pare amb els seus dos nens, el nou company de la mare amb els seus tres, i encara un nou fill del nou matrimoni. I tots eren allí, els seus somriures de ninot de neu. Tots contents.

__________________________

5 de març de 2011

Saps quin número calça el teu fill?

Quan ens vam separar tot just s'estava discutint la qüestió de la custòdia compartida al Parlament, i el tema em va començar a interessar. És un tema que, sovint, surt en les converses amb els amics. Encara que a Catalunya ja tenim un Codi Civil que estableix la custòdia compartida com a preferent en els casos de separació, hi ha gent que pensa que les mares ho fan millor i que la guàrdia i custòdia de la mare, i un règim de visites per al pare, són la millor opció.

Quan els pregunto per què, aquests amics em deixen anar la ximpleria que les mares eduquen millor, cuiden millor els seus fills, hi estan més a sobre. Les mares saben quin peu calcen, les vacunes que els han donat i les que els falten, quin dia tenen natació i quin gimnàstica, els telèfons dels professors, dels metges i de l'ortopeda que els fa les plantilles. Les mares es preocupen de si tenen febre, de si van prou abrigats, de si duen les ungles llargues o de si tenen polls. Si no fos per les mares ningú no els compraria samarretes de moda, i ningú s'adonaria que la nena ja es vol dutxar tota sola, perquè encara que només tingui nou anys i fa l'efecte que ja li estan creixent els pits, i no vol que la vegin.

Sí, tot això està molt bé, els dic, i fins i tot accepto que molts d'aquests tòpics coincideixen sovint amb la veritat, però el problema no és aquest. Si en el vostre cas és així, creieu de veritat que no aporteu res als vostres fills? Que sou d'una total inutilitat en la seva formació com a persones? Oh, no!, direu. Jo faig el meu paper! Però no m'ocupo de metges ni de medicines ni de roba ni del menjar ni de comprar ni de posar rentadores. Als pares que em diuen això els dic que aquest és el seu problema. La mare de la qual m'he separat i jo vam fer una campanya sobre el repartiment de les feines a casa per a la Generalitat de Catalunya, i vam fer servir precisament aquesta idea. S'hi veien uns bambes i hi havia un text que deia: Saps quin numero calça el teu fill? Fins i tot ens van fer alguna entrevista, perquè als periodistes els feia gràcia que un matrimoni de publicitaris hagués fet una campanya com aquella.

Dos anys després estem separats, hem signat un pla parentalitat per a la custòdia compartida i sé que els meus fills petits calcen tots dos el 39. Però encara que no ho sabés, ni els tallés prou sovint les ungles, i m'oblidés de fer-los la bossa de natació i els fes menjar cada dia pasta i ou ferrat, seguiria defensant la custòdia compartida com el millor per als nens. Què caram: si les parelles de junts accepten alegrement aquest repartiment tan poc igualitari, i ho troben bé per als nens, després que no em vinguin dient que les mares, cuidant, són fantàstiques.

__________________________

19 de febrer

       Observant ocells, i junts i separats

         

            Me'n vaig als aiguamolls de l'Empordà  i observo els ocells i les famílies de junts i de separats. Coincideixo, en un dels miradors, amb un separat que s'està a la mateixa casa rural que jo. Al matí, mentre esmorzàvem, l'he vist llegint una petita guia dels ocells de la zona. Va amb la seva filla, que deu tenir uns sis anys. Tots dos miren a través dels binocles, i el pare xiuxiueja els seus comentaris didàctics sobre el corb marí i el bernat pescaire. La nena pregunta, i el pare li fa reconèixer les diferents espècies d'ànec i li aclareix el perquè de noms com capbussó o collverd. Hi veig la dedicació pròpia de molts pares separats, sovint molt més intensa que la dels junts. Després d'uns dies de no veure la seva filla, aquest pare té realment ganes de compartir aquest matí amb la nena.

            Poc després, a la platja, observo una escena ben diferent. Un pare que ha parat tres canyes seu amb la mirada perduda cap al mar mentre el seu fill, també d'un sis o set anys, juga tot sol a fer forats a la sorra. No cal que l'interrogui per saber si és un junt o un separat. Ja he fet prou interrogatoris impertinents en altres ocasions com per saber que es tracta, sense cap dubte, d'un junt que ha trobat en la pesca una manera de tenir el seu moment, el seu temps. El que li passa és que ella li diu que, si se'n va a pescar, s'ha d'endur el nen: no me'l deixis aquí tancat a casa, amb el dia que fa.

            De manera que el pescador se'n va a la platja, però és el seu moment. El nen més aviat li fa nosa. Al principi el pare potser va intentar que el nen s'interessés per la pesca. Però aquella canya plantada i aquell fil brillant que es perdia en el mar no li deien absolutament res. El nen rondinava, s'avorria, i li deia que tenia gana. Però finalment es va resignar a distreure's fent forats i muntanyetes a la sorra. S'estan allí tot el matí i no es diuen res.

            El separat i la seva filla també arriben a la platja. De seguida descobreixen un nou punt d'interès: les petxines. Les recullen, se les miren, les comenten. El nen dels forats a la sorra els observa, i només aleshores descobreix les petxines. En cull una, es mira el seu pare, i la torna a deixar. Després es mira el pare separat i la seva filla, que s'allunyen platja enllà agafats de la mà.

__________________________

12 de febrer

                                   Ens van al darrere

            És evident que els separats amb nens no tenim gaires coses en comú més que el fet de ser-ho, perquè en alguns països ja som tants com els que segueixen junts, i en d'altres empatem. Però en aquest món de vendes enfocades a segments específics de població, els separats es veuen que formem un grup més o menys homogeni, i ens estudien per saber quina mena de cotxe necessitem i com ha de ser de grossa la nostra nevera, i si un cop separats seguim dormint, o no, en llits de matrimoni.

            Sembla ser que un dels atractius que tenim, com a grup, és que els que en formem part busquem parella. Ho dedueixo del fet que, teclejant al google "separats amb fills", apareguin els anuncis d'alguns dels més coneguts webs per fer amics, sortir d'excursió, anar a ballar on quedar directament per fer l'amor sense preàmbuls.

            També som els clients potencials dels anomenats mediadors familiars, ofici d'invenció recent amb què psicòlegs i terapeutes de totes les menes miren d'ampliar les seves possibilitats de negoci en aquests temps de crisi. Pel que veig, et pots treure el títol de mediador familiar fent un curset a distància que et pot costar un màxim de 1.200 euros. No cal cap títol universitari previ. Fantàstic. Em trec el curset i em dedico a dir-li a la gent com s'han de relacionar entre ells i amb els seus fills. I no hi ha cursets de 1.200 euros per fer de mediadors que ensenyin a fer possible un govern com el tripartit o un territori en pau per a israelians i palestins? Per esmentar només dues coses més senzilles de resoldre que les disputes de moltes parelles.

            Però la mena d'empreses que ens busquen amb més afany són els despatxos d'advocats. Aquí ho fan indirectament i amb prudència, perquè els advocats no es poden anunciar directament. Però als Estats Units són un dels grups de clients més buscats. Com a reclam, en un portal que ofereix tota mena d'advocats, publiquen la frase següent:   No parlin de problemes de custòdia si un de vostès està sota la influència de l'alcohol o de les drogues.

            Decididament, hi ha molta gent que ens va al darrere. Gent que ens estudia sociològicament, administracions que  ens imparteixen seminaris gratuïts sobre com minimitzar les conseqüències de la separacío en els nostres fills, advocats que volen evitar que ho regalem tot a la parella de qui ens hem separat... Però la veritat és que no sé si sentir-me millor o pitjor!

__________________________

dissabte  5 de febrer

Dues cases i dos posters de l'Edward Cullen

       

            Amb la crisi, el nombre de separacions ha disminuït, tot i que una mala situació econòmica familiar pot agreujar les desavinences de les parelles que trontollen. Però el fet és que separar-se és car, per no dir caríssim, i suposa, a més, la independència econòmica dels qui ho decideixen.

            Poca broma: on hi havia un pis, tres llits, una nevera, un piano, una Wii i un ordinador per poder escriure ximpleries al messenger i tantíssimes altres coses, ara hi ha d'haver dos pisos, sis llits, dues neveres, i moltes coses més, i del piano, la Wii i l'ordinador ja en parlarem.

            El vertigen de doblar les coses em va sorprendre el matí que la meva filla em va preguntar a quina casa aniria a parar el seu tapís. Es tracta d'un tapís brodat a mà per noies d'una escola del Rajastan, amb imatges molt ingènues , delicioses, d'animals i flors. L'ha tingut a la seva habitació, ocupant gairebé tota una paret, des que va néixer. La idea que la nena trobés a faltar el seu tapís en alguna de les dues cases no em va fer cap gràcia. Vaig pensar que el poster de l'Edward Cullen en relleu, d'un mal gust considerable, encara el trobaria. Però el tapís és irrepetible.

            Suposo que hi ha coses que convé doblar per tal de no complicar gaire els trasllats dels nens d'una casa a l'altra, però he arriba a la conclusió que no cal que dupliquem ni el poster del protagonista de Crepúsculo, ni les naus espacials de Lego, ni les guardioles o, per fer-ho una mica més difícil, la samarreta del Barça signada pel Piqué. Finalment s'han de fer a la idea que tenen dues cases diferents, amb mobles diferents i posters diferents.

            El problema, però, és a quina casa va el tapís, les nintendos, les fotos, els diplomes de natació, l'ordinador, les copes d'escacs, les postals, els dibuixos, les escultures de fang, els objectes de papier mache i tantes altres coses que formen part del seu paisatge de cada dia. La mare dels nens pretenia que jo em quedés la Wii, els ordinadors i totes les tecnologies sorolloses i excitants:  que la casa dels nens i meva fos la de les màquines, i que la dels nens i seva fos la de la cultura, el silenci i la música. Era broma, però no m'ha fet cap gràcia.

            No duplicarem res, però tampoc ens especialitzarem. Aixo sí, faig una excepció. Fotografiaré el tapís per parts, les muntaré, i en faré una còpia perfecta de grandària natural.

__________________________

dissabte 29 de gener de 2011

                        Ara ho hem de contestar tot dues vegades

                        Dilluns vaig anar a recollir el nen a l'escola de música i li vaig preguntar com li havia anat la classe. Dos dies després la seva mare el va anar a buscar a l'escola i li va preguntar com li va anar la classe de música de dilluns. En aquesta mateix trajecte cap a casa, la seva mare li va preguntar a la nena si la vacuna que els havien posat a totes les nenes de la seva classe li havia fet gaire mal. Dos dies després, la vaig anar a buscar jo i li vaig preguntar exactament si la vacuna que els havien posat a totes les nenes de la seva classe li havia fet gaire mal.

            -Ara tot ho hem de contestar dues vegades- va sentenciar ell.

            -Ah, sí? Des de quan? -vaig fer jo, a veure què deia.

            No va dir res. Va posar els dits juntets i els va separar en dues direccions.

            La frase i el seu context servirien molt bé per il·lustrar, en una conferència sobre gestió empresarial, una organització deficient en què es multipliquen les persones que pregunten i les vegades que el preguntat ha de respondre. Les famílies de separats amb criatures som organitzacions que cal ajustar. La repetició de preguntes sembla gairebé inevitable, però des que el nen ens ha fet la seva observació crítica, quan penso que la seva mare ja li deu haver preguntat el mateix, m'estalvio la pregunta. Hi ha moltes més coses de què parlar. Això vol dir que, gràcies a la separació, les preguntes que els fem ja no són tan tòpiques. Són una mica més treballades.

            Però fem el que fem, els nens se'ns han avançat amb estratègies molt més enginyoses. Las primera consisteix a contestar-nos coses absolutament diferents a l'un que a l'altre. Així converteixen el que se'ls fa pesat, respondre el mateix, en un joc divertit. De manera que per a un la classe de violí va anar molt bé, i ara començarem amb el vibrato, i per a l'altre la classe va anar fatal i diu l'Stanis que ho deixi estar.

            Però no cal estar separat perquè et passin aquestes coses. La repetició de preguntes també és freqüent en les parelles de junts. De fet la idea se'ls va acudir a partir de les preguntes repetitives dels seus avis, que sempre truquen per separat per preguntar com estan i què estan fent. Amb els avis, no només es repeteixen les preguntes, sinó que cada avi els pregunta a tots dos el mateix, fet que els va inspirar un altre joc. Abans que truquin, es preparen un paper amb les respostes. Així es poden divertir responent amb les mateixes paraules!

__________________________

29 de gener de 2011

             Tu tens la compartida?

         

            Fa uns dies un amic em va preguntar si m'havien donat la compartida. Em vaig sentir com un pobre desgraciat que surt de la presó i li pregunten si ha aconseguit la provisional o la total.  Quan aquesta mena de legalismes comencen a sortir a les converses col·loquials, malament.  No m'agrada que els jutges hagin de decidir sobre aquestes coses, tot i que entenc que hi ha d'haver una llei, perquè hi ha separacions que més que separacions semblen guerres civils.

            Sí, tinc la guarda compartida, però no perquè ho hagi decidit cap tribunal, sinó perquè ho hem decidit nosaltres. I deixeu-me que per una vegada escrigui un article una mica més seriós que els altres: No puc entendre com encara hi hagi gent que s'oposi que les lleis que afavoreixen, com a Catalunya des del gener i a l'Aragó des del juny passat, que els fills dels pares separats continuïn estant a càrrec dels dos progenitors i no només d'un, i que quedin suprimits per sempre més els règims de visites, amb el seu regust de normativa de presidi.

            ¿Què justifica que, fins ara, en el 95% dels casos els jutges optessin per la custodia de la mare? En què es fonamentava, aquesta decisió? És que els professionals del tema, pedagogs, psicòlegs, psiquiatres o el que calgui, creuen majoritàriament que, en cas de separació, és millor que els tingui només la mare que tots dos? Si és tan poc recomanable la guarda compartida, per què es permet en els matrimonis units?

            A les famílies romanes, en cas de divorci, els nens es quedaven amb el pare, sense excepcions.  Era lògic en una societat tan patriarcal com aquella. Quan es va invertir el criteri? Estic convençut que la preferència per la custòdia de la mare és pròpia d'una cultura encara més masclista que la romana, en què la dona s'ocupa de les coses de casa i de la criança i educació dels nens i, sobretot, molt més moralista, perquè pretenia castigar el culpable de la separació, que per a la societat decimonònica era sempre l'home. Potser l'antiga llei ha protegit moltes criatures de maltractadors i altres indesitjables, però no ens enganyem: és una llei profundament reaccionària. I només enganyosament igualitària. Potser per això mateix els partits polítics no s'acaben d'aclarir. A l'Aragó s'hi va oposar IU i en canvi a Catalunya CiU i el PP. Espero que CiU deixi córrer la idea, ja anunciada durant el debat, de rectificar-la.

__________________________

22 de gener de 2011

La utopia de la tribu

            Molts pares separats amb nens coincidim en la idea que els nostres fills estarien millor en una mena de tribu ideal, que probablement no existeix ni ha existit mai, que ens imaginem com un grup on ningú s'ha de fer càrrec en solitari dels seus fills perquè l'educació i les feines de cada dia són una activitat compartida per tots els adults, i les criatures són una mica de tots.

            Tenim la fantasia que en aquesta tribu feliç, que situem gairebé sempre en un passat proper, amazònic o africà, i no en el futur, els problemes de la separació es dissoldrien fàcilment. La parella que ho decidís podria desfer el seu lligam, però no canviarien gaires més coses. No caldria vendre's el pis, repartir-se els mobles, buidar els armaris, discutir sobre els discos o els llibres, omplir caixes amb els records de tants anys (fotos del casament, del viatge a Egipte, el predictor, el braçalet de naixement de la nena, la petja del peu del nen). No caldrien els torns, les maletes, els raspalls de dents duplicats, els Reis a cada casa, les trucades telefòniques d'un progenitor a l'altre perquè la nena encara no ha paït la situació i està insuportable. No caldria anar de bòlid perquè, tot sol, a la mateixa hora, has de recollir el nen a l'escola i la nena a cant coral, que és a més de vint minuts a peu.  No caldria que els pares o els amics prenguessin partit per cap dels dos. No caldria que hi hagués ni bons ni dolents, ni que cap dels dos perdés cap amistat a causa de la separació. I no caldria que els fills tinguessin aquest sentiment de culpa que, en tants casos, els tortura amb la idea que ha estat culpa seva.

            Sabem que aquesta tribu és una pura fantasia romàntica. Però com totes les utopies, demostra que no ens agrada el que tenim. No pensem, tampoc, a tornar-ho a intentar  per la mateixa via que els hippies, amb les seves comunes de cabres, gallines i nens despullats i la seva passivitat de porro i lluna plena. Però constatem que no ens agrada que separar-se representi tants i tants problemes, i ens faci ser pares o mares de criatures partides, de mitges criatures, de fills cada dos dies, encara que això ens permeti també no tenir-los de tant en tant, que té la seva gràcia.

             Tant me fa que la meva tribu no hagi existit mai, i que possiblement siguem més feliços nosaltres, a les nostres ciutats i amb les nostres separacions de cada dia, que cap tribu amazònica en cap moment històric o prehistòric. Però m'agrada alimentar la meva utopia i compartir-la. Perquè les utopies ens fan avançar.

__________________________

15 de gener de 2011

                                               I tu quan els tens?

            Fer amics o amigues separats amb criatures és fantàstic, sobretot si es troben

            A la Xina, durant el maoisme, cadascú tenia el seu dia de festa, com els taxistes. No sé si era perquè les fàbriques i les comunes agrícoles no paressin mai, o perquè no es col·lapsessin els cinemes i els parcs públics, o per fastiguejar la gent, però la qüestió és que tothom mirava de trobar parella entre els del mateix torn. En aquest cas n'hi havia prou de procurar lligar durant el dia lliure. Però amb els separats amb criatures la cosa es complica, perquè portant els nens a la classe de música dels dimarts hi pots conèixer algú que també tingui els nens els dimarts però no els tingui els mateixos caps de setmana.

            Mirar d'ajustar els dies fixos i l'alternança de caps de setmana és complicadíssim. Imaginem, per exemple, que jo demano un canvi de dies a la mare dels meus fills per adaptar-los als dies que té una amiga meva. Imaginem, també que la mare dels meus fills té un amic, també separat i amb criatures. Per canviar de dies, hauran de canviar de dies l'amic de la mare dels meus fills, i la mare dels fills de l'amic de la mare dels meus fills, i l'amic de la mare dels fills de l'amic de la mare dels meus fills, i un llarguíssim etcètera que s'ha d'afegir al pare dels nens de la meva amiga, i a la possible amiga del pare dels nens de la meva amiga, etc., la qual cosa podria representar uns quants milions de famílies de separats, no ja de Catalunya, sinó de tot arreu d'Europa.

            Aquests cadena de canvis em recorda una escena de El apartamento, de Billy Wilder. A la pel·lícula Jack Lemmon cedeix el seu apartament perquè alts executius de la companyia on treballa hi tinguin les seves aventures. En una ocasió el director general li demana un canvi de dia i hora i Lemmon ha de fer centenars de trucades per canviar l'hora i el dia dels més de trenta executius que també es beneficien de l'apartament.

            La vida del separat amb fills té aquestes coses. Però la veritat és  que més val no canviar de dies per adaptar-se a ningú. Per als nens, segur que com menys canvis, millor.

__________________________

8 de gener de 2011

                                               Cares rares

         

            Des que ens hem separat he vist moltes cares rares. Cares de gent que es veu d'una hora lluny que ja ho saben, però que fan veure que no. Cares de gent que ho sap però no sap si tu saps que ho sap. A mi em fan cara de comprensió solidària i de voler animar-me. Són cares complicades que volen expressar sentiments complexos, amb un punt de seriositat, una pinzellada d'alegria i una mirada de solidaritat, ei tio com estàs. Ella m'explica que ha arribat a veure cares que miren de diluir-se en una mena d'expressió neutra, a l'espera de dibuixar una expressió més concreta a partir dels primers comentaris, i mirar de sintonitzar amb el seu estat d'ànim. Cares a punt per posar-se més o menys tristes o alegres en funció del que els diguis.

            Però per cares rares, les que posen alguns amics quan apareixem junts, perquè de tant en tant fem coses junts i no passa res. Bé, ella es pensa que no passa res. Per a mi és una mica més difícil, però l'esforç val la pena. Per als nens. Perquè tant el sentit comú com la gent que hi entén diuen que com més ben avinguts estiguin els pares i mares separats, millor per als nens.

            La qüestió és que quan ens veuen junts les cares són de restrenyiment, de peu aixafat per l'autobús, de quina desgràcia, o de temor que aprofitem que tenim públic per dir-nos el nom del porc. Es tiraran els plats pel cap? S'insultaran? Sabrem, finalment, que hi ha en el fons del fons de la seva separació? Aquest pastís de xocolata que han portat, acabarà estampat a la paret?

            Entenc la prevenció dels nostres amics, perquè les discussions de parella en públic són una cosa lamentable, però tots plegats ens hem d'acostumar als separatsben avinguts. Al cap i a la fi, els separats que es presenten junts en un dinar d'amics estan més preparats per no barallar-se i amargar la festa a tothom que algunes parelles de junts que aprofiten el públic per exhibir el seu desencís.

            Crec que cada vegada hi haurà més separats ben avinguts.  N'hi ha que arriben a la filigrana de coincidir a les festes, amb gran alegria, amb les respectives noves parelles i els seus fills. Jo no sé si arribaré a tant. Però la veritat és que he vist alguna d'aquestes tribus que sorgeixen de la barreja de famílies trencades, i tenen la seva gràcia. I els nens s'ho passen pipa!

__________________________

25 de desembre de 2010

La família avança que és una barbaritat.

            Quan fa poc que t'has separat la gent et pregunta què faràs per Nadal i es mosseguen els llavis buscant l'empatia del dolor que se suposa que deus estar passant. Realment no és una època agradable. Engegaries a pastar fang la lluminària nadalenca, les nadales, els aparadors nevats i els regals. Però si m'ho pregunten procuro no fer la guitza a ningú i contesto, amb una certa alegria, la veritat: per Nadal anirem amb els nens a casa dels pares d'ella, i per San Esteve  a casa de la meva mare.

            Quan veuen que no faig cap sospir, ni posat de compungit, ni els dic que per primera vegada no suportaré veure James Stewart corrent pels carrers nevats i desitjant bon Nadal a tothom, fins i tot al dolent de la pel·lícula, ¡feliz Navidad señor Potter!, comencen a explicar-me tota mena de combinacions familiars d'amics i coneguts que se sumen a les que ja coneixia.

            A Catalunya, el fet de disposar de Nadal i Sant Esteve, dóna molt de joc, perquè fins i tot les parelles trencades que no mantenen una bona relació poden passar un dels dos dies amb els seus fills. Les coses es compliquen quan cadascú torna a tenir parella.

            Aquest és, en part, el cas de la família A, que exigeixen veure tots els néts reunits el dia de Nadal, de manera que un dels fills hi assisteix amb la seva companya actual, amb qui té dues criatures,  i amb la dona de qui es va separar, amb qui també va tenir dues criatures, i el company actual d'ella, amb qui té dues criatures més, que encara que no siguin néts, se'ls acull perquè sinó no saben on deixar-los.

            El cas de la família B m'emociona especialment: a l'àpat de Nadal s'hi reuniran la mare, que va ser mare soltera fa vint-i-cinc anys, i la seva filla, que és mare soltera des de fa sis mesos. Per animar la festa, hi han convidat una colla d'amics i amigues homosexuals entre els quals hi ha dues parelles amb nens adoptats.

            A casa la família C, un dels fills assisteix a l'àpat familiar del dia de Nadal, per expressa voluntat de la seva mare, amb la dona de qui s'havia separat, amb les tres filles del matrimoni, i amb les respectives parelles: la seva companya, i la companya de la seva dona. No hi poso signes d'exclamació perquè no hi veig el motiu, francament. La família, com la ciència, avança que és una barbaritat.

__________________________

18 de desembre de 2010

Per què els nens han de fer esport

            Em  sembla que, al principi, la vida del separat amb nens sempre és una mica patètica. Se'ns veu d'una hora lluny. Al separat l'identifiquem fàcilment quan va al cinema només amb els nens, o quan el veiem en un restaurant sense saber de què parlar amb els seus dos fills preadolescents. Però la separada és molt més complicat de detectar. I per què vull detectar una separada? Doncs perquè tinc la fantasia que potser estarà en una situació similar a la meva, i que els fills, com els gossos de Cent un dàlmates,  ens ajudaran a lligar.

            Els dissabtes al matí que el tinc, acompanyo el meu fill al futbol. Juga amb els benjamins d'un bon equip. Em fixo en les mares dels altres nens i en les sabates, els abrics i el maquillatge que duen. Quan el meu marca algun gol em toquen, de retruc, alguns segons de glòria com a pare de la criatura. És el moment d'observar els somriures i els comentaris de les altres mares, i d'aprofitar per intercanviar algunes paraules.  Aquesta que m'agrada, la de les ulleres de sol de color blau cel, ha vingut sola? Durant la primera part del partit mantinc l'esperança que estigui separada, i desitjo que el seu fill, que juga d'extrem i s'entén força bé amb el meu, també marqui un golet i la pugui felicitar, quin golàs el teu xaval, quina esquerra que té. Però finalment descobreixo que no només continua casada, sinó que el seu marit és allí, alt, morè i amb pinta d'anar al gimnàs cada dia, fent pinya amb els pares de l'equip, que es prenen una cervesa. I jo, més aviat a prop de les mares, però sense acabar d'integrar-m'hi. Res a pelar.

            Ara han començat els campionats escolars d'escacs. Són més de 150 taules, 300 criatures. Estadísticament,  hi ha d'haver moltes mares separades. Un viver! Em poso a buscar-les des del primer dia. Aquí només cal que siguin atractives, perquè la intel.ligència, a la mare d'un jugador d'escacs, se li suposa. Aparentment, és un territori fantàstic. Estic de sort, perquè la mare del contrincant del meu fill té la seva gràcia, i el pare no hi és. Seguim la partida amb interès. Anem comentant. Me la vaig mirant. El problema és que el seu fill s'oblida massa sovint de prémer el rellotge després de cada jugada, i el meu fill dissimula. De manera que després de dues hores i noranta jugades, el seu nen perd perquè se li acaba el temps. I la mare, maca, espavilada, i potser separada, s'enfada amb mi.

            La cosa està fotuda. Per això la gent acaba a Internet, on hi ha muntanyes de webs de singles i de pares i mares separats amb fills i sense fills. En parlaré un altre dia.

__________________________

dissabte 11 de desembre de 2010

Ara que us heu separat sou quatre

            El nostre fill de nou anys és un magnífic subministrador de sentències sobre la separació. L'altre dia discutia amb tots dos sobre si podien veure o no els Simpson a l'hora de sopar. Van mirar d'enredar-me. Em van dir que la seva mare els deixava veure la tele mentre sopaven, i jo els vaig dir que era impossible, que no m'ho creia, i que les normes sobre la tele i la Nintendo, el messenger i la Wii estaven escrites a la cuina. Que se les tornessin a llegir: Apartat segon, sobre els jocs, article primer. Aleshores el nen va construir una mena d'oxímoron que semblava tret del Llibre del Tao:

            -Abans éreu dos i ara que us heu separat sou quatre.

            Li vaig demanar que m'aclarís com feia els números, d'on sortia aquesta multiplicació dels pans i els peixos, i amb la seva lògica de jugador d'escacs em va explicar que abans la seva mare manava i jo renyava, i que ara tots dos, per separat, manàvem i renyàvem. És cert. Abans ella exercia més de legisladora i recordadora de les normes domèstiques, i jo de policia, i ara tots dos hem assumit els dos papers.

            -Ara sou quatre problemes -va sentenciar.

            Vaig estar a punt de deixar-los veure els Simpson com a premi per la frase, perquè estic segur que l'enginy que demostra té molt a veure amb el dels diàlegs d'aquesta sèrie de televisió. En realitat m'encanta que vegin els Simpson, perquè els aixeca el nivell d'exigència del que veuen per televisió i els dona armes per defensar-se de l'estupidesa i dels diàlegs ensucrats, reaccionaris i sexistes del Disney Channel.

            Però tornem a la frase. Ni he assumit completament el paper que feia ella, ni segueixo fent el paper que feia jo. Jo diria que abans érem dos i ara només som un cada vegada, cada torn, i molt més coherent, amb moltes menys contradiccions. Però no perquè cadascú s'hagi quedat amb el seu paper d'abans, sinó perquè ens estem reinventant. Des del seu punt de vista, en canvi, la divisió de poders els permetia aprofitar les mancances del sistema i aconseguir espais d'anarquia. Però si tots els poders els encarna una sola persona, com a les dictadures, la cosa se'ls complica.

            Sigui com sigui, ocupar-se tot sol dels nens és una experiència interessant, i en molts aspectes força positiva. Els no separats, o matrimonis feliços, o parelles amb fills que encara conviuen, o com n'hi vulgueu dir, farien bé de provar-ho de tant en tant. Si tens els nens tot sol no et pots escapar, no pots fer l'orni, no pots evadir-te ni ensopir-te. Naturalment, no es tracta de fer a la vegada de pare i de mare. Però sí de descobrir que l'antiga separació de poders, tan normal a la generació dels meus pares, no fa feliç a ningú.

__________________________

dissabte 4 de desembre de 2010

La teva setmana  és una merda

            Jo no sé si la família convencional és un invent més o menys exitós de l'evolució de l'espècie o una invenció purament cultural. Ni idea. Probablement hi ha una mica d'aquí i una mica d'allà. Però el cert és que els nens de pares separats desenvolupen, com l'evolució ha fet que desenvolupessin alguns animals en inferioritat de condicions, armes poderoses per agafar-nos desprevinguts i intentar clavar-nos el sentiment de culpa fins al fons de l'ànima. No ho fan amb mala fe. És la seva manifestació de protesta, tan poc eficaç com les vagues generals contra les retallades ordenades per Europa, perquè si una parella separada es torna a ajuntar no és mai per evitar aquesta mena de protestes.

            Així que la X i jo vam començar els torns -al principi fèiem una setmana cadascú-, va començar un dels atacs que ja ens esperàvem, advertits pels separats veterans: la comparació. Diuen que totes les comparacions són odioses, però la comparació entre la setmana amb el pare i la setmana amb la mare pot arribar a ser tan odiosa com divertida.

            No feia ni tres dies que els nens eren amb ella quan em va trucar desesperada:

            -El nen m'acaba de dir que amb mi s'està fatal i que amb el pare estarem molt millor.

            Era evident que això ens passaria més sovint. Ens havíem posat d'acord a respectar unes determinades normes de funcionament (no es deixa roba per terra, cal fer-se el llit, cadascú es prepara la seva bossa d'esport, no es mira la tele entre setmana, etc.), però els nens miren de descobrir fisures, debilitats, avantatges en cadascun dels pares.  Sabíem que, si no en trobaven, rondinarien.  Tenen la seva part de raó: ja que els tenim separats, traiem-ne algun profit.

            La primera nit del meu torn tampoc els vaig deixar veure la tele i ja hi vam ser.

            -La teva setmana és una merda! -va dir el nen.

            Em vaig posar a riure. Els nens es van desconcertar una mica, però em sembla que la frase s'ho mereix. Si expressar d'una manera clara el que ens passa és terapèutic, crec que el nen va pel bon camí. Va saber trobar una frase que expressava molt bé el seu sentiment de ràbia. Però era tan brutal que feia riure.

            Ell mateix, en adonar-se de la contundència de l'afirmació que li acabava de sortir, també es va posar a riure.